Digues-li art, digues-li ego
L’exposició ‘Faces’ a Es Baluard posa en relleu que l’art electrònic promou el narcisisme dels espectadors més que no el dels mateixos artistes
PalmaEls artistes sempre s’han retratat a si mateixos. El “madame Bovary, c’est moi” que mai no va escriure Flaubert i que ningú pot assegurar que pronunciàs sintetitza una bona part de la història de la creació artística. En un retrat, tant com en un autoretrat, i de la mateixa manera que en un paisatge o en una natura morta, l’artista ens deixa la seva imatge, el seu pensament i una singular manera de sentir i percebre el món, la seva. Això no obstant, en les obres ens hi reconeixem: els espectadors també ens hi enfrontam com qui s’observa a un mirall, amb sintonia o amb rebuig, amb les emocions remogudes o amb l’enraonament activat. Els espectadors tenim el nostre jo, i, per tant, ens cercam en l’obra dels altres. L’art sempre ens ha interpel·lat i sempre mourà la nostra participació, si més no per considerar-lo.
Què passa, però, amb l’art electrònic? Quins canvis de paradigma hi trobam? Aquests són només dos dels interrogants que ens pot plantejar l’exposició Faces que, a cura de Roberta Bosco i Stefano Caldana, ha organitzat Es Baluard de Palma en la commemoració del seu 15è aniversari i que reuneix obres -pintura, dibuix, fotografia, escultura i ceràmica- dels fons del mateix museu i de la col·lecció BEEP d’art electrònic. Quaranta-un són els artistes representats a la mostra, de la mà tèrmica de Lugán, del 1973, una de les primeres obres electròniques, al Rèquiem de Marcelí Antúnez; dels forats de Miquel Barceló a l’ull d’Evru; de Marina Abramović, autorepresentada com una madonna amb nina en temps de guerres, a la crida a la pau d’un àngel de Miralda; del Fascinum de Christophe Bruno, que recull en temps real les fotos més cercades per internet, a les dones marcades de Pilar Albarracín, una vanitas de Toni Catany o els joves mutilats per les mines antipersona de la sèrie fotogràfica One Goal de Pep Bonet. La mostra, que inclou també peces de Picasso, Miró, García-Alix, Analiria Cordeiro, Jaume Plensa, Jordi Abelló o Eulàlia Valldossera, entre molts altres, estarà a Es Baluard fins al 29 de setembre.
Han canviat els paradigmes?
Ens demanàvem què ha canviat l’art electrònic en la representació dels artistes, si partim de la premissa que, tant si hi ha figura humana com si és un paisatge l’objecte d’una obra, tant si és un rostre com una abstracció, en cert sentit tots són retrats. Tot i que nascut l’art electrònic abans dels selfies, però amb un creixement en paral·lel a l’allau -més lenta la de l’art, potser més reflexiva-, en la majoria de les obres que fan servir la tecnologia i sobretot en les que fan part d’aquesta exposició, l’ego de l’artista desapareix bastant per posar-se al servei de l’ego d’un espectador que ja no és espectador, sinó actor -no en direm artista- de l’obra. “Si fins ara, d’alguna manera, en la pràctica artística el retrat ha estat la representació d’una absència, amb l’art electrònic i digital aquesta absència es replanteja gràcies a la presència constructiva i enriquidora del públic en el procés creatiu”, diuen els comissaris de Faces.
Podríem posar l’atenció quasi en qualsevol de les obres d’aquesta mostra, però si agafam com a exemple la peça Portrait on the fly (2015), de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, comprovam com els artistes són els que l’han concebuda conceptualment -un exèrcit de mosques dibuixa el retrat de l’espectador-, li han donat la forma -una pantalla blanca amb milers de mosques en principi desordenades-, n’han fet el procés de realització -amb l’ajut o no de tècnics, han habilitat dispositius que reaccionen a la presència de qui mira la pantalla- i han determinat la disposició de la peça en favor d’una correcta acció-reacció. En bona mesura, els artistes han fet un procés força similar al que fa el pintor, un fotògraf o un escultor amb l’obra. El canvi de llenguatge o de tècnica no suposa un canvi de paradigma en essència.
I què passa amb l’acció de l’espectador? Si posam per cas una pintura, aquesta té la mateixa presència hi hagi o no qui la contempli. En el cas d’aquestes peces, l’espectador-actor sol ser imprescindible per a la seva existència. I en la majoria d’aquestes obres, els artistes posen les eines perquè l’espectador sigui art i part del seu retrat. Tanmateix, amb tecnologia o sense, sempre hem mirat l’art com Narcís es mirava a si mateix. Allò del “madame Bovary, c’est moi”, si no ho va dir mai Flaubert, és talment així.
