Els 15 joves catalans més influents en l'esport i la cultura

BarcelonaTenen menys de 30 anys i el seu impacte artístic o esportiu, però també mediàtic, els ha convertit en referents entre les noves generacions. Des de futbolistes com Aitana Bonmatí i Lamine Yamal fins a cantants com Bad Gyal i Julieta, passant per escriptors com Pol Guasch i actrius com Míriam Moukhles, hem fet una tria dels noms que més sonen entre els joves i que, amb trajectòries professionals sòlides i brillants d'àmbits molt diferents, marcaran tendència aquest 2025.

• Aitana Bonmatí
• Carlos Cuevas
• Bad Gyal
• Berta Prieto
• Julieta
• Serena Sáenz
• Míriam Moukhles
• Pol Guasch
• Roc Bernadí
• Lamine Yamal
• Juliana Canet
• Rita Payés
• Quim Carandell
• Lluc Crusellas
• Laia Viñas

Aitana Bonmatí

La millor futbolista del món per segon any consecutiu també és una defensora del català

Aitana Bonmatí (Sant Pere de Ribes, 1998) no només ha sigut una dona clau per entendre el canvi de rumb del futbol femení la darrera dècada, elevant el Barça als pedestals més alts, sinó que també és un referent per la seva defensa sense pèls a la llengua del català. Com a futbolista, ha sigut reconeguda per segon any consecutiu amb els dos guardons individuals més cotitzats en la professió: la Pilota d’Or, que entrega la prestigiosa revista France Football, i el The Best, que organitza la FIFA. També ha rebut la Creu de Sant Jordi.

La de Ribes defensa l’ús del català en els discursos formals, siguin quins siguin els organismes que hi hagi al davant, però també ho fa de forma genuïna i espontània. Un bon exemple és quan, abans de començar una entrevista, va consultar si les preguntes serien “en català o en castellà?”. Li van dir que hauria de respondre en castellà i se li va escapar un “uff”. Posicionar-se a favor de l’ús de la llengua li ha comportat crítiques, tal com ella mateixa va reconèixer després de rebre la Creu de Sant Jordi: “He rebut més crítiques per parlar català que per jugar a futbol, però no m’han condicionat mai”. Aitana va tancar el 2024 recollint guardons individuals, en els quals no es va oblidar d’agrair el treball de les seves companyes al Barça, amb qui van guanyar tots els títols possibles de la temporada.

Carlos Cuevas

L'actor compromès més enllà de la popularitat

Fa més de 20 anys que Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) treballa davant de les càmeres. La popularitat de sèries com Ventdelplà (2005), i sobretot Merlí (2015) i Merlí sapere aude (2019), l’han convertit en un personatge mediàtic d’impacte internacional, però Cuevas és molt més que una cara coneguda amb un milió de seguidors a Instagram. Fa temps que l’intèrpret sap escollir bé els projectes en què participa per fugir dels productes més superficials i evidenciar que l’art és, inevitablement, compromís.

El 2024 Cuevas ha destacat pel seu paper a Jauría, l’espectacle de Jordi Casanovas sobre la violació de La Manada en què interpretava un dels agressors, i per encarnar Pasqual Maragall a la pel·lícula El 47 de Marcel Barrena. Malgrat que són dues propostes mainstream —Jauría va exhaurir entrades i va tornar a la tardor, i El 47 és la pel·lícula en català més vista del segle XXI—, l’actor també ha apostat per espectacles més de nínxol, com ara el celebrat monòleg de Henry David Thoreau sobre la felicitat de viure en una cabana. Treballador incansable i fortament implicat en tots els pals que toca, Cuevas ja està preparant un nou espectacle per al 2025. Serà un dels protagonistes de L’herència, de Matthew López, un muntatge sobre els vincles entre homes homosexuals dirigit per Josep Maria Mestres al Teatre Lliure.

Bad Gyal

La ‘pussy que mana’ que s’ha fet a si mateixa

Alba Farelo (Vilassar de Mar, 1998) es va inventar Bad Gyal com a àlies artístic quan amb prou feines era una adolescent buscant una manera d’expressar-se musicalment. En només vuit anys ha esdevingut una diva internacional en un entorn ultracompetitiu. Bad Gyal és un exemple d’artista feta a si mateixa, que ni ha passat per concursos de talent ni ha estat modelada com un producte més de la indústria musical. Quan diu que és “la pussy que mana” està deixant clar que les seves decisions són sobiranes, com quan canta sobre el desig sexual sense embuts. I això és una de les claus del seu èxit, perquè la fa creïble, genuïna.

Quan va actuar al Sónar del 2017 va entendre que la cosa anava de debò, que fer carrera implica feina i determinació. “El primer Sónar em va fer la icona de Barcelona”, deia Bad Gyal. Des d’aleshores ha treballat per oferir un espectacle a l’altura de les expectatives pròpies, i sobretot de les del públic que la segueix i que ha omplert el Palau Sant Jordi un parell de vegades. Des d'aleshores, també somia amb una col·laboració amb Rosalía. El documental La Joia (2024) ajuda a entendre qui és l’Alba Farelo, que és Bad Gyal, també és la germana de la Mushka (Irma Farelo), tot un fenomen de la música urbana catalana. Tot i moure’s en un context musical i estètic diferent, Mushka ha tingut a favor el camí desbrossat per la seva germana, un camí que calia obrir per saber que existia.

Berta Prieto

L'actriu i dramaturga que Rosalía no es vol perdre

En una de les seves estades a Barcelona l’any passat, Rosalía no es va voler perdre l’última obra de teatre de Berta Prieto (Barcelona, 1998). Amb Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla, estrenada a principis de novembre a la Sala Beckett, Prieto va debutar en l’autoria i direcció teatral en solitari i va demostrar que és capaç d’arrossegar el públic a la platea fins a exhaurir entrades. Gran part del seu talent es basa en la capacitat d’imaginar situacions absurdes i divertidíssimes que retraten la Barcelona del segle XXI amb una mirada punyent i plena d’ironia.

Prieto, que també és actriu, es va fer un lloc entre els creadors joves de referència juntament amb Lola Rosales, amb qui van estrenar el 2017 al Teatre La Gleva El Chinabum i després van entrar a la Beckett amb Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela) (2019) i Derecho a pataleta (2023). Però el seu gran salt mediàtic va arribar a través de l’audiovisual: la sèrie Autodefensa (2022), que va crear amb Belén Barenys, va aixecar polseguera, va triomfar i va incomodar. Ara treballa en un nou projecte audiovisual on, com ha fet en les peces anteriors, bolcarà allò que la preocupa i l’obsessiona: des de la relació de les persones amb la virtualitat fins a la insatisfacció i el sentit de la vida.

Julieta

Un model d’autoestima i determinació que tanta falta feia a Catalunya

La cantant i productora Julieta Gracián (Barcelona, 2001) ha assolit l’estatus de gran diva del romanticisme del club català. Va sorgir el 2021, quan encara era massa aviat per imaginar el canvi de paradigma que estaven a punt de provocar artistes com ella. Una de les seves primeres cançons, Tu juru ju, va tocar la tecla d’un pop electrònic contemporani, romàntic i ballable alhora, allà on coincidirien Dua Lipa, Billie Eilish, Charlie XCX i Tate McRae, i que avui s’escampa entre desenes de propostes com les de Maria Jaume i Maria Hein. Encara hi ha un altre element que contribueix a fer de Julieta un referent: la determinació amb què gestiona l’autoestima. Va manllevar un eslògan de Britney Spears i el va convertir en “I am the catalan dream”. “El catalan dream és dir: «Sí, faig pop en català i mola que flipes»”, explica Julieta.

L’eslogan és una porta oberta a engegar a dida prejudicis i complexos d’inferioritat. Òbviament, corria el risc que fos només una frase enginyosa, però l’artista barcelonina, que ha fitxat per Sony, ha treballat de valent per fer-la realitat, sobretot al llarg d’un 2024 en què va fer molts concerts i que va culminar omplint la sala Razzmatazz, la mateixa on el 2022 va ser una de les convidades a cantar en un concert de Ginestà en què també van participar The Tyets, Maria Hein i Triquell, aleshores noves veus per a temps nous.

Serena Sáenz

Una soprano que triomfa al cor d’Europa

El 2025 segurament serà un altre gran any per a la soprano Serena Sáenz, nascuda a Barcelona el 1994. Cantarà el paper d’Ilia a l’òpera Idomeneo de Mozart, a Berlín; el de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, també de Mozart, a Viena, i el de Marie, a La fille du régiment, de Donizetti, a Munic. Són només tres exemples, prou eloqüents, d’una trajectòria cada dia més consolidada. Formada als cors de l’Orfeó Català, al Conservatori del Liceu i a la Hochschule für Musik Hanns Eisler de Berlín, Serena Sáenz ha anat sumant fites des que Daniel Barenboim la va elogiar el 2018 arran d’una audició.

Va guanyar el Concurs Montserrat Caballé el 2021 i aquell mateix any va triomfar al Liceu amb Lucia di Lammermoor, quan va haver de substituir Nadine Sierra per una indisposició de la soprano nord-americana. “Podia haver anat molt malament, però va anar molt bé”, recordava Sáenz, que també ha sabut aprofitar les oportunitats que li ha donat la Fundació Òpera Catalunya, com el paper de Norina a Don Pasquale, de Donizetti, que també va cantar al Liceu compartint repartiment amb el tenor Carles Pachon (Navas, 1995) i amb Sara Blanch (Darmós, 1989), dos cantants que confirmen el bon moment del cant líric català. Sáenz cantarà àries barroques el 15 de febrer dins del cicle de Grans Veus del Palau de la Música.

Míriam Moukhles

Una actriu que despunta amb una força interpretativa torrencial

Fa poc més d’un any que el nom de Miriam Moukhles (Terrassa, 1996) ha començat a sonar amb força. L’actriu ja va destacar el 2023 amb diversos personatges secundaris a Vent de garbí i una mica de por al Teatre Nacional de Catalunya i a Yerma al Teatre Lliure, però ha estat aquest 2024 quan ha demostrat que té una força interpretativa torrencial i que es pot enfrontar als papers protagonistes que calguin. L’obra de teatre que l’ha catapultat a primera línia teatral és Tots ocells, de Wajdi Mouawad, estrenada a la Biblioteca de Catalunya i considerada per l’ARA la millor proposta escènica del 2024. Moukhles hi encarna una jove àrab enamorada d’un noi jueu, en un paper que l’ha convertit en l’actriu revelació de l’any.

Abans que la seva carrera professional agafés tanta embranzida, la intèrpret va fundar una companyia amb Joan Sentís i van estrenar al Maldà l’espectacle d’autoficció documental Nodi: de gossos i malditos, on Moukhles feia un desplegament de personatges que ja confirmava la seva habilitat polifacètica a l’escenari. Després ha debutat a la Sala Gran del TNC amb Anna Karènina (2024) al costat de grans noms com Ariadna Gil i Bea Segura. La trajectòria escènica de Moukhles s’acaba d’enlairar, però tot apunta que el seu serà un vol llarg i ple d’èxits.

Pol Guasch

L'escriptor de la sensibilitat que posa el present contra les cordes

D’entre totes les noves veus que han aparegut a les lletres catalanes el darrer quart de segle, Pol Guasch (Tarragona, 1997) n’és un dels màxims exponents. L’escriptor, poeta i articulista de l’ARA va aconseguir el premi Francesc Garriga de poesia el 2018 amb Tanta gana i, dos anys després, va captivar la crítica i els lectors amb Napalm al cor (Premi Llibres Anagrama 2021), una novel·la impressionant sobre la violència i el desig que s’ha traduït a 10 llengües, entre les quals l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià.

Amb aquella història de dos joves amants ofegats en un entorn repressiu, Guasch va convertir-se en un autor de referència a Catalunya no només per la seva literatura, sinó també pel discurs ideològic que transmet i que posa contra les cordes les mancances del present. La sensibilitat i la intel·ligència són dues de les principals qualitats dels seus textos, que sempre es desenvolupen a través d’opcions estilístiques arriscades i mai infravaloren el lector. L’any passat va publicar Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), un commovedor retrat de l’amistat a través de dos joves melancòlics en un món en extinció.

Roc Bernadí

L'actor de musicals que el món del teatre ha rebut amb els braços oberts

En el camp del teatre musical, Roc Bernadí (Barcelona, 1997) és una de les joves promeses que últimament no para de triomfar. Amb el seu paper com a Jean-Michel el 2018 a La jaula de las locas, va aconseguir que el món del teatre es fixés en ell i li obrís les portes. Des d’aleshores, Bernadí ha format part d’espectacles com Ghost i Kinky Boots, fins a arribar l’any passat al personatge d’Aladdin en una superproducció que es va representar a Madrid. La seva feina encarnant el mític lladre de pantalons blancs li va valdre un premi de teatre musical i, en recollir-lo, Bernadí va aprofitar-ho per denunciar les precàries condicions laborals del sector en un discurs molt aplaudit entre els seus compatriotes.

Malgrat que fins ara ha traçat bona part de la seva carrera professional a Madrid, aquest desembre va tornar a Barcelona per capitanejar El dia de la marmota, l’aposta nadalenca de la productora Nostromo Live que es representa al Teatre Coliseum. Amb una profunda capacitat per posar-se a la pell de personatges molt diferents, Bernadí té el talent per omplir l’escenari sense necessitar res més que la seva presència i la seva veu. L’actor és, a més, una de les dues ànimes del grup d’electropop Svetlana, una formació queer, festiva i esbojarrada que l’any passat va publicar el seu primer disc.

Lamine Yamal

L’orgull de barri que és la nova icona d’un Barça que depèn dels més joves

Si no fos per Lamine Yamal (Esplugues de Llobregrat, 2007), l’humil barri mataroní de Rocafonda seguiria sent un indret difícil d’ubicar al mapa. De mare equatoguineana i de pare marroquí, es va criar entre Mataró i Granollers. Fàtima, la seva àvia paterna, va arrelar-se a la capital maresmenca, per això el futbolista de 17 anys té tanta estima als seus orígens. A Rocafonda berenava i es quedava a dormir a casa la seva àvia, visitava la fleca àrab del seu tiet i es passava hores i hores jugant a futbol en una pista de formigó que ara llueix en un mural ben gran el codi postal del barri: 08304.

Els darrers tres dígits són els que Lamine Yamal ha representat en nombroses ocasions amb els dits per celebrar els seus gols. El jove atacant, que va debutar amb el primer equip de la mà de Xavi Hernández, va viure el 2024 la seva eclosió i consolidació tant amb el Barça com amb la selecció espanyola. Amb el combinat estatal va guanyar l’Eurocopa i va ser distingit com el millor jugador jove de la competició, de la qual també va ser el màxim assistent: va repartir quatre gols en només set partits i va marcar una diana clau per capgirar l’eliminatòria contra França. Malgrat no aixecar trofeus amb el Barça, també ha sigut reconegut amb tots els guardons europeus i mundials que premien els futbolistes més joves.

Juliana Canet

La comunicadora i 'influencer' que ha fet de la llengua i la literatura els seus cavalls de batalla

Juliana Canet (Cardedeu, 1999) va començar a fer carrera pública quan encara era adolescent i penjava vídeos a YouTube en què parlava del seu dia a dia i abocava les seves obsessions i inquietuds. La darrera dècada s’ha convertit en una de les comunicadores de referència del panorama català gràcies a la seva mirada sagaç i a una llengua esmolada amb la qual dissecciona hàbilment la realitat. A banda del contingut que publica a les seves xarxes socials (on compta amb més de 120.000 seguidors), des del 2023 capitaneja —juntament amb Marta Montaner i Roger Carandell— el programa Que no surti d’aquí a Catalunya Ràdio, en què analitzen amb intel·ligència i humor la crònica rosa del país.

L’espai radiofònic va demostrar el seu potent poder de convocatòria amb un xou especial al Teatre Victòria que va exhaurir les 1.200 entrades en menys de 24 hores. Fervent defensora del català i de la cultura, Canet ha fet de la literatura un dels motors de la seva trajectòria professional: és llicenciada en filologia catalana, lidera la col·lecció Brunzits, del Grup 62, amb la qual ha publicat llibres d’autors com Ofèlia Carbonell i Pau Cusí, i aquesta tardor acaba d’estrenar a 3Cat el programa Club tàndem amb la crítica literària Marina Porras.

Rita Payés

El talent que creix esperonat per la formació musical

La cantant i trombonista Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999) té la capacitat d’hipnotiztar els espectadors amb les cançons de discos com Como la piel (2021) i De camino al camino (2024), en què, a més d’intèrpret i arranjadora, s’ha revelat com a gran compositora en català. El jazz, la cançó d’autor i el folklore llatinoamericà són el context on millor es desenvolupa una artista que és un orgull per al sistema de formació musical del país: va estudiar a l’Institut Oriol Martorell d’ensenyament artístics integrat de Barcelona, va formar part de la SantAndreu Jazz Band de Joan Chamorro i es va graduar en trombó de jazz a l’Esmuc.

Ja ha fet gires arreu d’Europa, C Tangana la va tenir a costat seu a la gira d’El madrileño, actua sovint amb Pol Batlle (la seva parella), ha protagonitzat un concert meravellós al programa Tiny desk de la ràdio pública dels Estats Units i el Festival de Jazz de Barcelona li ha dedicat un retrat d’artista que ha mostrat la solidesa d’una artista d’una sensibilitat especial i un talent descomunal. De la mateixa manera que Sílvia Pérez Cruz és una referent per a Rita Payés, ella ho serà per a les artistes que ara mateix estan estudiant a les escoles de música del país.

Quim Carandell

El cantant de La Ludwig Band és l’últim heroi de la cançó

Quim Carandell (Barcelona, 1996), el cantant de La Ludwig Band, és ben bé l’últim heroi de la cançó. O més ben dit, el continuador inesperat d’un fil que connecta amb Pau Riba, Jaume Sisa, Mazoni, Xarim Aresté i Guillem Gisbert. Carandell té el carisma i la inspiració, atributs imprescindibles però insuficients si no hi ha cura pel material amb què es fabriquen les cançons. Afortunadament, també és un gran gestor de melodies i un extraordinari autor de lletres, amb molta personalitat poètica i narrativa, com és evident en els discos Al límit de la tonalitat (2020), La mateixa sort (2021) i Gràcies per venir (2023). “Som un cantautor amb banda”, diu sobre La Ludwig Band, i aquest imaginari el lliga a referents com Bob Dylan i Bruce Sprinsgteen, que també fan del directe una qüestió innegociable.

Perquè un concert de La Ludwig Band és una de les millors experiències de la música en directe catalana, i en bona part gràcies al paper de frontman que assumeix Carandell: a vegades desmanegat, gairebé al caire de la catàstrofe; d’altres irat, com un poeta que ha entès tot allò que la resta de mortals amb prou feines ensumen; sovint amb una actitud engrescadora, i sempre amb el compromís, compartit amb la resta de la banda, d’oferir un espectacle inoblidable per al públic. Té alguna cosa de contracultural, aquest cantautor de pop-rock en temps de músiques urbanes, i alhora és un referent. “Cada generació té grups que amb els anys formen part d’un paisatge mític, i La Ludwig Band en serà un”, escrivíem a l’ARA el 2022. Ja ho és, que ningú en dubti.

Lluc Crusellas

El millor xocolater del món és un jove ambiciós i perseverant

Des que el 2021 va guanyar el World Chocolate Masters Spain, la carrera de Lluc Crusellas (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1996) no ha parat d’escalar. L’any següent va alçar-se amb el premi a millor xocolater del món en aconseguir el World Chocolate Masters de París amb un espectacular elefant de xocolata de tres metres d’alçada. I després els reconeixements han seguit, com ara el que li va atorgar la Gran Gala de la Pastisseria el 2023 o el Prix au Chef Pâtissier de la Real Academia de la Gastronomia.

Crusellas, que venia del món del ciclisme i que es va formar amb el cuiner Nandu Jubany, és un dels joves de referència en el món de la cuina al costat d’altres xefs i pastisseres com Martina Puigvert i Sofia Janer. Quan passa per les seves mans, la xocolata es pot transformar en qualsevol cosa: des d’una petita llavor que amaga brots verds i ametlla fins a granotes, porquets, ànecs i esquirols que semblen a punt de cobrar vida. Crusellas és l’ànima de la pastisseria El Carme de Vic i l’any passat va impulsar una marca pròpia de xocolates que porta el seu nom. També ha col·laborat amb el Mandarin Oriental Ritz de Madrid i ha fet una exposició de xocolata a les galeries Harrods de Londres. El seu èxit entre dolços l’ha portat a la televisió amb col·laboracions al programa Tot es mou, de TV3, i a Masterchef, de Televisió Espanyola.

Laia Viñas

Una nova veu de la literatura catalana amb una traça estilística notable

La literatura catalana va descobrir la veu de Laia Viñas (Xerta, 1997) fa tres anys, quan va guanyar el premi Documenta amb Les closques (L’Altra Editorial), en una edició que també va guardonar Irene Pujadas. Viñas, que és llicenciada en periodisme i ha treballat a diferents mitjans de comunicació, va debutar amb una història familiar ambientada els anys 50 i 60 al delta de l'Ebre que inaugurava el naixement d’una escriptora atrevida, molt hàbil amb la llengua i amb una traça estilística i narrativa notable.

Després d’aquella primera novel·la, va tornar l’any passat a les llibreries amb un segon títol que confirma el seu talent i que ha estat molt celebrat per la crítica. A Aquí baix (L’Altra Editorial), Viñas explora el fenomen de la Ruta del Bakalao per reflectir l’amistat entre un grup de joves i el pas a la maduresa. Amb una arrencada intensíssima i una prosa que s’empelta als sentiments i les sensacions dels protagonistes, aquesta segona novel·la confirma que Viñas no és només autora d’un únic bon llibre i permet intuir que tot just ha començat una trajectòria llarga i prolífica en el món de la literatura catalana.