El suport mutu és el títol d’una de les obres més destacades de Kropotkin, publicada per primera vegada el 1902. Kropotkin defineix el suport mutu com un mecanisme essencial d’evolució biològica. La tesi principal de Kropotkin és que la sociabilitat i la solidaritat són característiques evolutives compartides per animals i humans, tant a nivell específic com interespecífic. A més, considera que la cooperació és un factor evolutiu tan important com la competència i la lluita per la supervivència. El principi de cooperació ja està present a l’obra del propi Darwin, tot i que s’ha volgut ocultar de manera interessada. Kropotkin desplaça la centralitat atorgada a la competència individual per part dels darwinistes clàssics cap a la cooperació entre espècies. Kropotkin fonamenta la seva visió adaptativa de l’ajuda mútua en les evidències recollides al llarg d’una curosa feina científica de camp i d’observació directa. Es pot trobar una estreta relació entre el projecte ètic i polític anarquista de Kropotkin i la seva concepció de l’evolucionisme. Kropotkin intenta superar el darwinisme social, és a dir, aquella visió burgesa que naturalitza la competència i l’individualisme a través d’una visió estreta de l’evolució com a lluita per la supervivència. La crítica de Kropotkin a la burgesia queda reflectida a l’obituari de Darwin, un escrit en el qual acusa directament la burgesia d’haver utilitzat ideològicament la ciència i de convertir “la lluita per la supervivència en un argument contra el socialisme’’. El projecte teòric més ambiciós de Kropotkin consisteix a vincular evolucionisme i anarquisme amb la finalitat d’establir unes bases naturals per a l’anarquisme. Segons Kropotkin, les bases naturals de l’anarquisme es troben en l’instint de suport mutu o instint social innat que comparteixen els humans i els animals socials. Kropotkin resumeix la seva concepció ètica naturalista amb aquestes paraules: “La naturalesa ha de ser reconeguda com el primer professor d’ètica de l’home’’. L’anarquisme de Kropotkin és una síntesi entre l’evolucionisme darwinià i els corrents socialistes d’emancipació que defensen una societat sense estat ni propietat privada. Des del punt de vista antropològic, Kropotkin rebutja tant la visió bonista de la naturalesa humana, defensada per Rousseau, com també la visió pessimista de Hobbes de l’home-llop, perquè considera que tenen un caràcter ideològic i no científic. Les evidències científiques apunten, segons Kropotkin, al paper essencial del suport mutu en la història evolutiva de l’espècie humana, com un factor socialitzador i de progrés social i cultural. Es pot observar la influència de la idea de suport mutu de Kropotkin en pràctiques socials col·laboratives i autogestionàries com els bancs del temps, les iniciatives de troc i d’intercanvi de favors i les cooperatives de consum, entre d’altres. Els grups de suport mutu configuren petits nuclis anticapitalistes, al marge del sistema. El suport mutu també ha estat reformulat teòricament per autors com l’economista Serge Latouche, que vincula la transició cap a una societat del postcreixement amb iniciatives i experiències de suport mutu. D’aquesta manera, la cooperació passa a ser també un eix teòric central del programa ecologista per superar la crisi socioecològica.
Jordi Maíz: “Lenin fa una crítica al moviment ideològic que representa Kropotkin”
Historiador, editor i poeta
Jordi Maíz (Còrdova, 1977) és historiador, editor i poeta. És llicenciat en història per la Universitat de Barcelona i doctor en Història Medieval per la UNED. Imparteix classes de geografia i història a Educació Secundària i Batxillerat i treballa per a la recuperació de la memòria del moviment anarquista a Mallorca a través del grup d’estudis anarquistes Els oblidats i l’editorial anarquista Calumnia. Ha publicat diversos poemaris i estudis medievalistes. El seu darrer llibre es titula El otoño de Kropotkin (La Malatesta, 2018). Amb Jordi Maíz parlam de la vida i l’obra del pensador anarquista Piotr Kropotkin, de la importància que dona a la cooperació i, especialment, de la seva visió crítica sobre la Revolució Russa i la manera d’entendre l’anarquisme i la revolució en els anys finals de la seva vida.
Heu estudiat a fons la figura de Kropotkin, n’heu editat dos llibres seus, La Ley y la autoridad i El federalismo de Kropotkin i heu escrit El otoño de Kropotkin. Per què us heu interessat tant pel pensament anarquista d’aquest autor?
Kropotkin és un dels geògrafs més importants de la segona meitat del segle XIX, juntament amb els germans Reclús i amb Vidal de La Blache. Kropotkin també destaca per haver estat el gran teòric de l’anarquisme després de Bakunin (en un sentit cronològic). Kropotkin sempre m’ha interessat des del punt de vista de la geografia. Som historiador de formació, però el meu interès per la història és ocasional, perquè el que realment m’agrada és la geografia, la relació entre l’espai i el temps. El otoño de Kropotkin és un intent d’explicar l’episodi final de la seva vida a la Rússia revolucionària, mentre que La ley y la autoridad i El federalismo de Kropotkin són textos breus que vaig descobrir durant el procés de documentació del meu darrer llibre i que he recuperat a través de l’editorial Calumnia. La ley y la autoridad relaciona autoritat, justícia, llei i gran capital. El federalismo de Kropotkin és una breu biografia sobre Kropotkin escrita per Camilo Berneri. Quant a la segona pregunta, he de dir que el pensament de Kropotkin continua vigent a través de les iniciatives de suport mutu i d’altres experiències de cooperació. També hi ha una certa recuperació del pensament de Kropotkin per part de l’esquerra verda radical i de grups primitivistes que alerten sobre les conseqüències de la devastació del planeta i que proposen com a solució la cooperació entre humans, animals i natura.
Com arriba Kropotkin a pensar la teoria de l’evolució de Darwin en clau de cooperació i amb quina finalitat ho fa?
Kropotkin no pensa l’evolució amb una finalitat moralitzant, sinó amb una orientació científica. Kropotkin és un científic de formació que, ja des de ben jove, entra en contacte amb la geografia a través d’exploracions militars realitzades en llocs remots com Manxúria i Sibèria. L’interès per la geografia el duu a investigar el món animal i la vida en condicions naturals extremes. També investiga la realitat social, entra en contacte amb comunitats rurals de l’interior de Sibèria que l’ajuden a vincular l’evolució amb la cooperació animal i humana i arriba a la conclusió que la cooperació és el factor evolutiu decisiu que explica la supervivència de moltes espècies animals durant milers d’anys.
Hi ha una tendència natural cap a la cooperació en els animals present també en les persones i les societats, com pensava Kropotkin?
Kropotkin observa la natura i troba exemples de cooperació i de competència, però considera que la conflictivitat dins el regne animal i l’humà tendeix a ser minoritària i individual, i acaba per extingir-se. Per a Kropotkin la cooperació és útil per progressar i superar nous estadis evolutius. És curiós constatar que molts dels estudis antropològics i d’ecologia posteriors no citen les investigacions de Kropotkin. L’absència d’un anarquisme acadèmic acaba silenciant les conclusions de Kropotkin i impedeix que les seves idees estiguin presents en els grans circuits de divulgació científica.
Si Kropotkin tenia raó en la seva interpretació cooperativa de l’evolució, per què les societats humanes orientades segons el principi de cooperació són històricament tan escasses, malgrat que ofereixen més progressos socials i avantatges evolutius que no pas la lluita i la competència?
Les societats antigues basen la seva supervivència en la dominació dels pobles veïns, talment insinues a la teva pregunta. L’existència de pobles dominats planteja la necessitat de distingir entre l’observació científica i el camí que segueixen els esdeveniments històrics. Hem de tenir en compte que la història oficial és molt parcial i la major part de la documentació utilitzada per explicar la vida dels grans pobles i dels imperis té a veure amb l’economia i l’economia mostra únicament la punta de l’iceberg de la humanitat en l’àmbit històric.
En el vostre llibre El otoño de Kropotkin recuperau el pensament del Kropotkin més oblidat i incòmode, que el presenta com un pensador crític amb la Revolució Russa i favorable a l’intervencionisme anarquista en la Gran Guerra?
El otoño de Kropotkin és el resultat de la necessitat d’explicar el motiu de la presència de Kropotkin a la Rússia revolucionària de 1917. En el llibre reconstruesc els darrers anys de Kropotkin, des de 1917 fins a la seva mort, el 1921. El llibre té una inspiració biogràfica, però no és una biografia, entre d’altres raons, perquè no em veia gaire capacitat d’enfrontar-me a un personatge tan gran i complex. A més a més, ja hi ha biografies bastant completes que encara no han estat superades amb nova documentació. Kropotkin esdevé un personatge incòmode i molest a causa del seu posicionament favorable a la Gran Guerra i contrari al bolxevisme. El llibre se centra en el viatge de retorn a Rússia, després de 41 anys d’exili, i en la seva estada a la localitat de Dmítrov. Es tracta d’una etapa de la seva vida que em va interessar perquè ha estat bastant silenciada. La meva recerca es va centrar a comprendre els motius que feren tornar Kropotkin a Rússia. Concretament, volia saber per què va tornar-hi, què hi va trobar i quina és la percepció que es tenia d’aquest període des de fora de Rússia.
Què entenia Kropotkin per revolució i de quina manera els esdeveniments de la Revolució Russa varen contribuir a superar la concepció anarquista clàssica de revolució?
La percepció de Kropotkin sobre el procés revolucionari és bastant científica, en la mesura que entén la revolució com un canvi de paradigma, com la materialització d’una realitat radicalment diferent a l’anterior i que es defineix perquè va ser acceptada per la majoria de la població. Kropotkin estudia i ordena les fases i els estadis revolucionaris a Història de la Revolució francesa i analitza també el fracàs de la revolució russa de 1905. D’aquesta revolució critica les accions dels revolucionaris, tant anarquistes com no anarquistes. També es mostrarà molt crític amb els insurreccionalistes i amb la seva idea ingènua de pensar que assassinant al tsar es podria acabar amb les estructures d’estat. Kropotkin considera que l’èxit de la revolució depenia del paper de les masses i de la seva capacitat per estendre la revolució per tot el territori. D’altra banda, el procés revolucionari de 1917 és massa ràpid i proper com perquè el pugui analitzar de manera científica i planificada.
Quines limitacions imposa la dinàmica de masses a un procés revolucionari segons Kropotkin? Pensava que era impossible conduir ideològicament una revolució?
Kropotkin compara la massa revolucionària amb una gran massa d’aigua i afirma que quan es desborda és imparable i no se sap ben bé cap a on es dirigirà, cosa que fa inútil qualsevol planificació. Kropotkin relaciona la força de l’aigua amb el problema de la violència i el terror revolucionari i critica especialment els revolucionaris que fan de la violència el seu modus vivendi. Considera que els dics de contenció dels bolxevics seran incapaços d’aturar el procés revolucionari i que les masses acabaran desbordant qualsevol barrera de contenció. Creu que els bolxevics s’equivoquen actuant contra aquest procés natural perquè eviten el canvi de paradigma.
En el llibre defensau la tesi que Kropotkin mantenia una posició molt crítica en relació amb la Revolució Russa. Podríeu explicar quines discrepàncies va manifestar Kropotkin amb Lenin i altres líders revolucionaris bolxevics?
Lenin va visitar Kropotkin, durant la seva estada a Rússia, en un encontre facilitat per un amic comú, Vladimir Bonch Bruyevich. Segons Bruyevich, l’encontre va ser tens, i a estones, fins i tot desagradable. En aquells moments, Lenin era el jove revolucionari emergent i Kropotkin representava el vell revolucionari que s’estava retirant. Lenin no fa una crítica personal a Kropotkin, sinó al moviment ideològic que representa. Segons Lenin, els anarquistes no havien entès el procés revolucionari. Lenin també recrimina a Kropotkin l’ús indiscriminat de la violència per part d’alguns individus propers a l’anarquisme. Kropotkin contesta que no manté cap relació amb els violents. Kropotkin també considera que alguns posicionaments bolxevics són erronis, que s’equivoquen en les línies ideològiques i en l’aplicació d’una política de contenció de les masses. La reunió acaba sense cap acord. Es conserven dues cartes de Kropotkin a Lenin acusant les autoritats bolxevics de la pèssima situació econòmica dels pagesos de Dmítrov. Kropotkin no entén que el govern bolxevic apliqui una política de contenció de l’impuls revolucionari. A la segona carta, Kropotkin qüestiona obertament la repressió política bolxevic contra uns activistes sociorevolucionaris i també la manca de llibertat d’expressió.
Kropotkin va extreure de l’experiència revolucionària russa alguna conclusió per a l’anarquisme?
Et contestaré molt breument, la lliçó que va extreure Kropotkin de la Revolució Russa està resumida en les paraules que va dir Kropotkin a l’anarcosindicalista Ángel Pestaña, quan el convidà a escriure un llibre que dugués per títol ‘Com no s’ha de fer una revolució’.
Quin interès pot tenir continuar llegint Kropotkin a l’actualitat?
El pensament de Kropotkin és actual perquè planteja la necessitat de sortir del capitalisme i d’establir un diàleg dels éssers humans entre ells i dels éssers humans amb la natura. També és actual la necessitat de cercar escenaris de col·laboració i d’intercanvi d’idees que vagin més enllà de l’economia. De fet, moltes de les alternatives al capitalisme que es proposen tenen arrels kropotkianes, sense que alguns dels seus impulsors ho sàpiguen.
