Els 20 millors discos del 2024

BarcelonaHa estat un any de gires que facturen més enllà de la lògica i d’ambicions narcisistes que generen més debat psicològic que gaudi musical. Afortunadament, no hi han faltat prodigis artístics de tota mena: de joves amb ganes de compartir noves formes d’expressió musicals a no tan joves encara amb moltes coses a dir i que les estan dient amb criteri i personalitat. Així ha sonat el millor del 2024 segons l’ARA. La selecció és de 20 discos, però en podrien ser més, perquè aquest any també han publicat molt bons treballs artistes i grups com Alcalá Norte, Amyl and the Sniffers, Clairo, Kim Gordon, Oques Grasses, Ferran Palau, Rita Payés, Joana Serrat, Thy Catafalque i Tiger Menja Zebra, entre d'altres.

Ara sempre és, de moment, la culminació de la trajectòria artística d’Anaïs Vila, que trenca definitivament amb l’estereotip de la cantautora dolça. En aquest disc l’artista de Santpedor combina foscor emocional i delicadesa instrumental per reclamar un espai propi en el pop català. A més a més, protagonitza un dels grans moments de l’any: Desert, un duet amb David Carabén.

El millor homenatge a l’enyorat Shane MacGowan (1957-2023) és aquest disc que transpira l’esperit de The Pogues de cap a peus. Això sí, agermanant el punk amb diferents tradicions catalanes, com el cant de taverna, el llegat de Jaume Arnella, la poesia de Josep Carner i les històries de Verdaguer, Macià i Durruti. Folk-punk entre la melancolia i la gresca a càrrec de Fetus, els Pogues de les Gavarres.

En la carrera del grup madrileny Carolina Durante, aquest disc representa el mateix que Road to ruin en la dels Ramones. Hi continua imbatible la capacitat per generar himnes de rock amb tornades cridades, però hi ha rerefons més reflexiu, gairebé de teràpia existencial, i la voluntat de trobar solucions musicals que enriqueixin les cançons, com ritmes de Madchester i la peculiar col·laboració de Rosalía a Normal.

Aquest trio de Belfast practica la bella art de no tenir pèls a la llengua. El posicionament republicà i la bel·ligerància en la defensa de la llengua irlandesa han emprenyat unionistes i britànics. La manera de retratar una joventut abonyegada no agrada als sectors conservadors. I tot plegat conflueix en un hip-hop d’ànima rave, que fins i tot té una pel·lícula que arribarà a Filmin el 10 de gener.

Això de Xarim Aresté és molt gros. L'etapa de free folk-blues, que va engegar amb el sensacional Ses entranyes (2022), continua parint meravelles com la dotzena de cançons d’Un idioma nou. Menys angoixat i més seré, el geni de Flix se sent més lliure per emocionar amb peces com La barca i per divertir-se a la manera dylaniana a Des d’aquí veig ca teu.

Mushka i Julieta, des de postulats estètics diferents, han obert el camp de joc de la música en català. El SexySensible d’Irma Farelo té la categoria de disc generacional, amb produccions descarades que remenen traps i reggaetons diversos, i rimes consonants fins al deliri de la redundància fonètica. A més a més, amb l’afegit del hit SexeSexy amb la seva germana Alba, Bad Gyal.

Concerts com el que va oferir Nick Cave al Palau Sant Jordi han contribuït a valorar més justament un àlbum que en les primeres escoltes feia pensar en un ús gairebé pornogràfic del dol per la mort del fill. La perspectiva permet entendre millor les pregàries d’un Nick Cave que més que girar full vol trobar pau després del dolor. Més gòspel que rèquiem.

El fons d’armari del metal en català continua proporcionant bones notícies. La millor del 2024, sens dubte, l’àlbum de Vidres a la Sang. El grup de Terrassa treu profit de la cruïlla entre el death metal i el black metal i torna a recórrer a un poema de Miquel Martí i Pol (Sempre és incert) en un disc poderós que es rebel·la contra l’arrogància d’un món decadent.

El salt endavant de Maria Jaume ha estat prodigiós. Seguint el camí obert per Renaldo i Clara, l’artista mallorquina ha ampliat el camp de batalla: de les intimitats del folk-indie dels primers discos al desplegament rítmic d’aquest Nostàlgia airlines, que també projecta el malestar pels estralls del turisme i la gentrificació. Però ho denuncia fent ballar.

El ressò de Jefferson Airplane i Brian Wilson amara l’inici del disc d’aquesta cantautora nord-americana que s’endinsa en les disfuncions del somni californià. Malson, doncs, però cantat amb joia misteriosa entre el folk, el pop, la bossa nova i el cançoner nord-americà més sofisticat facturat al Brill Building als anys seixanta. Excepcional.

Si Slayer fos una banda de hardcore, seria Knocked Loose. Brutalisme metalcore condensat en un dels discos més violents de l’any. El grup de Kentucky no amaga la disconformitat amb el paisatge que habita i tira pel dret quan desemmascara les mentides del fonamentalisme religiós. Canalitza l’enuig amb cançons que són cops de mall. Esplèndid.

Pau Vallvé ha bastit un món musical singular i intransferible. I, en comptes de caure en l’aïllacionisme, ha aconseguit convèncer una petita multitud de seguidors. Ara els recompensa amb un dels seus millors discos, segurament perquè sintetitza virtuts i es desprèn de capes de narcisisme, i sobretot per la qualitat de la majoria de les cançons.

L’urdú i l’anglès són les llengües de la pakistanesa Arooj Aftab. Establerta des de fa anys a Nova York, ha consolidat un projecte artístic de jazz i folklore commovedor, d’alguna manera hereu de l’emoció de cantants com Billie Holiday i Sade. A més a més, al disc Night reign posa veu a poemes de Mah Laqa Bai (1768-1824), la gran poeta en llengua urdú. Una meravella de romanticisme nocturn.

El grup novaiorquès Vampire Weekend va ser saludat fa setze anys com l’última esperança de l’indie rock gràcies a la singularitat amb què assumia influències d’afropop. Ara que viuen al marge d’expectatives, aquests fills indies que no van tenir els Talking Heads ofereixen un dels seus millors discos, ple de cançons memorables i amb molta imaginació en els arranjaments.

Helena Ros i Marta Torrella són dues sibil·les inesperades que estan construint un dels projectes més fascinants de la música catalana. Sempre amb la tradició vocal com a eix, Tarta Relena tornen a desplegar un catàleg de meravelles, ara al voltant de bons auguris i presagis apocalíptics. Impecables en el concepte, brillen en la producció i la interpretació. El miracle de l’avantguarda popular.

Billie Eilish ha trobat un equilibri artístic gairebé perfecte que li ha estalviat caure en la temptació de l’ambició fora mida que afecta alguns músics que es creuen que són més grans que la vida. En comptes de fer volar cinquanta coloms, l’artista californiana es concentra en un decàleg de pop emocionant i sofisticat, cantat amb mesura i delicadesa, que té cims irrefutables com Birds of a feather.

Publicat el 20 de desembre, gairebé a misses dites, L’ham de la pregunta és tan excitant com ho prometien les cançons que el grup d’Arbúcies va publicar com a avançament, sobretot Mal de muntanya. Remei de la Ca la Fresca despatxen rock boletaire que es canta amb el ganivet entre les dents, ràbia poètica i ganes de commoure l’estómac. Visca la Selva!

La vellesa i la mort ja no són material per al romanticisme fatalista, sinó dos horitzons cada vegada més pròxims. Així ho entoma el britànic Robert Smith, de 65 anys, en un disc coherent amb la trajectòria de The Cure i alhora amb prou entitat pròpia. Una bona i bella manera de fer reviure un grup que ja semblava amortitzat per la nostàlgia.

A més d’un èxit del màrqueting viral, Brat és l’obra mestra d’una Madonna mil·lennial, les confessions d’una artista en una pista de ball que tan aviat es lliura al narcisisme més hedonista com s’enfronta a inseguretats inesperades. Al cap i a la fi, en una nit de festa poden col·lidir diferents estats d’ànim, com a la vida. Sense impugnar troballes de discos anteriors, la britànica Charli XCX mostra el millor autoretrat creatiu en clau de pop de club i amb homenatges a diferents aventures nocturnes de la música de ball.

Aquest segon disc de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona és una fita difícilment superable, en forma i fons. Hi ha el repertori: per una banda, una magnífica antologia del cançoner del cantautor de Solsona, amb joies de la magnitud de Sota una fina capa de cendra i I la pluja es va assecar; i, per l’altra, versions molt ben triades que contribueixen a relacionar les músiques i les poètiques catalanes amb altres tradicions. Hi ha, esclar, la interpretació voluptuosa de la cobla i la veu cada vegada més elàstica de Roger Mas, el tro amorós de Solsona. Per damunt de tot hi ha la reivindicació de l’arranjament, de la feina magistral de Xavier Guitó. I com a síntesi de tot plegat, l’adaptació de Lo comte Arnau, que transforma l’austeritat irredempta del cantautor en exaltació instrumental. Un 10/10.