10 piscines memorables del cinema

BarcelonaDeia Txékhov que "si poses un rifle carregat a l’escenari, després algú l’ha de disparar". Amb les piscines i el cinema passa una cosa semblant: si en una pel·lícula apareix una piscina, saps que tard o d’hora algú hi morirà, hi cardarà o hi caurà des d’un setè pis. Les piscines són garantia de sexe apassionat, saraus antològics, crisis existencials o morts humides. Ens remullem en aquest escenari cinematogràfic de primer ordre i triem 10 piscines de pel·lícula.

La reina absoluta de les piscines al Hollywood dels anys 50 i 60 va ser Esther Williams, nena prodigi de la natació sincronitzada convertida gràcies a Escola de sirenes (1944) en gran estrella dels musicals aquàtics de la Metro-Goldwyn-Mayer. Els seus números coreogràfics eren d’un barroquisme kitsch que entusiasmava el públic, tant que l’estudi va construir per a Williams una piscina especial amb finestres subaquàtiques per filmar les seves piruetes submarines. El musical aquàtic és el gènere més en desús de tots els gèneres, però la natació sincronitzada tenia força protagonisme a l’opera prima de Céline Sciamma, Naissance des pieuvres (2007).

El fornici piscinero no és un fornici qualsevol. Al cinema, el sexe en una piscina sempre és memorable. A Showgirls (1995), Paul Verhoeven portava aquest clixé al paroxisme quan les convulsions orgàsmiques d’Elisabeth Berkley convertien la piscina de Kyle MacLachlan en un jacuzzi. Un altre clau històric és el de Bruce Willis i Jane March a El color de la nit (1994), on l’actor regalava un nu total als seus fans. Això sí, a les piscines de cine trobem molts trios i sexe lesbià (Jocs salvatges, Spring breakers) però poc sexe entre homes.

Als thrillers i al cinema de terror, les piscines acostumen a estar plenes de cadàvers. De vegades literalment, com a la fastigosa piscina del Phenomena (1995) de Dario Argento. Però la majoria hi cauen després de rebre un tret, com Leonardo DiCaprio a El gran Gatsby (2013).D’altres, com a Destí final 4 (2009), són literalment absorbits pel tub de desguàs. Però el cadàver flotant més emblemàtic és el William Holden d’El crepuscle dels Déus (1950), a qui ofegar-se a la piscina de Gloria Swanson no impedeix exercir de narrador del clàssic de Billy Wilder.

Pool party time, cantava Berto Romero a El pregón. La piscina sol ser un espai de disbauxa i celebració, escenari de festes com la de Boogie nights (1997), en què Paul Thomas Anderson filmava amb un pla seqüència a l’estil Scorsese la presentació de Mark Wahlberg a tota la troupe d’actors porno de Burt Reynolds. Però la festa a la piscina també pot tenir un regust melancòlic, com la d’una Cybill Shepherd adolescent a The last picture show (1971): la seva manera de treure’s la roba per unir-se a la festa nudista no té res de celebratiu; més aviat marca l’adeu definitiu a la innocència juvenil.

Que bé funcionen les piscines com a metàfora del malestar vital o del desig inassolible. Només cal veure El nadador, insòlita pel·lícula del 1968 basada en un conte de John Cheever en què Burt Lancaster decideix tornar a casa d’una festa nedant en totes les piscines dels seus veïns. Un viatge quixotesc i revelador de les contradiccions d’un personatge que prefigura el Don Draper de Mad men. A El graduado (1967), la piscina simbolitza primer el sac amniòtic de les convencions familiars –l’escena en què Dustin Hoffman estrena l’equip de submarinisme– i després la buidor existencial del protagonista, que flota sobre l’aigua a la deriva. L’equivalent modern seria el Bill Murray alienat d’Acadèmia Rushmore (1998) saltant a la piscina amb la cigarreta als llavis.

Jacques Tourneur va demostrar aviat el potencial aterridor de les piscines al clàssic La dona pantera (1942), on les ombres i els reflexos de l’aigua projectaven sobre les parets l’amenaça d’una Simone Simon misteriosa i felina. La piscina, en canvi, és l’entorn més segur que troba la futura víctima del monstre invisible d’It follows (2014) per enfrontar-s’hi amb els seus amics en una escena de màxima tensió. I la càmera de Tomas Alfredson no necessita sortir de l’aigua per capturar l’horror amb què la nena-vampira de Deixa’m entrar (2008) extermina els pinxos que fan bullying al seu petit amic mortal.

Una de les escenes de piscina més mítiques del Hollywood clàssic és d’una pel·lícula que no existeix. Something’s got to give (1962) havia de ser el retorn de Marilyn Monroe a la comèdia després de Vides rebels, però el projecte es va truncar després d’un rodatge interromput mil vegades i, finalment, suspès per la mort de l’actriu. Queda, tanmateix, el material filmat de Marilyn remullant-se a la piscina de nit, seduint la càmera com sempre, somrient i espurnejant. Molts anys després, El que amaga Silver Lake (2018) va homenatjar aquella escena, ara amb Riley Keough i Andrew Garfield.

Per què conformar-se amb una de les possibilitats dramàtiques de les piscines? A la mítica La piscina de Jacques Deray (1968), la piscina és el decorat de la bellesa –unes esplèndides Jane Birkin i Romy Schneider però, sobretot, la perfecció masculina d’Alain Delon– però també l’escenari de la tensió conjugal i, finalment, del crim. La vida i la mort, en una piscina. El remake de Luca Guadagnino (Cegats pel sol, del 2015) només hi afegia els balls d’un gran Ralph Fiennes. Una altra piscina total és la de Swimming pool (2003), de François Ozon, amb sexe remullat, la mort piscinera de rigor i el duel entre la bellesa juvenil de Ludivine Sagnier i la madura de Charlotte Rampling.

El cinema fantàstic ha sabut treure suc de les piscines: a Cocoon (1985) era una versió alienígena de la font de l’eterna joventut on es remullaven una colla d’avis; a Poltergeist (1982), un cementeri indi profanat on els esquelets brotaven del terra, i a Gremlins (1984), el lloc on les petites criatures es multipliquen per convertir-se en un petit exèrcit de monstres. Però l’escena fantàstica més fascinant continua sent l’orgia d’infectats que culminava el primer llarg de David Cronenberg, Venen de dintre de... (1974).

No sempre hem d’anar lluny per trobar piscines al cinema. Ventura Pons ambientava en un club de natació la història d’un monitor sospitós d’abusar d’un menor d’El virus de la por (2015), adaptació de l’obra de Josep Maria Miró El principi d’Arquimedes. Una de les escenes d’Alcarràs (2022), la del dinar familiar, transcorre al voltant d’una piscina on s’acaba remullant mitja família Solé. El cinema espanyol té la piscina on se submergeix Antonio Banderas a Dolor y gloria (2019), la que serveix d’escenari incòmode al flirteig entre Luis Tosar i una adolescent María Valverde a La flaqueza del bolchevique (2003) i, esclar, la de Pepito Piscinas (1978), subproducte del landisme en què Fernando Esteso és un venedor de cotxes que es fa passar per milionari per lligar a les piscines de Madrid.