Els millors espectacles teatrals del 2022

BarcelonaDesprés d'un any i mig de pandèmia, el 2022 havia de ser el moment de la recuperació teatral. Hi havia dubtes de si vindria el boom o vindria la crisi. Al final, ni això ni allò. Sense distància de seguretat i encara amb mascaretes obligatòries fins per Sant Jordi, va costar que els espectadors tornessin a les sales tot i que el Grec va tancar amb bons resultats. Al final, la temporada passada va fregar les xifres prepandèmiques (2,37 milions d'espectadors), si bé amb una ocupació molt baixa, del 54%. L'esclat de la guerra d'Ucraïna i la crisi econòmica conseqüent han impactat als teatres d'arreu d'Europa, afectats per l'augment de les despeses i la inflació. Malgrat això, aquests mesos finals de l'any s'havia acumulat un 5% de públic més que el 2021 per les mateixes dates. Veurem com es tanca.

El talent artístic ha lluitat contra vent i marea per sobreviure i destacar en un any complicat. I, malgrat els obstacles, se n'ha sortit: el 2022 ha estat ple d'espectacles insòlits i extraordinaris que han brillat a la cartellera i han seduït crítica i públic. La llista dels 10 millors espectacles de l'any a Catalunya l'hem elaborat el crític de teatre de l'ARA, Santi Fondevila, i les periodistes culturals Laura Serra i Núria Juanico.

El repte de traslladar a l'escenari una història amb una pel·lícula de ressò internacional –encapçalada per Jonathan Pryce i Anthony Hopkins– era majúscul per a l'equip d'El Papa. Però Guido Torlonia ho ha aconseguit amb èxit al Teatre Akadèmia, amb una proposta que ha brillat sobretot per les magnífiques interpretacions de Lluís Soler i Xavier Boada. El primer es posa en la pell de Benet XVI just en el moment de renunciar al càrrec, mentre que Boada encarna el cardenal Bergoglio, l'actual papa Francesc. Junts han protagonitzat una confrontació hipotètica molt ben estructurada i dialogada per Anthony McCarten amb una posada en escena elegant i molt destacable en la cartellera catalana d'enguany.

Aquest podria ser un espectacle divertit que servís per trencar un (altre) tabú social des del teatre. Podria ser una obra que servís per fer activisme i divulgació de l'hermafroditisme, una condició que fins avui s'ha portat amb alt secretisme. "Quan surtis d'aquí, no ho diguis a ningú", deien els metges, sovint abans o després d'intervencions radicals. També podria ser la presentació d'un col·lectiu (Que no Salga de Aquí) i d'una actriu brillant (Laura Vila Kremer) que treballen des dels marges. Hermafrodites a cavall és tot això i és una revolució: una obra plena d'humor, emoció i teatralitat que utilitza l'autoficció i el documental per proposar una nova manera de mirar la sexualitat i els cossos, no des de la tara o els centímetres, ni tampoc el binarisme i els calaixets.

Fa cinc anys que L'oreneta de Guillem Clua es va estrenar a Madrid amb una boníssima rebuda del públic, però fins aquest febrer no s'havia pogut veure a Catalunya. La versió catalana d'aquest melodrama a dues veus és una de les grans vencedores dels premis Butaca i una de les obres més celebrades del 2022. Escrita amb la precisió dramatúrgica d'un rellotge suís, L'oreneta parla de l'amor i el dolor d'una mare i d'un fill, amb els magnífics Emma Vilarasau i Dafnis Balduz a l'escenari. L'espectacle és una bomba d'emocions i alhora una eina de reivindicació de les llibertats sexuals de la qual resulta molt difícil sortir-ne indemne. Si us el vau perdre, el podreu repescar a partir del 12 d'abril de l'any vinent.

Ningú que veiés Giselle al Liceu oblidarà aquell mur impressionant que empresonava els treballadors immigrants d’una fàbrica. Aquell mur que intenten escalar, però que no se’ls obre. Una versió espectacular, enorme, crepuscular, amb quaranta ballarins movent-se dins dels quadres, transmutant en animals, en plantes, en esperits. No hi havia res sobrer, cap detall en va, en aquest muntatge que parlava al gran públic d'amor, de mort i d'opressió de classe. Una lectura contemporània, emocionant i crítica d’un clàssic en mans del coreògraf Akram Khan i la directora de l’English National Ballet, Tamara Rojo, que s’acomiadava amb aquesta obra dels escenaris de l'Estat.

Amb l'escenografia més sòbria possible –una cortina vermella, un únic focus que il·lumina l'actor–, Josep Maria Miró ha posat el text i la interpretació al centre d'El cos més bonic que s'ha trobat mai en aquest lloc. La posada en escena, amb direcció de Xavier Albertí, era arriscada per a aquest monòleg a set veus que ha interpretat de manera extraordinària Pere Arquillué. Ell mateix va definir el muntatge com el més difícil de la seva trajectòria, perquè l'espectacle està despullat de tot artifici possible i el cos de l'intèrpret és l'única eina per fer arribar la història als espectadors. La proposta explora l'impacte dels desitjos amagats en comunitats tancades i va valdre a Miró el Premio Nacional de literatura dramàtica 2022.

L'últim espectacle del portuguès Tiago Rodrigues ha aterrat a Barcelona avalat per la crítica internacional i precedit per la polèmica que ha aixecat en altres països –a Itàlia, la ultradreta va exigir que es prohibís–. En les dues primeres hores de la funció, l'obra acompanya una jove en el dilema de seguir la tradició familiar d'assassinar un feixista cada any o bé guiar-se per la moral pròpia i rebutjar la violència. Però és en la mitja hora final quan l'espectacle sacseja la platea i demostra el poder del teatre. En un monòleg llarguíssim i incòmode, el diputat d'extrema dreta fa un discurs electoral incendiari contra les minories. "Que algú el faci callar!", "Fora!", es va sentir a l'estrena del Lliure, amb la platea xiulant i picant de peus per silenciar el polític. Teatre que provoca sense caure en el buit.

Phia Ménard és una de les creadores internacionals més explosives i ho va tornar a demostrar a l'estiu a Barcelona amb La trilogie des contes immoraux (pour Europe). El tríptic escènic arrenca amb Maison Mère, la construcció d'un Partenó monumental amb cartó i cinta adhesiva que simbolitza la vella Europa i que té els espectadors captivats fins a un final espectacular. A Temple Père s'alça una imponent estructura metàl·lica que emula la Torre de Babel i que a la tercera part la mateixa Ménard descendeix per esborrar el passat i tornar als orígens. Un espectacle fet de composicions plàstiques enlluernadores i un potent missatge sobre la civilització europea.

Havia rebut l'elogi unànime de la crítica, havia omplert tots els teatres per on havia passat els últims dos anys, havia triomfat als premis Max de teatre i Juan Diego Botto havia rebut el Premio Nacional el 2021. Normal que les entrades per a la temporada que està tancant al Teatre Nacional s'exhaurissin amb setmanes d'antelació. Hi havia raons de sobres: Una noche sin luna és una meravella. És un text teixit amb les paraules de Lorca que dona una nova dimensió al personatge. És un espectacle popular, intel·ligent i teatralment ocorrent, que atrapa el públic des dels primers minuts i l'arrossega fins a aquella nit sense lluna en què l'escriptor va ser afusellat. És un teatre polític transformador, un acte de reparació i justícia. I, sobretot, és una encarnació impecable per part de Juan Diego Botto.

La dramaturga i directora Victoria Szpunberg ha demostrat amb El pes d'un cos com la vida es pot convertir en matèria escènica a través d'un magnífic espectacle sobre la vellesa i la mort del pare. Amb una impressionant Laia Marull com a protagonista, el drama transcendeix l'experiència personal de l'autora i planta a l'escenari les mancances d'una societat que gira l'esquena als més grans. El pes d'un cos és un espectacle commovedor sense caure en el melodrama, que s'explica jugant hàbilment amb les formes teatrals i que s'embolcalla d'una poètica visual insòlita.

Animal negre tristesa comença amb la frivolitat pròpia dels sopars de burgesets neuròtics que treballen en professions liberals. Aquí l'obra fa de mirall de l'espectador de teatre i provoca certa vergonya aliena. Però una espurna encendrà el bosc i obligarà els personatges a resoldre aquell plantejament teòric que sovint ens fem de "Què faria jo si..." Aquí passa el pitjor drama. Julio Manrique aborda el text postdramàtic d'Anja Hilling amb solucions plàstiques imaginatives, amb una espectacularitat visual plena de dramatisme, amb uns intèrprets (i una narradora!) en estat de gràcia i una mirada impenitent a la miserable moral contemporània. És de justícia que torni del 25 de gener al 19 de febrer a la Sala Beckett.