Les 20 millors pel·lícules del 2021

BarcelonaNo deu ser casualitat que l'any en què les directores han guanyat tots els premis (l'Oscar, la Palma d'Or i el Lleó d'Or de Venècia) siguin també tres cintes dirigides per dones les que ocupen les primeres posicions de la llista de 20 millors pel·lícules del 2021 que han triat els crítics de l'ARA. Però tota la collita ha sigut brillant: les sales poden estar en perill, però no la vitalitat, la riquesa i la diversitat del cinema actual. [Han participat en la confecció de la llista: Maria Adell, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Toni Junyent, Paula Arantzazu Ruiz, Xavi Serra, Manu Yáñez i Toni Vall.]

L'última incorporació a l'extraordinària generació de directores catalanes és Clara Roquet, que confirma el talent que apuntaven els seus curts i guions amb aquest coming of age sobre una adolescent de casa bona fascinada per la filla de la dona que té cura de l'àvia amb Alzheimer.

La comèdia més lluminosa de l'any és aquesta deliciosa road movie sobre uns adolescents parisencs que s'escapen a un càmping del sud perseguint l'espurna d'un amor estiuenc. Lleugera i plena d'encant, és l'aiguabarreig inesperat entre el naturalisme d'Éric Rohmer i l'humor de Judd Apatow.

La ciència-ficció i el costumisme popular es troben a Elx gràcies a Chema García Ibarra, que expandeix les inquietuds dels seus premiats curts amb una opera prima d'un humor perplex i transgressor que es mou entre l'horror i un realisme heterodox. La sensació del cinema espanyol.

La gran pel·lícula que mereixia una gran banda com The Velvet Underground no es limita a documentar la història del grup, sinó que retrata la prodigiosa escena artística del Nova York dels 60 amb les formes pròpies de l'underground jugant amb les imatges i el muntatge. Magistral.

Ser fill de David Cronenberg i fer cinema de terror no ha de ser fàcil, però una pel·lícula com Possessor talla de soca-rel el debat: Brandon Cronenberg és un tros de director. I el seu segon film, un tecnothriller ultraviolent i fascinant sobre el control mental i la identitat fracturada.

La pel·lícula més política de Pedro Almodóvar aborda sense subterfugis el tema de les fosses de la Guerra Civil sense deixar de seguir explorant els llaços maternals i d'amistat entre dones. Una esplèndida Penélope Cruz rubrica una pel·lícula sense focs d'artifici però serena i emocionant.

Sir Gawain, nebot del rei Artur, es bat en duel amb el Cavaller Verd i li talla el cap. Un any després, l'haurà d'anar a buscat i deixar que ell li faci el mateix. David Lowery abraça l'èpica al·legòrica en una fascinant versió del mite artúric d'imatges poderoses que respecta la puresa del poema original.

Quan els dispositius electrònics es rebel·len contra la humanitat per culpa d'un guru electrònic, una família qualsevol planta cara a les màquines. Vibrant i atapeïda d'idees visuals originals, la cinta animada de Netflix és la classe de pel·lícula que hauria d'estar fent Pixar avui dia.

El periodisme refinat del New Yorker és la inspiració d'aquesta carta d'amor a la cultura francesa que entrelliga quatre històries que formen un monument a l'artifici cinematogràfic. Aclaparadora pel seu detallisme i referencialitat, és la pel·lícula més Wes Anderson de Wes Anderson.

Una dissenyadora de so que no passa el seu millor moment (Marta Nieto, fabulosa) comença a sentir-ho tot amb un petit retard. Juanjo Giménez explora amb audàcia les possibilitats fantàstiques d'aquesta original premissa en una pel·lícula hipnòtica i sorprenent.

Guionista de Taxi driver i nom clau de la generació dels 70 del cinema nord-americà, Paul Schrader firma una de les seves millors pel·lícules amb aquest bressonià retrat d'un veterà de la Guerra de l'Iraq (Oscar Isaac) que es guanya la vida comptant cartes en casinos de segona categoria.

Un grup internacional de prohoms es reuneixen a finals del segle XIX en una mansió per passar el Cap d'Any. A través de les converses, l'horitzó utòpic del somni europeu es projecta contra una crua realitat rica en injustícies. Densa i exigent, Malmkrog també és una experiència reveladora.

Entre el western i el melodrama de cambra, Jane Campion explora les contradiccions humanes a partir de la trobada entre un granger misantrop i el refinat fill adolescent de la nova dona del seu germà. El joc de poder i desig que estableixen és una petita obra mestra de la perversitat.

L'emoció no necessita paraules. L'últim treball de Tsai Ming-liang és un poema mut sobre l'amor i la solitud a la gran ciutat filmat amb els llargs plans marca de la casa. La trobada final dels protagonistes, una dansa silenciosa entre dos cossos, serveix de gran catarsi física i emocional.

L'univers masculí queda fora de pla en aquesta nova miniatura dramàtica de Hong Sang-soo, un conte moral sobre una dona que aprofita l'absència del marit per reunir-se amb unes amigues. Diàlegs generosos amb reflexions sobre l'amor i l'amistat vertebren una de les pel·lícules més lluminoses del director coreà.

És el cineasta japonès del moment. Ryusuke Hamaguchi firma aquí un extraordinari tríptic d'històries independents marcades pel fatalisme romàntic i l'atzar, amb diàlegs llargs i literaris però colpidors. I si no té dos títols a la llista és perquè la també brillant Drive my car s'estrenarà al febrer.

De l'aliança entre l'enfant terrible del cinema francès Leos Carax i l'inclassificable duet musical nord-americà Sparks només podia sortir una genialitat o una bogeria. Finalment, Annette és una bogeria i també una genialitat, un musical que tritura les convencions del gènere i estableix les seves pròpies regles per relatar la turmentada història d'amor i abús entre un comediant narcisista (Adam Driver) i una aclamada cantant lírica (Marion Cotillard). Aquesta reflexió sobre la buidor del món de l'espectacle i la masculinitat tòxica és segurament la pel·lícula més atrevida de l'any, una tragèdia excèntrica sense por al ridícul amb la millor arrencada del cinema del 2021 (So may we start) i un final demolidor.

Setanta minuts és tot el temps que necessita Céline Sciamma per firmar una obra mestra a Petite maman, un conte fantàstic i intimista que ens parla de la pèrdua i, sobretot, de la transmissió d'emocions entre mares i filles. Amb una sensibilitat extraordinària per retratar el món infantil a l'altura de mestres com Hayao Miyazaki, la directora francesa fabula la possibilitat que una nena de vuit anys que acaba de perdre l'àvia trenqui la barrera del temps i es trobi amb la seva mare quan aquesta era una nena com ella. És un miracle, tota la màgia, misteri i emoció que és capaç de suggerir una pel·lícula tan petita i minimalista.

La primera Palma d'Or que guanya una directora en solitari no és d'aquelles pel·lícules que generen consens ni unanimitat. Titane és la història d'una ballarina homicida (Agathe Rousselle, el descobriment de l'any) amb una fixació sexual pels cotxes que, fugint de la policia, es fa passar pel fill desaparegut d'un bomber destrossat per la pèrdua. La violència extrema i la sexualitat són només dos elements d'un relat al·lucinant sobre identitats superposades que impugna la idea de normalitat i ens acaba emocionant tot i els dobles mortals d'un guió que salta al buit sense xarxa. Titane demostra que el cinema és un art en el qual queden encara moltes històries per explicar.

La troballa de dos esquelets en un bosc dona peu al flash-back que és en essència First cow, un viatge als Estats Units de l'època en què els immigrants recorrien el país a la recerca d'una feina, un àpat o un futur. Des del minimalisme narratiu i l'empatia màxima, Kelly Reichardt relata l'amistat entre un cuiner amb el cor tendre i un immigrant xinès d'esperit emprenedor en una història que té alguna cosa de film de robatoris –aquí el botí seria la llet d'una vaca–, però que sobretot és un retrat dels afectes masculins i de la naturalesa depredadora del capitalisme arrelat en la identitat americana. Un western diferent: líric, càlid i profundament humanista.