Les 15 troballes arqueològiques més importants del 2022

BarcelonaEl subsol no només amaga belles estàtues de bronze, com les descobertes en un balneari de la Toscana, sinó que també pot respondre a grans interrogants sobre com eren i com van evolucionar els nostres ancestres o sobre com vivien els més humils o desmuntar teories assumides com a certes als llibres d'història. Aquestes són les troballes del 2022 que ens han fet replantejar el nostre passat més remot i més recent.

Un estudi va analitzar la genètica de tretze neandertals, el més ampli que s'ha fet fins ara: onze van viure a la cova de Txaguirskaia i dos més a la cova d'Okladnikov, al massís d'Altai, una zona muntanyosa de Rússia situada a l'oest de Sibèria i Mongòlia. La conclusió és que els neandertals vivien en comunitats familiars relativament petites i que la supervivència es garantia, en part, a través de la migració femenina, perquè la diversitat del cromosoma Y, present en els mascles, és inferior a l'ADN mitocondrial.

Aquest 2022 s'ha fet públic el resultat de les primeres excavacions arqueològiques al Valle de los Caídos. Es van buscar al subsol les restes que van deixar els treballadors i penats entre el 1940 i el 1959. Es desconeix el nombre exacte d'homes, dones i infants que hi van passar, però la documentació arqueològica deixa constància de les terribles condicions de vida d'aquestes famílies: sabates per treballar fetes de neumàtics reutilitzats, inexistència d'ossos entre les restes de menjar perquè no es consumia carn, trampes per atrapar ocells i conills per intentar complementar una alimentació precària... i barraques que no es podrien ni descriure com a barraques.

El santuari dedicat a la deessa de l'agricultura i de la fertilitat, localitzat al jaciment d'Empúries, es va aixecar durant la segona meitat del segle VI aC, l'època fundacional de la ciutat grega, i amb diverses reformes i ampliacions posteriors va perdurar fins com a mínim el segle III aC. Era al camí que unia el port obert al mar amb la ciutat grecoromana d'Empúries, que aleshores s'alçava sobre un promontori rocós.

L'incendi de Notre-Dame, el 2019, va fer que emergís tot el que amagava el subsol, com dues tombes de plom que ocupaven un lloc força privilegiat de la catedral parisenca. Les restes mortals que hi havia a dins, força ben conservades, han estat exhumades. En una hi ha un alt càrrec eclesiàstic, que va morir el 1710 després d'una vida, aparentment, força sedentària. L'altra és d'un jove aristòcrata que encara no ha pogut ser identificat que va viure al segle XIV.

Un grup d'historiadors i arqueòlegs belgues va trobar la resposta a per què s'han trobat tan pocs cadàvers dels milers de soldats i cavalls morts a la batalla de Waterloo, el 1815. Els habitants de la zona van robar els cossos i van utilitzar-ne els ossos per blanquejar sucre de remolatxa. En la batalla en què el duc de Wellington va derrotar Napoleó van morir entre 10.000 i 30.000 soldats francesos, britànics, alemanys i holandesos, i en els anys posteriors els cadàvers van ser desenterrats i venuts a la indústria sucrera.

A la tomba del summe sacerdot Imephor Impy Nikauptah, a la necròpolis de Kom el-Khamasin, a Egipte, es van localitzar un centenar d'estatuetes, d'entre 15 i 20 centímetres, que representen el summe sacerdot Imephor. Tenen el seu nom inscrit al braç, a moltes d'elles se'ls va seccionar el cap i, aparentment, van ser abandonades a centenars de metres de la cambra funerària, el lloc on haurien d'haver estat.

La mandíbula de Banyoles, descoberta l'abril del 1887 en una pedrera del municipi del Pla de l'Estany, fa més d'un segle que s'investiga i sempre havia estat un repte, perquè la seva morfologia era atípica. Té totes les característiques d'un Homo sapiens, però li falta la barbeta, que és una peculiaritat dels humans moderns que no tenen altres espècies humanes arcaiques. La seva propietària va viure fa entre 45.000 i 66.000 anys i les anàlisis morfològiques han demostrat que es tractaria d'una de les primeres sàpiens que van viure a Europa. Si no té mandíbula pot ser o bé perquè es tractaria d'un individu sense barbeta, i no sabem si és un cas excepcional o si hi hauria bona part de la població que també tindria aquesta peculiaritat, o és una hibridació entre un neandertal i un sàpiens.

El clavegueram que hi ha sota el coliseu romà, que tenia una capacitat per a més de 50.000 espectadors, ha permès saber què menjaven els romans quan anaven a veure com lluitaven els gladiadors: olives, figues, raïm, préssecs, prunes, nous, cireres, avellanes i mores. També es creu que allà, en barbacoes improvisades, s'hi havia cuinat carn. Entre les restes òssies hi havia ossos, gats grossos i gossos petits que potser eren obligats a lluitar entre ells o simplement passejaven per l'arena.

A Coll de Pradell (Berguedà), des dels anys 30 fins als 70, uns 200 miners van viure en habitatges precaris, a més de 1.600 metres d'altitud. No se'n sabia res, d'aquestes barraques i de les precàries condicions en què vivien, fins que els arqueòlegs no van desenterrar-ne les restes. De moment han localitzat 40 barraques. Hi vivien homes sols, mai hi van portar les famílies. Molts eren migrants i venien d'Almeria, Castelló, Terol o Múrcia. L'única possibilitat que tenien d'oci era la cantina. A les barraques no hi havia ni electricitat ni aigua potable. Tampoc bany, ni tan sols una latrina.

Gràcies a l'arqueologia, podem saber moltes coses més de com va ser l'enfrontament entre 40.000 ibers i 20.000 romans que hi va haver l'any 195 aC, a prop de l'antiga ciutat grega d'Empúries. Els arqueòlegs van localitzar tres escenaris relacionats d'una manera o altra amb la Batalla d'Empúries, que va sufocar la rebel·lió ibera.

Tot descobriment fa replantejar coses. A la Cova Gran (Avellanes-Santa Linya, la Noguera) es va localitzar una plaqueta de fa 14.000 anys (final del paleolític superior) amb gravats a banda i banda. En una cara hi ha un herc (una cabra autòctona del Pirineu que va desaparèixer del paisatge català el gener del 2000) en moviment i, a l’anvers, la silueta de la Cova Gran amb el llit del torrent de Sant Miquel als peus. Es tracta de la primera plaqueta amb gravats del paleolític superior trobada al Prepirineu de Catalunya. El llenguatge utilitzat té una modernitat que es pot trobar en l’art contemporani o en el còmic. 

Les aigües termals i el fang van protegir durant 2.300 anys el dipòsit més gran d'estàtues de l'antiga Itàlia, i l'únic que es podrà reconstruir completament en el seu context. Es tracta de 24 estàtues de bronze d'un valor excepcional que formaven part d'un santuari que va funcionar entre el segle III aC i el V dC. Estan intactes, cinc fan més d'un metre d'alçada i aviat estaran exposades perquè tothom les pugui admirar en un nou museu que es construirà al lloc on s'han trobat, a San Casciano dei Bagni, a la Toscana (Itàlia). Amb les estàtues també van aparèixer desenes d'inscripcions en llatí i etrusc, milers de monedes i una sèrie d'ofrenes vegetals. 

Egipte és una font inesgotable de tresors arqueològics. L'obertura de nou pous funeraris a la necròpolis de Saqqara va revelar una de les troballes de l'any: un conjunt de 250 sarcòfags amb mòmies en bon estat i, el més interessant, 150 estàtues de bronze del període tardà, que es pot situar cap al 500 aC (724-343 aC), que representen diferents deïtats. Amb les mòmies hi havia atuells de bronze relacionats amb els rituals de la deessa Isis, un instrument musical anomenat sistre i una estàtua sense cap de l'arquitecte Imhotep, que va construir la famosa piràmide esglaonada de Saqqara dedicada al faraó Djoser, la primera del món.

El 6 de setembre passat es van desenterrar a Pompeia unes cambres amb el seu mobiliari que expliquen moltes coses de la realitat de la classe mitjana i baixa de l'Antiga Roma, una immensa majoria que sempre ha estat infrarepresentada per les fonts escrites. Tot està tal com ho van deixar els propietaris, l'any 79 aC, quan van haver de fugir de la lava que escopia el Vesuvi i que va enterrar la ciutat. Al maig també es van donar a conèixer els resultats de la seqüenciació genòmica d'un veí mort a Pompeia que permetrà saber més coses de l'estil de vida d'aquesta antiga població. Aquest individu en concret tenia 40 anys, va morir de tuberculosi i demostra que a l'Imperi Romà hi havia força diversitat genètica.

L'equip d'arqueòlegs que està investigant a la serra d'Atapuerca va anunciar el 8 de juliol passat una de les grans troballes dels últims anys. Es tracta del fòssil humà d'una part d'un rostre que podria tenir 1,4 milions d'anys, que es va trobar a l'Avenc de l'Elefant. Permetrà entendre com eren els primers homínids que van arribar de l'Àfrica i com van evolucionar fins a arribar a l'home actual. Segons Eudald Carbonell, "quan a aquesta cara se li puguin posar teixits i expressions humanes descobrirem que no hem canviat gaire; la cara que sortirà serà el mirall de la nostra cara".

El passat més recent

Exhumació de fosses: d’Aurora Picornell a Cipriano Martos

“Aurora torna a casa”. Així va anunciar el vicepresident del Govern Balear, Juan Pedro Yllanes, l'octubre passat, que les restes d’Aurora Picornell havien estat identificades a la fossa de Son Coletes, a Manacor (Mallorca). La sindicalista i militant del Partit Comunista va ser assassinada amb 24 anys el 5 de gener del 1937 al cementiri manacorí, contràriament a la hipòtesi historiogràfica més generalitzada, que ubicava la seva mort a Porreres. Si a l'octubre s'anunciava, finalment, la identificació de Picornell, al desembre començava una altra exhumació llargament reivindicada, la de Cipriano Martos. La família ha hagut d'esperar 49 anys per poder recuperar les restes de Martos, que va morir el 17 de setembre del 1973 assassinat i torturat per la Guàrdia Civil. No serà fàcil trobar les restes del Cipriano. El van enterrar en una fossa gran, de 35 metres de llargària i 2,5 metres d'amplada, on es calcula que hi ha un centenar de persones en diferents rengleres i pisos, al cementiri de Reus. La intenció és trobar-lo abans del març del 2024.

A Catalunya, al llarg d'aquest 2022 s'han exhumat 12 fosses comunes. L'última exhumació va ser la d'una fossa on hi havia enterrats dotze soldats republicans a Hort de la Font-Cal Gravador de Canturri (Montferrer i Castellbò, Alt Urgell). Entre febrer i març del 2022 també es van localitzar dues rases amb les restes d'un mínim de soldats republicans, morts en combat entre els dies 6 i 9 de gener del 1939, a més d'alguns objectes, com municions i indumentària militar, a la serra de Prades. Aquest 2022 també s'ha identificat l'Andreu Flores Flores, que va caure a la Batalla de l'Ebre l'agost del 1938. Fins fa ben pocs anys, els nets de Flores ni sabien que havia lluitat en el bàndol republicà i havia mort al front de l'Ebre. L'Andreu reposava, amb uns 177 joves soldats més, la majoria d'entre 20 i 35 anys, a la fossa del mas de Santa Magdalena, a Móra d'Ebre. L'altre identificat aquest any ha sigut Josep Aubeso, que va morir als 34 o 35 anys el 21 d’agost del 1938. El creuament de l'ADN que la filla va facilitar al programa d'identificació genètica amb les restes trobades a la fossa ha permès tancar la ferida. El maig passat, la seva filla, Carmen Aubeso, el va poder enterrar a Montjuïc.

El rescat del vaixell 'Endurance'

Entre les troballes del 2022 hi ha també el rescat de l'Endurance, el vaixell de l'explorador Ernest Shackleton que es va enfonsar el 1916 durant una expedició a l'Antàrtida. Un equip d'arqueòlegs marins i tècnics ha localitzat ara el vaixell. L'han trobat al fons del mar de Weddell, a l'est de la península Antàrtica, i a una profunditat de 3.008 metres. "Hem fet història polar amb el descobriment de l'Endurance i hem completat amb èxit la recerca de naufragis més difícil del món", va explicar John Shears, cap de l'expedició de rescat.