Els 20 millors discos del 2022

BarcelonaUna artista que està marcant el ritme del present. Una altra que porta unes quantes temporades fent història. Un músic més i més lliure cada any. Cantants que transcendeixen l’estil d’on van sorgir. D’altres que giren full de la pandèmia amb ambició. Interessantíssims lligams entre tradició i contemporaneïtat. Retorns molt feliços i una bona colla d’himnes generacionals. Així és la tria de discos del 2022 de l’ARA.

Quants himnes de punk-pop ets capaç d’encabir en un disc? Els madrilenys Carolina Durante, almenys una dotzena. A la cançó Tu nuevo grupo favorito es pregunten quin és el secret de l’èxit i ells mateixos en donen la resposta a Cuatro chavales: van per feina, tenen un sisè sentit per a les tornades irresistibles i remenen un sentit de l’humor i un esperit crític envejable.

Pau Vallvé ha viscut sovint en el motor de l’autobús de les tristors, però ara surt al carrer a ritme de samba i tot plegat adquireix un altre color. A més, el músic barceloní es permet cançons d’amor vigoroses com Aquest cop sí, que no desentonaria en un concert dels Strokes, i himnes mil·lennials amb rauxa, ràbia i sensibilitat com Llevar-nos cada matí. Un nou Pau Vallvé.

La ciutat fantasma a la zona d’exclusió de Txernòbil titula aquest disc de la pianista de Piera, publicat pel segell alemany i present a les llistes dels millors àlbums de l’any de diferents mitjans internacionals. El pop abstracte de Marina Herlop, com d’una Björk trapella tocada pel romanticisme, juga amb l’efecte polifònic d’un idioma inventat que alhora genera ritmes sorprenents.

Nou anys d’espera han calgut perquè el belga Stromae tornés a fer un disc després del superlatiu i fascinant Racine carrée amb què va definir la possibilitat d’un nou pop global d’autor. El retorn és menys aclaparador, però acull una bona part de les seves virtuts i un grapat de cançons novament formidables com L’enfer (atenció a les veus), Santé (amb ritmes llatins), Fils de joie i Riez.

Els germans Pau i Júlia Serrasolsas han sabut capturar l’escuma generacional per cantar sobre les circumstàncies de l’amor. En aquest tercer àlbum, presidit pel hitL’Eva i la Jana i per l’èpica pop d’Ara és estiu cada desembre, es deixen estimar per una producció més ballable que contribueix a enlairar cançons com Vull saber de tu. Un pas endavant.

Un retorn com cal, amb una gira com cal i, esclar, amb disc que és Antònia Font al 100%. De fet, tot l’univers del grup mallorquí ja apareix en plenitud als primers trenta segons de l’àlbum: el teclat que tant enyoraves, la veu inimitable i aquella melodia que t’envolta i no et deixa fugir. Així una cançó rere l’altra, recuperant sensacions familiars i úniques.

Molt bon any per al metal català, que ha donat discos com Fragments de l’esdevenir de Vidres a la Sang, Els nous Cants de la Sibil·la d’Ósserp i sobretot aquest Full HD de la banda igualadina Crisix, un consistent recorregut pel thrash metal clàssic, el que invoca com a referents Slayer i els primers Sepultura, i per l’speed metal més esbojarrat.

Jackie down the line va ser la cançó amb què el grup irlandès va tancar el concert al Primavera Sound. És també la peça que sintetitza l’estètica i l’estat d’ànim de Skinty fia: post-punk feroç de vegades tocat pel romanticisme, menys monolític que en discos anteriors i sempre ben comandat pel vocalista Grian Chatten, el delegat sindical de la barra dels pubs.

Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol, tres veus, tres accents i un disc extraordinari, Jota de morir, fet a partir de com han tractat la mort les músiques d’arrel i reivindicant la veu de les dones silenciades. Marala combinen tradició vocal i rítmica amb estètiques contemporànies amb la col·laboració de Pau Vallvé i Jordi Casadesús. Una joia.

Seguint els corriols que van obrir els Pogues i encara tocats per la influència de Jaume Arnella, els Fetus de la Bisbal escampen l’esperit del punk per històries i personatges llegendaris de les Gavarres i més enllà. Folk i punk, acordió, sac de gemecs, flautes i guitarra elèctrica fan pinya en onze cançons que branden la dignitat de les revoltes. 

La pandèmia la va enxampar als Estats Units, lluny de casa, i va ser a Baltimore on la gran dama de la música de Mali va concebre Timbuktu. A partir de l’enyor, però amb ritmes impetuosos, modulant modernitat i tradició, aixeca un magnífic manifest musical contra guerres, abusos i injustícies que amenacen el futur de l’Àfrica Occidental.

Cada disc nou del raper californià s’espera com a paraula de profeta que anuncia com serà el hip-hop del futur. No decep les expectatives en aquest àlbum que temàticament aplega l’allau de preocupacions personals, socials i de gènere que l’han ocupat des que va publicar el monumental DAMN (2017), el disc amb què va guanyar el Pulitzer.

El disc de pop sintètic de l’any. La sueca Tove Lo, autora d’èxits per a Lorde, Dua Lipa i Ellie Goulding, omple Dirt femme de drames diversos que soluciona amb ritmes ballables i hits com No one dies from love, Grapefruit, How long (de la banda sonora de la sèrie Euphoria) i 2 day 4, un tema amb aires de Rosalía a la veu i que creix a partir d’un sample de Popcorn, l’instrumental de Gershon Kingsley.

Jorge Drexler tenia un pla: deixar enrere l’angoixa pandèmica, aquella “escassetat social i emocional”, i fer un disc ple de llum, arranjaments orquestrals i cançons melòdicament delicioses. Si el pla del músic uruguaià era fer una obra mestra, ho ha aconseguit. Tinta y tempo, únic i inimitable, inclou també col·laboracions estel·lars de Rubén Blades i C Tangana.

D’artista emergent que calia seguir quan va publicar Athena (2019) a una de les sensacions de la temporada gràcies a Natural brown prom queen. Aquesta vegada la nord-americana Brittney Denise Parks combina diverses tonalitats de R&B, hip-hop i jazz en una producció molt atrevida i aconsegueix èxits tan rotunds com Selfish soul, sens dubte una de les cançons de l’any.

No fa mai cap pas en fals. La cantaora de Huelva fa una dècada que investiga les possibilitats del flamenc en un camí que de moment culmina en aquest Tercer cielo fet amb el productor d’electrònica Santiago Gonzalo, àlies Bronquio. Com sempre, Márquez explora l’infinit sense perdre mai de vista que fa música popular i que tot allò que canta s’ha de transmetre amb claredat. Impressiona.

La cantant de Florida és una de les grans veus del jazz actual, conscient del pes d’una estirp llegendària però audaç en la manera de definir la seva personalitat. A Ghost song, que comença amb una impressionant versió de Wuthering heights de Kate Bush, treu a ballar diferents espectres per construir un calidoscopi musical emocionant.

“No hi haurà aquest any a Catalunya un disc com aquest, tan inspirat i lluminós, fill de la cruïlla on el folk-rock i el blues de la Ribera d’Ebre pacten amb el diable del free jazz”, dèiem al març. I així ha sigut. Aresté brilla com mai, també poèticament, en un àlbum que s’enlaira entre la senzillesa ancestral de la cançó Ple d’amor i la ferocitat de La jota blava.

Beyoncé no s’hi posa per poc. La seva discografia està adquirint una dimensió historiogràfica, com si la intenció fos escriure la història de la cultura negra a través de la música. En aquest sentit, Renaissance no és tant un àlbum sobre un renaixement personal o artístic com un disc que reclama el protagonisme dels artistes afroamericans, i també queers, en el desenvolupament de la cultura de ball, amb el so disco i el house com a pals de paller. Diva de dives, Beyoncé continua manant molt. Moltíssim.

Rosalía coronada com a icona, però sobretot com a creadora sofisticada capaç d’obrir un nou camí per a la música popular. El desplegament d’idees de Motomami, la seva concepció líquida dels estils musicals, s’ha infiltrat al mainstream per canviar-lo. Més enllà d’una concepció líquida dels estils musicals que tant ha impactat entre alguns crítics, i més enllà de l’excusa de la transformació que tot ho justifica, el disc és una feina de producció acuradíssima en què destaca sobretot l’habilitat amb què l’artista de Sant Esteve Sesrovires equilibra experimentació i familiaritat. No és estrany que mitjans de tot el món hagin assenyalat Motomami com un dels discos de l’any: núm. 1 a Les Inrockuptibles (França) i a Time Out México, núm. 2 a The New York Times (Estats Units), núm. 5 a The Guardian (Regne Unit)...