"El 1975 hi havia una millor comprensió del fet nacional català"

Entre els anys 1975 i 1977 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, que va proposar noves formes d’imaginar la catalanitat. “Va ser un episodi clau, però ha quedat força oblidat en les cròniques de la Transició”, diu Mariona Lladonosa, que firma amb el seu pare, Manuel Lladonosa, Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977) (Enciclopèdia Catalana). L’historiador i la sociòloga i politòloga expliquen com es va gestar, què va significar, el llegat i les conclusions d’un congrés que va implicar les forces polítiques, entitats, associacions, sindicats, col·legis professionals… No va ser el primer congrés: entre els anys 1961 i 1964 se'n va celebrar un altre de clandestí, però ni tan sols se’n van poder publicar les conclusions. Les jornades del 1975 van començar quan Franco encara no era mort i van acabar pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques. El detonant va ser la reivindicació d’uns pares de Cornellà de Llobregat que volien que els seus fills aprenguessin català a l’escola i van rebre un no com a resposta. "En aquell moment es podia aprendre català, però fora de les hores lectives", matisa Manuel Lladonosa. La família es va adreçar al Col·legi d’Advocats per demanar ajuda i el seu secretari, Josep Maria Pi-Sunyer, va proposar un congrés de defensa de la cultura catalana.

Un altre fet que va contribuir a sumar moltes més adhesions va ser la negativa de 19 regidors de l’ajuntament franquista de Barcelona a destinar 100 milions de pessetes a l'ensenyament del català a les escoles. "L’atmosfera era molt diferent de la d'ara, hi havia més receptivitat i més comprensió del fet nacional català a la resta de l’estat espanyol", diu Manuel Lladonosa. Tots compartien un element comú, l’antifranquisme, i el català estava en el punt de mira de Franco. De fet, hi van participar ponents de tot el territori espanyol i es van fer presentacions a Madrid, París i Sant Sebastià. L’1 de desembre del 1976, el Congrés es va presentar oficialment a Madrid: a la taula hi havia la bandera catalana, i els autors destaquen que el públic va aplaudir amb entusiasme i va llançar algun "Visca Catalunya!". De fet, participants del Congrés de Cultura Catalana van acabar formant part del govern de Felipe González.

Una mirada al futur

“El Congrés va ser una gran anàlisi de l’estat de la qüestió, en termes de passat, present i sobretot futur; es van abandonar els elements més nostàlgics i resistencialistes per mirar cap endavant, proposar i construir un nou model”, diu Mariona Lladonosa. El 1939, amb la victòria dels militars colpistes, hi havia hagut una ruptura total i la dictadura havia intentat eliminar brutalment tant la cultura catalana com altres moviments que no encaixaven en la idea que Franco tenia d’Espanya. El Congrés va posar sobre la taula el feminisme, l’ecologisme, els referents de la Mancomunitat i la II República... "Tenia una gran vocació popular, volia incloure tothom, el fet migratori travessa totalment el congrés", detalla Mariona Lladonosa.

No va ser un esdeveniment menor: hi va haver 15.000 adhesions personals, 24 àmbits de treball, que incloïen des de l’organització territorial fins a la qüestió nuclear, passant per l’oficialitat o cooficialitat de la llengua catalana, la indústria, la recerca o l’agricultura; 1.400 entitats, 12.000 congressistes, 63 ajuntaments i 29 col·legis professionals. "Un dels grans encerts del Congrés va ser la mirada àmplia, hi va haver una gran obertura cap a altres lluites sociopolítiques, es plantejava una construcció nacional i una identitat des de múltiples llocs de pensament", afirma Mariona Lladonosa.

El projecte dels Països Catalans

Hi havia també una reivindicació dels Països Catalans: "En aquell moment es confiava que hi hauria una estructura més forta", diu Manuel Lladonosa. Les esquerres, tal com en aquell moment s’entenien les esquerres, van tenir un pes important. "Es reivindicava la lluita contra la despossessió en tots els àmbits i de les formes de dominació. Hi havia una concepció integral de la salut, un millor equilibri territorial, la descongestió de Barcelona... Era tot força idealista –explica Mariona Lladonosa–. El discurs i el model que es proposaven eren força diferents del model convergent [les primeres eleccions democràtiques les va guanyar CiU, que va governar des del 1980 fins al 2003] però el govern català es va formar amb alguns dels noms que van formar part del congrés".

Del llegat d'aquell Congrés en queden algunes entitats i associacions com l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural, el Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic català o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Manuel Lladonosa creu que ara seria el moment de plantejar-ne un altre, de Congrés, i posar sobre la taula els grans debats sobre el fet català.

El Congrés del 1975 tenia vocació inclusiva i va tractar molts temes, però també en va oblidar d'altres. "El gran tema oblidat va ser el gènere, sorprèn perquè el maig del 1976 hi havia hagut les Primeres Jornades de la Dona, però no es va abordar prou aquesta qüestió, fins i tot la participació de les dones va ser molt limitada; la fotografia de clausura mostra un escenari ple d'homes", lamenta Mariona Lladonosa.