El cas Estel·la: quan la censura dispara les vendes
Després que els sindicats policials demanassin el segrest del llibre, les vendes es varen disparar i ara se’n prepara la quarta edició
PalmaQuè tenen en comú el número 1573 d’ El Jueves, el documental Ciutat Morta, les cançons de Valtonyc i el llibre Fariña? Que en els quatre casos s’ha volgut aplicar algun tipus de censura i, en tots, ha provocat l’efecte contrari: encara més visibilitat, gràcies a la difusió massiva que permet la xarxa. Aquest fenomen es diu efecte Streisand i la llista de casos és ben llarga. Però un dels exemples més recents és el llibre humorístic sobre el Procés català On és l’Estel·la?, del manacorí Toni Galmés.
L’editorial Comanegra en va publicar la primera edició l’1 d’octubre del 2018 i, només un any després, ja n’han enviat a imprimir la quarta, que aviat veurà la llum. “El llibre ja va tenir una bona rebuda d’entrada i és probable que amb el temps hagués arribat a les tres edicions, però mai amb aquesta velocitat”, asseguren fonts de l’editorial. El passat 13 de juny, els sindicats policials varen llançar la primera amenaça de denunciar el llibre perquè consideraven que les imatges que conté “denigren la imatge del cos”. Llavors, les vendes augmentaren, però el vertader boom ha estat al setembre, després de l’acte de conciliació amb la Jupol, que en el darrer moment es va anul·lar. De fet, la tercera edició sortia a la venda l’11 de setembre i es va esgotar el dia 28 del mateix mes, tres dies després de l’acte. “La darrera xifra de vendes que tenim és de més de 6.000 exemplars, però segurament ha quedat obsoleta perquè és anterior a l’acte de conciliació”, assenyalen les mateixes fonts, que qualifiquen “d’autèntic fenomen” per a una editorial petita com la seva l’èxit d’ On és l’Estel·la?.
La portada segrestada d’ El Jueves
Un cas emblemàtic a Espanya és el segrest, el 2007, de la portada del número 1573 d’ El Jueves, que mostrava els llavors prínceps d’Astúries mantenint relacions sexuals. L’Audiència Nacional n’ordenà el segrest tres dies després de ser publicat, perquè considerava que la imatge podia incórrer en un delicte d’injúries a la Corona. La censura de poc serví, ja que els 120.000 exemplars s’esgotaren ràpidament i la imatge es reproduí massivament per internet. Encara avui es pot trobar fàcilment.
Una cosa semblant va passar amb els cinc minuts que TV3 va censurar,per ordre judicial, del documental Ciutat Morta (2013), que ràpidament es varen pujar a Youtube i varen esdevenir virals. El documental explica la història de Patricia Heras, que es va suïcidar després d’haver estat condemnada per uns fets que no havia comès, relacionats amb el cas d’un agent de la Guàrdia Urbana ferit greu durant el desallotjament d’una festa a Barcelona al 2006. El fragment censurat va aconseguir a la xarxa més de mig milió de reproduccions.
Més recentment, el febrer del 2018, una jutgessa de Madrid ordernà el segrest cautelar de Fariña, del periodista Nacho Carretero. L’exbatle de la localitat del Grove (Pontevedra), Alfredo Bea Gondar, demandà Carretero i l’editorial Libros del K.O. perquè considerava que es vulnerava el seu dret a l’honor, ja que apareix al llibre per presumptes vincles amb el narcotràfic. Potser si Bea Gondar no hagués intentat aturar la venda del llibre, ara poca gent sabria qui és l’exbatle del municipi de Galícia. Però no va ser així. La notícia va fer bullir les xarxes i durant els darrers dies Fariña va ser el llibre més venut a Amazon. Tres mesos després, l’Audiència Provincial de Madrid va aixecar el segrest.
La mateixa setmana, el Tribunal Suprem va confirmar la pena de presó de tres anys i mig per a Valtonyc per calúmnies, enaltiment del terrorisme i injúries greus a la Corona. Les lletres que varen ser motiu de condemna varen ser reproduïdes per molts mitjans i els videoclips del raper no varen aturar d’acumular reproduccions, moltes més de les que s’hauria pogut imaginar abans de la polèmica. Com tampoc segurament hauria predit que més d’una vintena de festivals -Primavera Sound, Vida, Cruïlla...- l’inclourien en els seus cartells.
BARBRA STREISAND I LA CASA A LA COSTA CALIFORNIANA
El periodista Mike Masnick va crear l’expressió ‘efecte Streisand’ l’any 2003, després de la demanda infructuosa de l’actriu i cantant nord-americana Barbra Streisand contra el fotògraf Kenneth Adelman, qui havia publicat a internet unes fotos aèries de la seva casa a la costa californiana. Streisand va exigir la retirada de la foto i una indemnització de 50.000 €, però la denúncia no va prosperar. I no només això: mentre que abans de la polèmica la imatge tan sols s’havia descarregat sis vegades, després del ressò mediàtic de la denúnica la pàgina web va registrar més de 420.000 visites en un sol mes.
