Les 20 millors exposicions del 2024

BarcelonaEl reconeixement de Suzanne Valadon al MNAC i el gran èxit de la reflexió del CCCB sobre els suburbis nord-americans i d'aquí amb Subúrbia han representat algunes de les exposicions més destacades del 2024. També ha estat l'any de la biennal Manifesta, que va tancar les portes amb més de 291.000 visitants. Internacionalment, han aixecat passions grans exposicions relacionades amb efemèrides històriques com el centenari del Manifest surrealista i el 150è aniversari de la primera exposició dels impressionistes.

Es troben a faltar a Catalunya, tot i que Barcelona n'és una gran capital, grans exposicions d'arquitectura com les del Museu ICO de Madrid. Enguany la programació ha brillat amb una mostra pionera sobre els pobles de colonització franquistes i una retrospectiva de José María García de Paredes, un dels arquitectes espanyols més importants de la segona meitat del segle XX. Aquest arquitecte és conegut sobretot per grans edificis públics com l'Auditori Nacional de Música de Madrid i per haver dissenyat l'urna de vidre que protegia el Guernica al Casón del Buen Retiro.

La col·lecció de fotografia catalana, espanyola i internacional de la Fundació Foto Colectania és una de les més importants de l'Estat. En comptes d'acomodar-se, els seus responsables la van posar al servei del comissari Carles Guerra perquè n'extragués noves lectures. El resultat és una exposició, titulada El curs dels esdeveniments. Un atles de la col·lecció Foto Colectania, que fa dialogar obres icòniques amb sèries d’imatges més o menys relacionades amb la primera. Després de Barcelona, ara l'exposició es pot veure a Miami a The Margulies Collection at the Warehouse, en una bona oportunitat per internacionalitzar els fotògrafs catalans.

En aquest cas, no es tracta d'una exposició temporal, sinó permanent. Una altra de les grans fites de l'any ha estat la renovació de la col·lecció permanent de l'època romana de la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Ho és per l'ús intel·ligent dels audiovisuals i les noves tecnologies, cosa que permet fer parlar els personatges de l'època, com el matrimoni format per Titus Valerius Paternus i Cornèlia Paulina, i fins i tot les pedres.

Malgrat tot el que s'ha escrit de la vida i l'obra de Pablo Picasso i del seu entorn, al Museu Picasso de Barcelona continuen trobant aspectes menys coneguts en els quals aprofundir amb una exposició. La que han fet enguany entre juny i octubre ha estat dedicada a Fernande Olivier, per alliberar-la dels estigmes que l'envolten, i reivindicar-la com a autora i memòria del Montmartre vibrant dels primers anys del segle passat.

La de la Pedrera ha estat una altra gran temporada: després del repàs a les ceràmiques de Miquel Barceló amb Tots som grecs, la comissària Penelope Curtis ha plantejat un recull molt sucós de l'escultura del segle XX, amb obres de noms consagrats com Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Eduardo Chillida. I fins i tot detalls dels interiors de Gaudí es poden veure com obres de la mostra. Art en pedra continua en cartell fins al 2 de febrer.

La retrospectiva del centenari d'Antoni Tàpies va tenir un dels plats forts en l'exposició per primera vegada a Barcelona d'una dotzena d'obres. Així mateix, la selecció d'obres que va plantejar el comissari, Manuel Borja-Villel, permet observar com Tàpies va treballar en espiral, en comptes d'una manera estrictament lineal, i dècades després va reprendre els motius del seu vocabulari personal dels anys 40 i 50. Antoni Tàpies. La pràctica de l'art està oberta fins al 12 de gener.

En un país amb poca memòria i pressupostos culturals sovint precaris, l'escultora Susana Solano no ha rebut l'atenció que hauria d'haver tingut després dels anys 90. La Fundació Vila Casas hi va posar remei amb Anònims. Es tracta d'una exposició extraordinària amb una cinquantena d'escultures des dels anys 80 i una trentena més d'altres treballs, reveladora de la seva versatilitat i de com Solano aprofundeix en qüestions humanístiques com el silenci, l’angoixa, el trauma, el confinament, l’equilibri, la simetria, el descans i el joc.

Després de fer rècord de públic al museu de Nova York, el Guggenheim de Bilbao acull fins al 2 de febrer la gran exposició de l'artista mèdium sueca Hilma af Klint, considerada com una pionera de l'abstracció. El gruix de la mostra el formen els seus treballs coneguts com a Pintures per al temple, uns quadres lírics, coloristes i plens de símbols, la interpretació dels quals continua plantejant nous reptes als historiadors de l'art.

En la programació del Macba ha brillat una de les exposicions més ambicioses de l'artista madrilenya Teresa Solar. En coproducció amb el CA2M madrileny, el museu ha desplegat les diferents cares de l'univers de Solar, ara concentrat en les escultures orgàniques i a la vegada industrials amb les quals va triomfar a la Biennal d'Art de Venècia del 2022. Aquesta antològica també ha servit per recordar que les exposicions del Macba llueixen més quan els muntatges s'imposen als espais freds de Richard Meier. Teresa Solar Abboud. Somni màquina d'ocell romandrà oberta fins al 9 de març.

Arribada del V&A de Londres, Els mons d'Alícia. Somiar el país de les meravelles és l'exposició més ambiciosa sobre el personatge de Lewis Carroll. Per a la comissària Kate Bailey, l'Alícia té un impacte "comparable a Shakespeare o, fins i tot, la Bíblia", i l'ha explicat al gran públic amb més de 300 obres d'art, objectes, llibres i altres materials que omplen a vessar les sales del CaixaForum de Barcelona. La mostra estarà en cartell fins al 16 de febrer del 2025.

L'obertura de les Tres Xemeneies ha estat el gran atractiu popular de l'edició barcelonina de la biennal d'art nòmada europea, que va acabar el 27 de novembre amb uns 291.000 visitants. En el seu desplegament per onze ciutats de l'àrea metropolitana, des de Terrassa i Sabadell fins al Prat de Llobregat, hi ha hagut encerts com els treballs de Domènec, Eva Fàbregas, Gabriel Ventura, Rosa Tharrats i Binta Diaw i les exposicions d'arxiu desplegats a l'antiga seu de l'Editorial Gustavo Gili.

La National Gallery de Londres es va regalar una exposició especial de Van Gogh per al segon centenari: en comptes de deixar-se portar pel morbo i els tòpics, els comissaris, Christopher Riopelle i Cornelia Homburg, van analitzar les pintures des d'un punt de vista estrictament artístic i, més concretament, es van fixar en com el pintor holandès va fer servir els motius, els models i les escenes per "crear en comptes de representar". Això vol dir que sovint Van Gogh continuava a l'estudi la feina que havia començat a l'aire lliure, i que podia pintar llocs i escenes inventats.

Amb unes 260 fotografies, aquesta és una exposició enorme d'Henri Cartier-Bresson, el fotògraf considerat com "l'ull del segle XX". A més de l'envergadura, el comissari, Ulrich Pohlmann, se n'ha sortit en l'afany per anar més enllà del Cartier-Bresson dels instants decisius i el presenta com "un subjecte polític, en acció, i com a observador". "El que és important és que no hi ha només un Cartier-Bresson, n'hi ha molts; les seves idees i la seva manera de treballar canvien", adverteix Pohlmann. Watch! Watch! Watch! - Henri Cartier-Bresson estarà en cartell fins al 26 de gener.

Es tracta d'una antològica vinculada a una efemèride històrica, el centenari de la publicació del Manifest del surrealisme. En un recorregut cronològic i temàtic, els comissaris analitzen els principis poètics de l'imaginari dels surrealistes, com els artistes mèdium, el somni i la pedra filosofal, mitjançant 500 obres i documents d'artistes com Salvador Dalí, René Magritte, Giorgio de Chirico, Max Ernst, Joan Miró, Leonora Carrington, Ithell Colquhoun i Dora Maar.

Coincidint amb el 250è aniversari de la mort de Caspar David Friedrich, l'Alte Nationalgalerie de Berlín va presentar entre l'abril i l'agost una gran exposició dedicada al pintor més important del romanticisme alemany. Amb més de 60 pintures i una cinquantena de dibuixos, la mostra va abordar el redescobriment de Friedrich per part del mateix museu al començament del segle passat i temes com les parelles que apareixen en els seus quadres, el procés creatiu i les passejades per la costa i les muntanyes que el van inspirar.

Enguany el director de La Virreina, Valentín Roma, ha fet una proesa: aconseguir reunir 35 dels grans tableaux del fotògraf canadenc Jeff Wall a l'exposició Contes possibles, que es va veure fins al 13 d'octubre. Sense la complicitat del mateix Wall, considerat un dels grans artistes actuals, hauria estat impossible que un centre mitjà com el de la Rambla es pogués permetre una mostra d'aquesta envergadura. Jeff Wall diu de la seva feina que plasma "l'espectre de la vida moderna amb situacions que no són reals sinó que són fruit de la possibilitat o de la imaginació", i entre els seus exercicis més coneguts hi ha la reproducció minuciosa que va fer del pròleg d'Un home invisible de Ralph Ellison amb tots els detalls de la novel·la, incloent-hi 369 bombetes. 

La Mare de Déu i el Nen, de Duccio; el Políptic Orsini, de Simone Martini, i l'Anunciació, d'Ambrogio Lorenzetti, són tres de les joies que va incloure la gran exposició que el Metropolitan de Nova York va dedicar als artistes de l'escola de Siena de mitjans del segle XIV, en un moment excepcional a les albors del Renaixement. Amb aquesta mostra, el Metropolitan i la National Gallery de Londres (que l'acollirà l'any vinent) reivindiquen el pes d'aquesta escola, i no només la florentina, en reformular la història de la pintura europea.

Coincidint amb el 150è aniversari de la primera exposició impressionista, el Museu d'Orsay i la National Gallery de Washington, on encara està en cartell, van muntar una exposició magnífica que aprofundeix en el context històric d'aquest moviment. Les comissàries s'han capbussat en les circumstàncies històriques que van influir en el fet que els 31 artistes de la mostra exposessin plegats, entre els quals Monet, Cézanne, Renoir, Degas i Sisley. També confronten una selecció d'obres que es van poder veure en aquella mostra històrica, perquè és considerada com el tret de sortida de les avantguardes, amb unes altres que van formar part del Saló oficial de París. Així, surten a la llum les innovacions d'aquell "clan de rebels", com les escenes de la vida moderna que van pintar, i alhora les seves contradiccions.

El CCCB és des de fa anys un dels oasis de les grans exposicions temàtiques d'ambició internacional. En una temporada especialment daurada, s'imposa Subúrbia, la reflexió sobre els orígens i expansió del suburbi nord-americà i les seves implicacions, a vegades fosques, polítiques, econòmiques, socials i culturals. És molt probable que sigui una de les més vistes de l'any a Barcelona. Les dues exposicions que l'han succeït, la retrospectiva de la cineasta Agnès Varda i Amazònies, aquesta última oberta fins al 4 de maig, han estat a l'altura.

La pintora francesa Suzanne Valadon (1865-1938), la model de grans artistes que va fer callar tots els que la consideraven una intrusa, ha estat la descoberta de l'any a Catalunya, gràcies a una exposició extraordinària que es va veure de l'abril al setembre, en la qual les seves obres dialogaven amb la col·lecció del museu. Després del MNAC, el Centre Georges Pompidou li dedicarà una gran mostra amb prop de 200 obres del 15 de gener al 26 de maig del 2025. Així mateix, una altra exposició del MNAC, la del pintor badaloní Eveli Torent (en cartell fins al 18 de febrer), ha estat una altra de les sorpreses de l'any.