10 sèries que 'fan tardor': ficcions per veure amb manta i menjant castanyes

BarcelonaFa una setmana la revista New Yorker publicava una vinyeta del dibuixant Jimmy Craig que posava imatge a un concepte que comença a fer furor entre els seriòfils: les sèries que "fan que tardor", és a dir aquelles que ens posen en l'estat d'ànim ideal per rebre una estació en què comença a fer fred i cauen les fulles dels arbres. Per exemplificar-ho, Craig dibuixava una parella passejant per un parc i acompanyava l'estampa tardorenca de la frase "M'encanta quan fa temps de Las chicas Gilmore". I és que només arrencar el mes de setembre van ser molts els internautes que van compartir fotogrames de la sèrie d'Amy Sherman-Palladino per anunciar que consideraven que ja havia començat l'estació perfecta per recuperar les aventures de Rory Gilmore i la seva mare Lorelai. Repassem per què Las chicas Gilmore és una sèrie tardorenca –un concepte que és força lax– i oferim altres títols per gaudir d'aquesta estació.

Un poble petit on tothom es coneix i una mare i una filla que tenen incontinència verbal i sobreviuen gràcies a litres i litres de cafè. Aquest seria, a grans trets, l'argument d'aquesta sèrie que, tot i haver finalitzat el 2007, encara compta amb una legió de fans. Què fa que Las chicas Gilmore sigui LA sèrie de la tardor? Per començar, s'ambienta a Stars Hollow, un poble situat a Connecticut, un estat dels Estats Units on la tardor és especialment esplendorosa. Perquè no quedi dubte d'això, la careta inicial de la sèrie començava amb una imatge d'arbres en els tons rogencs i groguencs de tardor. A més, per si això no fos suficient, la ficció d'Amy Sherman-Palladino té diversos episodis en els quals l'estació es fa sentir amb força: el poble s'omple de carabasses i bales de palla i s'organitza un festival per a l'ocasió.

Quasi nou anys després del final de la sèrie, Amy Sherman-Palladino, que no havia participat en la darrera temporada, va decidir recuperar els personatges per a una continuació de quatre episodis que es va estrenar a Netflix. Cada capítol representava una estació de l'any i, òbviament, un estava dedicat a la tardor. Amb tot, qualsevol fan de la sèrie sap que la continuació no va satisfer les expectatives generades i són molts els seguidors que refusen considerar aquells quatre episodis com a cànon de la ficció.

Les sèries d'època i adaptacions de clàssics funcionen prou bé com a ficcions agradables que permeten passar una tarda de relaxació sota la manta. En aquesta categoria entra aquesta versió de la novel·la juvenil canadenca Anna de les teules verdes, que explica la història d'una nena òrfena independent i amb caràcter que és adoptada per una parella de germans que tenen una granja a Avonlea, a l'illa del Príncep Eduard, al Canadà. Esprimatxada, pigada i pèl-roja, l'Anna trobarà el seu lloc i es farà adulta en uns paratges de somni.

Una infermera en crisi abandona Los Angeles i es trasllada a un poble remot de muntanya del nord de Califòrnia a la cerca d'una nova vida. Evidentment, no només es retroba amb el sentit de la vida sinó que, a la primera de canvi, també topa de morros amb l'amor. En aquest poble idíl·lic, amb un riu amb un cabal generós i uns boscos profunds, les estacions i la natura se celebren amb festivals de tota mena, com per exemple amb els Jocs dels llenyataires, tot un bany de camises de franel·la.

Si sou dels que ja us heu empassat tots els episodis d'aquesta telenovel·la i heu d'esperar fins a la nova temporada que arriba al desembre, a Movistar+ en teniu un succedani, o gairebé una germana petita. Sullivan's crossing se centra en una neurocirurgiana que, després d'un escàndol, deixa Boston i es trasllada al poble de muntanya de la seva infància, on viu el seu pare. Que l'argument s'assembli tantíssim al de Virgin River no és casualitat. Com la sèrie de Netflix, Sullivan's crossing també és l'adaptació d'una saga romàntica de l'autora Robyn Carr.

Un bon misteri, d'aquells que et deixen enganxat a la televisió, pot ser un entreteniment perfecte per a una tarda de tardor. Hermanas hasta la muerte és, essencialment, això. Creada i protagonitzada per Sharon Horgan, podria ser definida com un Big little lies a la irlandesa (tot i que és una adaptació d'una ficció belga). Les cinc germanes Garvey han tingut cura sempre les unes de les altres d'ençà que els seus pares van morir de forma prematura. La promesa de protecció que es van fer implica també plantar cara a una asseguradora que sospita que poden ser les responsables de la mort del marit d'una d'elles. Una barreja de comèdia negra i thriller que es va addictiva i que té un personatge masculí absolutament odiós, interpretat per Claes Bang.

Master of None ja fa anys que es va estrenar a Netflix, però quan pensem en la tardor és impossible no recordar la visita que el Dev (Asis Anzari), un actor de tercera que aspira a ser xef, fa amb la Francesca (Alessandra Mastronardi) a Storm King, un museu a l'aire lliure que es troba al nord de Nova York i que els rep amb els millors colors de l'estació. Durant la seva passejada la parella admira la bellesa del lloc i acaba jugant amb les fulles caigudes dels arbres que s'acumulen al prat. És un capítol que no s'avergonyeix de ser extremadament romàntic: mentre el Dev fa de guia turístic de la seva amiga italiana es fa més i més evident que tots dos estan enamorats, tot i que ella està promesa. Com van fer abans pel·lícules com Quan en Harry va trobar la Sally, Ansari converteix Nova York en la ciutat més romàntica del món, sobretot durant la tardor. Un altre factor que fa que Master of none sigui una sèrie que fa tardor és el seu episodi dedicat a la celebració d'Acció de Gràcies, un dels millors de tota la comèdia.

A Catalunya la tardor està molt vinculada a les castanyes, un fruit que a la minisèrie danesa El caso Hartung acaba tenint un significat macabre. El thriller arrenca amb l'assassinat d'una dona en un bosc proper a una zona residencial de Copenhaguen. Al cos li falta una mà i l'ull esquerre, i a pocs metres de distància la policia troba un ninot fet amb dos pals i dues castanyes, un objecte que sembla un símbol del possible assassí. El cas es complica quan en aquest ninot s'hi detecten les empremtes dactilars de la filla de la ministra d'assumptes socials, que va desaparèixer i finalment donada per morta. Quan arriba la tardor a Dinamarca és tradició que els nens vagin al bosc a fer figures d'homes o animals amb castanyes. La ficció parteix d'aquesta activitat innocent i hi afegeix una pàtina inquietant.

La tardor també és època de buscar refugi i sentir-se acollit. La nova comèdia escocesa de Filmin compleix a la perfecció aquesta funció. Fugint d'estereotips i clixés, Dinosaur explica la relació entre dues germanes, la Nina, que té autisme, i l'Evie, que s'acaba de prometre després de sis setmanes de relació. El futur casament trenca els esquemes vitals de la protagonista, que veu com a partir d'ara deixarà de compartir pis amb l'Evie, que més enllà de ser la seva germana també és la seva millor amiga. Tot i l'esforç que li suposa, la Nina intentarà obrir la seva ment i ser la millor dama d'honor possible. Al mateix temps es plantejarà si també ha arribat el moment de fer canvis en la seva vida.

Els paisatges un pèl inhòspits de les illes escoceses de Shetland ens demanen a crits arraulir-nos en un cantó del sofà i deixar-nos endur pels misteris que les habiten. El (gairebé) sempre impertorbable inspector Jimmy Perez, acompanyat de l'eficaç detectiu Tosh, és el nostre guia per l'escena criminal d'una zona que aparentment sembla idíl·lica. Més enllà de les seves trames, Shetland és d'aquelles sèries que fan companyia pel seu ritme pausat i els seus nombrosos episodis. Cal recordar que, tot i que acaba d'aterrar a casa nostra, al Regne Unit s'emet des del 2013 i ja té prevista la desena temporada pel 2025. Tenim Shetland per estona!

Als Estats Units, però aquí també cada cop més, la tardor es relaciona amb el terror i tots els éssers i criatures del món de la foscor, com ara les bruixes. Si sentiu devoció per aquestes figures i voleu endinsar-vos en un aquelarre podeu veure la nova entrega de Marvel, la sèrie protagonitzada per Agatha Harkness (Kathryn Hahn), una bruixa que s'ha quedat sense poders i que amb l'ajuda d'un adolescent gòtic intentarà muntar un nou grup de seguidores. Malgrat el cansament generalitzat que darrerament provoca la marca Marvel, s'ha de reconèixer que en aquesta producció hi ha un esforç pel que fa al repartiment: a part de la sempre solvent Kathryn Hahn, la sèrie compta amb Aubrey Plaza, en ple ascens professional després de The White Lotus, i amb Patty LuPone, llegenda de Broadway.

Fantasia, romanticisme, humor, boscos frondosos i castells. Aquest és el còctel de My Lady Jane, un divertiment que reimagina la història de Lady Jane Grey, que va ser reina d'Anglaterra i va morir decapitada. Què hauria passat si aquesta dona independent i poc avesada a seguir les normes hagués sobreviscut? El resultat la pregunta és una sèrie d'època divertida i sexi i amb una parella amb molta química (Emily Bader i Edward Bluemel). Malauradament, Amazon va decidir cancel·lar-la després de la primera temporada (a Change.org ja hi ha diverses campanyes per reclamar a la plataforma que continuï amb la sèrie).