Les 20 millors exposicions del 2023

BarcelonaL'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

Des de fa un segle, els artistes han tret suc de la natura per explorar tota mena de temes, des de les visions surrealistes fins a l'actual angoixa causada pels estralls del canvi climàtic. Fruit de l'aliança de la Fundació La Caixa amb el Centre Georges Pompidou, aquesta exposició, en cartell fins al 7 de gener, inclou obres antològiques de grans artistes com Dalí, Giacometti, Picasso, Anselmo, Penone i Smithson.

Considerada la mare de la performance, Marina Abramovic ha estat la primera dona que exposa en solitari a la Royal Academy de Londres. La mostra que porta el seu nom repassa cinquanta-cinc anys de treballs impactants, extrems amb el cos i al mateix temps carregats d'espiritualitat, alguns dels quals estan reproduïts a les sales per joves performers. Es pot visitar fins a l'1 de gener.

Com altres dones artistes, Nancy Holt, que es definia a ella mateixa com una artista de la percepció, va quedar a l'ombra del seu company també artista, Robert Smithson. La selecció de fotografies, documents, escultures, instal·lacions de grans dimensions, pel·lícules i obres sonores d'aquesta exposició permeten descobrir una altra pionera del land art i una creadora polifacètica. Al Macba fins al 7 de gener.

La primera gran exposició de les escultures de Picasso a l'Estat va recordar l'afany experimental constant de l'artista, que no va vendre moltes de les escultures perquè no en va tenir necessitat i que, a diferència de la pintura, la seva faceta com a escultor va tenir un reconeixement tardà. L'exposició, actualment en cartell al Museu Guggenheim de Bilbao fins al 14 de gener, inclou una seixantena de peces entre les quals destaquen Dona al jardí, fruit de l'ajuda que li va proporcionar Juli González, i Dona oferent.

Per descobrir un vessant menys conegut de la trajectòria de la cineasta belga, aquesta exposició reuneix set de les seves quinze videoinstal·lacions. No es tracta de racionalitzar-les, sinó d'apreciar-ne el caràcter vitalista a través de les emocions i deixar-se portar. L'exposició, oberta fins als 14 d'abril, inclou un dels seus treballs més coneguts, Una veu al desert, sobre la desaparició dels migrants a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.

Una mirada renovada al llegat de l'artista basada en la influència del budisme zen en el seu pensament i la seva obra, la filosofia oriental que més el va marcar. Crida l'atenció la naturalitat amb què Tàpies va incorporar històries, personatges i conceptes del zen en el seu vocabulari. És la primera exposició de l'Any Tàpies a la seva fundació i es pot visitar fins al 23 de juny.

Coproduïda amb el centre C/O de Berlín, és una de les exposicions més importants de William Eggleston (Memphis, 1939), considerat un dels pares de la fotografia en color i també un mestre a l'hora de fer poesia amb el que troba al voltant seu, com un parell de sabates velles, l'interior d'un lavabo, un arbre... Un valor afegit de l'exposició és que per primera vegada mostra la seva obra inicial en blanc i negre. Al Kbr fins al 28 de gener.

Primer a la seu de Nova York i actualment a la de Bilbao (fins al 4 de febrer), el Guggenheim fa un extens repàs de l'obra de l'escultora veneçolana Gego (1912-1994), una de les artistes llatinoamericanes més importants de la segona meitat del segle XX. Formada com a arquitecta a la seva Alemanya natal, d'on va fugir arran del nazisme, Gego es va convertir en una figura capital de l'abstracció per sèries com Troncos, Columnas i Chorros, a més de la gran obra Reticulárea.

El catedràtic Antonio Monegal i la historiadora de l'art Alyce Mahon van plantejar el llegat de Donatien Alphonse François de Sade (1740-1814), representat per obres de grans autors, artistes i cineastes com Bataille, Dalí, Man Ray i Pasolini, com un guia per ajudar-nos a pensar sobre l'autoritat, el poder, la família i l'Església. També sobre el costat fosc de la llibertat i, en definitiva, sobre el que ens incomoda.

La tesi d'aquesta exposició és reveladora: les imatges dels jueus i els conversos concebudes pels cristians a la península Ibèrica entre 1285 i 1492 van ser "un important mitjà de transferència de ritus i models artístics entre cristians i jueus" i "van propiciar un espai de col·laboració entre artistes de les dues comunitats". Però aquestes obres també tenen una part fosca: "Van contribuir a difondre el creixent antisemitisme que niava en la societat cristiana". Després de Madrid (on és fins al 14 de gener), l'exposició es podrà veure al MNAC a partir del 22 de febrer.

El conservador Àlex Mitrani proposa un repàs ambiciós i al mateix temps refinat de l’art català, espanyol i internacional de postguerra, amb unes noranta obres d’artistes com Henry Moore, Francis Bacon, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Antonio Saura, Manolo Millares, Josep Maria Subirachs, Jorge Oteiza, Alberto Giacometti, Maria Helena Vieira da Silva, Antoni Clavé, Zoran Music, Renatto Gutuso i Germaine Richier. Juntament amb aquesta exposició, al MNAC fins a l'11 de febrer, n'hi ha d'altres d'art català de postguerra en cartell, com Joan Claret i Joan Vilacasas. Donació de la Col·lecció Brigitte i Hans Robert Thomas a Can Framis (fins al 14 de gener); Un altre art. Informalisme a Catalunya 1956-1966, al Museu d'Art de Girona (fins a l'1 d'abril), i la retrospectiva del centenari de Romà Vallès, a la Factoria Cultural de Terrassa (fins al 25 de febrer).

A la primavera, la primera retrospectiva a Espanya de l'artista i escriptora Leonora Carrington, cada vegada més reconeguda internacionalment, va ser un monument al seu llegat, amb prop de 200 peces de tota la seva trajectòria. Les obres de Carrington són plenes de criatures fantàstiques, divinitats femenines i símbols alquímics, com si fos una neta del Bosco, amb els quals va fer exorcisme de fets terribles com la violació en grup que va patir a Madrid el 1940 i el posterior internament en un sanatori a Santander.

La primera gran retrospectiva de l'artista canadenc al Regne Unit en prop de vint anys culmina la gira nord-americana de la mostra, que va ser ajornada enmig de la polèmica per l'assassinat de George Floyd, perquè en algunes pintures de Guston apareixen unes burlesques figures encaputxades com els membres del Ku Klux Klan que van fer acovardir els directors de museus com el de Belles Arts de Boston. En canvi, per a la filla de l'artista representen "la banalitat del mal i el racisme sistèmic" nord-americans. Aquest és només un detall de com en la mirada de Guston del seu entorn es barregen l'abstracció i la figuració, l'humor i la tragèdia. A la Tate Modern de Londres fins al 25 de febrer.

El MoMA de Nova York va dedicar d'abril a agost del 2023 la primera exposició del vessant menys conegut de les obres sobre paper de l'artista nord-americana Georgia O’Keeffe. Aquests treballs consisteixen en unes sèries de dibuixos, entre abstractes i figuratius, fets amb carbonet, aquarel·la, pastel i grafit, fruit de l'observació d'O'Keeffe dels fenòmens naturals. Alguns d'ells van ser l'origen de pintures.

L'exposició més ambiciosa del mestre neerlandès en trenta anys ha estat una oportunitat perquè els seus característics retrats serveixin per parlar de debats actuals com el feminista, el racial i els relacionats amb la salut mental. Així mateix, la cinquantena de les obres exposades, de les més de 220 que Hals va pintar, reflecteixen com va immortalitzar totes les capes de la societat del seu entorn, des dels poderosos i els mercaders fins als fills dels pescadors i els més desfavorits. A la National Gallery de Londres fins al 21 de gener.

Una exposició excepcional amb unes 200 obres per explicar una història plena de llegendes: l'amistat, la rivalitat i el diàleg artístic entre Édouard Manet i Edgar Degas. Es van conèixer cap a l'any 1860, quan Degas copiava un Velázquez al Louvre, i pocs anys després la seva amistat va saltar pels aires quan Manet va tallar la figura de la seva dona del retrat doble que havia fet Degas perquè considerava que l'havia deformat. La mostra va passar per l'Orsay de París del març al juliol i ara es pot visitar al Metropolitan de Nova York fins al 7 de gener.

Es tracta de la primera retrospectiva de l'artista a la capital francesa des del 1999, amb unes 115 obres des de les figuratives de finals dels anys 40 fins als camps de color que el van fer famós. Serà molt difícil tornar-les a veure reunides: són pintures molt cares i molt fràgils, els propietaris de les quals no les presten fàcilment. L'exposició es pot visitar a París fins al 2 d'abril.

El Rijksmuseum va fer història al febrer amb l'exposició més ambiciosa de Johannes Vermeer (1632-1675), amb 28 de les 37 obres que se li atribueixen, algunes de les quals són tan icòniques com la Vista de Delft, La lletera, La noia de la perla i La puntaire. L'exposició, que va estar precedida d'un intens programa de recerca sobre l'artista, va fer el rècord de públic del museu amb 650.000 visitants del 10 de febrer al 4 de juny del 2023.

El professor Eugenio Carmona ha recollit els estudis picassians més trencadors en termes artístics, socials i de gènere de les últimes dècades per forjar una exposició que marca un abans i un després en la percepció de l'any 1906 en la trajectòria del malagueny. Ja no es tracta només del Picasso de Gósol, sinó de tot un any amb entitat pròpia que va significar la primera aportació de Picasso a l'art modern. Oberta fins al 4 de març, és una de les grans fites entre les exposicions de la Celebració Picasso 1973-2023. D'altra banda, també dins els actes commemoratius de l'artista malagueny, el Museu Picasso de Màlaga va acollir dues exposicions significatives de la celebració: Picasso escultor. Matèria i cos i L'eco de Picasso.

L'exposició de l'any a Barcelona i una de les més importants de la Celebració Picasso 1973-2023. Per primera vegada una exposició explora l'amistat i la relació artística entre Joan Miró i Pablo Picasso, a partir de temes com La trobada, El París del surrealisme, Pintura i escriptura, Anys de guerra, De l’assassinat de la pintura a la ceràmica i L'estil Picasso, el llenguatge Miró. L'exposició té el valor afegit que les comissàries són dues conservadores de cada museu: Teresa Montaner i Sònia Villegas de la Fundació Joan Miró, i Elena Llorens i Margarida Cortadella del Museu Picasso. En cartell fins al 25 de febrer.