Anna Llenas : “Una entrevista a una il·lustradora abans era difícil De veure, ara és normal”

IncaAnna Llenas (Barcelona, 1977) és un dels noms més destacats de la nova fornada d’il·lustradores aparegudes aquests darrers anys en el panorama estatal. El seu títol més popular, El monstre de colors, una exploració de les emocions en els més petits, ha estat traduït a una quinzena d’idiomes i se n’han venut més de 200.000 exemplars. Avui dissabte, a partir de les 11.00 h, oferirà una sessió de contacontes i impartirà un taller al Claustre de Sant Domingo d’Inca.

Vàreu estudiar Disseny Gràfic i Publicitat. Què hi vàreu aprendre que us sigui útil per fer d’il·lustradora?

Tot, des de donar valor al concepte i treballar-lo fins a la part més artística: els colors, la tipografia, la composició... A mi m’agrada dissenyar els meus llibres, i ho puc fer gràcies al que vaig aprendre. La il·lustració, això sí, és més manual, més artística, que la publicitat.

Com presentaríeu el personatge del monstre de colors a qui no el conegui?

És un monstre que canvia de color segons com se sent i que va aprenent a desxifrar i a entendre les emocions que té, tant les agradables com les desagradables.

Això és com Inside out, la pel·lícula de Pixar, però vós ho vàreu fer abans.

El monstre ja el tenia fet. L’havia dissenyat per a una cortina de bany, però volia contar una història amb ell. En un curs de teatre, un dia vàrem explorar les emocions escoltant cançons. Cada cançó em va fer sentir coses diferents i vaig pensar que, igual que les cançons poden anar unides a les emocions, també poden anar-hi els colors.

Com és el procés de creació d’un llibre com El monstre de colors o El buit, el vostre darrer títol?

Puc tenir els personatges, com a El monstre de colors, i després imaginar la història. Em va passar el mateix amb T’estimo quasi sempre igual. Tenia els personatges creats i, a partir d’ells, com que són molt diferents, vaig fer una història en què em demanava per què de vegades ens agrada una persona i, al cap d’un temps, ja no suportam allò que ens en fascinava. A El buit, en canvi, tot em va venir alhora: el concepte -una nina que té un forat en lloc de sentiments- i la història.

El monstre de colors ha tingut èxit en llengües i cultures molt diverses. A tots els nins i nines, amb independència d’on són, els atreu i els interessa el mateix?

Bona pregunta, però no sé què respondre. Jo crec que sí, que reaccionen més o menys igual a tot arreu. A Europa no és estrany que sigui així, però és que el llibre també s’ha traduït a l’Àsia: la Xina, Taiwan, Tailàndia... Ara s’ha de traduir al Japó, on diuen que gestionen les emocions d’una manera tan diferent de nosaltres. Tenc curiositat per saber què passarà. Una ONG que col·labora amb el departament d’una universitat de Boston que estudia la intel·ligència emocional vol portar el llibre a totes les escoles de Sri Lanka. Als de la universitat, que també havien posat colors a les emocions, els va fer gràcia que els colors del meu llibre i els seus fossin els mateixos. Encara que jo vaig triar els colors -el verd és la calma, el groc és l’alegria, el vermell és la ràbia, el negre és la por...- d’una manera intuïtiva.

Quan creau un personatge, en quin tipus de lector pensau? Hi ha gaire diferència entre un nin de dos anys i un de vuit, per exemple?

Depèn. El topet terratrèmol tenia clar que era per a infants, que s’hi poden sentir identificats perquè és un personatge molt mogut. El monstre de colors s’ha venut molt entre infants de menys de cinc anys. Jo pensava que podia ser un conte perquè el compartissin pares i fills i perquè, a través d’ell, poguessin parlar de les emocions, tant de les agradables com de les desagradables. Jo no havia pogut parlar de les emocions a casa i vaig pensar que, per a les noves generacions, seria una eina útil per comunicar-se amb els pares i aprendre a acceptar totes les emocions.

Us interessen molt el dibuix i la psicologia, i unir-los. Tenen els vostres llibres una voluntat psicoterapèutica?

En part, sí. Aquests darrers anys m’he estat formant en art teràpia. En el fons, l’art és una activitat molt emocional. En art teràpia, allò que es fa és facilitar uns mitjans artístics -eines, materials, tècniques- perquè les persones puguin expressar-se. De vegades costa posar paraules al que sentim: hi ha massa filtres, massa tabús... Dibuixar, que és una activitat més irracional, pot ser més alliberador, emocionalment.

A què atribuïu l’auge de la literatura infantil i els àlbums il·lustrats d’aquesta darrera dècada?

Per començar, hi ha una generació de pares i mares molt motivats i implicats en l’educació dels fills; en especial, amb tot el que té a veure amb la cultura i el lleure. Per tant, també amb els llibres. Això ha propiciat que les llibreries organitzin més activitats en què puguin participar pares i fills junts, a l’estil de presentacions, tallers, contacontes, festivals... En poc temps, també han nascut moltes editorials independents. Quan jo vaig estudiar, només podies estudiar il·lustració en unes poques escoles. Avui en són moltes. Tot això ha fet que hi hagués un boom. Una entrevista a una il·lustradora fa vuit anys era molt difícil de veure, ara és normal.

En el món de la il·lustració hi ha moltes dones en llocs importants i de prestigi. La igualtat és més a prop i més real que en altres mons?

Potser sí... Sí. Crec que sí.