Il dissoluto punito

Teatre Principal.- Primera òpera de la trenta-tresena temporada, que promet ser, almenys comercialment, saborosa. Ho serà amb tres títols que de ben segur figuren al top ten d’un bon grapat d’espectadors, els quals ja ompliren les tres funcions d’aquest Don Giovanni que ens ocupa. Molt probablement passarà el mateix amb Madama Butterfly i, per descomptat, també amb L’elisir d’amore. Tancarà aquesta edició, i amb bon criteri, la recuperació de Los elementos, d’Antoni Lliteres. Per començar, la programació d’aquesta obra mestra del mestre Mozart, que en el seu dia va ser batejada per Lorenzo da Ponte com Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni. Val a dir que el títol, tot i ser un spoiler, té la seva gràcia. El seu camí des de les primeres representacions va ser de roses. Rossini la va qualificar d’excelsa obra mestra i Goethe, després d’haver vist la representació de Don Giovanni, va dir que tan sols ell, Mozart, estava capacitat per posar música al seu Faust. En el capítol d’anècdotes, entre moltes d’altres, podem dir que el llibret de Da Ponte no és que fregui el plagi, el sobrepassa, que a Giuseppe Gazaniga ningú no el coneix, i que el geni de Salzburg va compondre la colpidora overtura la nit abans de la primera representació i, tot just després de l’estrena a Praga, Mozart va afegir tot un seguit d’àries que varen acabar d’arrodonir tan gran espectacle. Un espectacle que mescla magistralment la comèdia i la tragèdia, en la justa i “dapontiniana” mesura. Cada situació és de màxima eficàcia i el que ha de fer gràcia en fa molta i el que ha de ser d’una cruesa majúscula supera qualsevol mínim acceptable. “Tota gran obra inventa un gènere”, deia Eugeni Trias, i es referia especialment a la història del burlador en la versió musical que supera en prestigi, qualitat i rellevància l’original de Molière, qui també havia manllevat un parell de situacions i personatges a Tirso de Molina.

Al Principal vàrem poder gaudir d’un bon repartiment, fins i tot diria que sobrepassa el nivell mitjà habitual, però sobretot el que destacaria és la seva homogeneïtat. No hi havia grans daltabaixos en les intervencions dels diferents protagonistes. Arteta i Moreno sobresortien, però sense descompensar el conjunt. La primera va fer una composició de Donna Elvira molt acurada, en un personatge que, com la majoria, no és gens senzill, i sense estalviar potència ni per descomptat aquesta capacitat expressiva que ha demostrat en tantes ocasions. Per la seva banda, María José Moreno interpretà una Donna Anna vocalment vigorosa i dramàticament una molt creïble enamorada a la recerca de venjança. Res a dir del Don Juan de Nicola Ulivieri, bona presència i veu clara ni del Leporello d’Ugo Guagliardo, pla però suficientment eficaç. Divertits els Masetto i Zerlina de Tomeu Bibiloni i Susana Cordón, com sòlid va ser el Don Ottavio de Giovanni Sala. D’aquesta òpera tampoc resulta senzill destacar una o una altra ària. N’hi ha un bon grapat que es posen a l’abast dels cantants perquè llueixin les seves millors gales.

Pel que fa Paco Azorín, va farcir el muntatge de referències cinematogràfiques, des d’un parell de “kubricks”, 2001: una odissea de l’espai o La taronja mecànica... fins als replicants de Blade Runner, amb tot un seguit d’actors i actrius, que anaven amunt i avall, sense aturar, per augmentar el ritme i la intensitat, cosa que no feia falta. Per ventura una mica de repòs escenogràfic no hauria anat gens malament. Menys sempre és més i en òpera els excessos van contra la interpretació. Azorín n’ha acumulat uns quants.

P. S. Tampoc no hauria anat gens malament estalviar algunes situacions suposadament sensuals.

Sant Felip Neri.- Convertida en BachKirche, entre òperes farcides d’excessos aliens a l’autoria, esdevingué la pau del cantor de la mà del BACHrroc Ensemble, amb Gina Nicola i Javier Arnal al capdavant. Les cantates, més de dos-centes en va compondre al llag de la seva existència, varen ser el puntal del concert. Tres simfonies d’altres tres cantates, més la Cantata BWV 51 completa, amb una solvent Irene Mas com a soprano i Roberto Morcillo a la trompeta, acompanyaren el Concert per a violí i oboè BWV 1060R. Originalitat, bellesa espiritual molt descriptiva i una demostració del domini del llenguatge, amb les contraposicions, els Affekte, tan característics del compositor, els músics aconseguiren que les complicacions estructurals semblassin naturals i senzilles. Si Mozart inventava gèneres, què podríem dir de Bach?