E l 17 de juliol de 1936, el dia del cop d’estat contra la Segona República, Mussolini duia 13 anys al poder. A final de mes aviadors italians ja es dirigien al Marroc per traslladar els insurrectes espanyols a la Península. Prèviament, el “banquer de Franco”, el margalidà Joan March, havia desembutxacat al Duce un milió de lliures esterlines.
L’agost del 1936 l’atenció se centrà en Mallorca. Els revoltats, que dominaven l’illa, es trobaven en una situació compromesa d’ençà que el 16 d’agost s’havia produït el desembarcament a Portocristo de l’expedició republicana del capità Alberto Bayo. Atès que no arribaven reforços del seus correligionaris de la Península, Alfonso de Zayas, cap de la Falange insular, juntament amb la resta dels militars, decidí recórrer novament a Mussolini. Aquesta vegada l’import fixat fou de tres milions de lires, que anà a càrrec d’en Verga i d’altres particulars.
El 19 d’agost amararen a Pollença, procedents d’Itàlia, tres hidroavions Savoia S-55, que durant un parell de dies bombardejaren els homes de Bayo. Posteriorment arribà el vaixell Morandi, carregat d’avions, metralladores, municions i de Camises Negres. El 26 d’agost, per supervisar l’operació, el Duce envià a Mallorca el seu conseller, Arconovaldo Bonacorsi. Era un advocat bolonyès de 38 anys que feia de coronel de la milícia feixista. L’historiador Josep Massot i Muntaner ha estudiat en profunditat la seva figura en el llibre Arconovaldo Bonacorsi, el “conde Rossi” (2017): “Mussolini no es fiava d’ell i se’l volgué treure de sobre”. A Mallorca, Bonacorsi s’autobatià Rossi, nom vulgar i corrent a Itàlia, i per singularitzar-se es feu dir “comte”. Com a intèrpret tindria el teatí de Felanitx Julià Adrover, que s’havia doctorat en teologia a Roma.
Feixistitzar el territori
L’ajuda italiana aviat tingué els seus efectes. El 4 de setembre de 1936 el Govern ordenà la retirada dels milicians de Bayo després de dues setmanes d’una lluita mal organitzada i poc efectiva. El 13 de setembre Rossi va fer bombardejar el port d’Eivissa. A continuació, ocupà les Pitiüses amb un desembarcament sorpresa de 500 falangistes. L’afany de protagonisme d’aquell nouvingut no agradà gens als militars illencs. “Rossi -assegura el monjo de Montserrat- havia participat poc temps en la Primera Guerra Mundial. La seva experiència era ben minsa. A Mallorca es dugué bé amb els falangistes, però no amb els militars, els quals es queixaven que no sabia ni llegir els plànols de guerra”. En ser criticat també per Joan March, el bolonyès l’acusà de “no donar prou doblers, el porc, per la nostra causa”.
Davant la indiferència que generava la seva autoritat, l’emissari de Mussolini s’autotitulà inspector general de les tropes operants. Aviat es posà al capdavant de la Falange illenca i creà la seva particular guàrdia pretoriana, els Dragones de la Muerte. N’arribà a reclutar prop d’una cinquantena. Gairebé tots eren joves mallorquins falangistes, que es feren rapar el cap.
“Amb la seva barba roja característica, Rossi -recalca Massot- era un fanfarró plantós que es proposà feixistitzar Mallorca”. La seva manera d’actuar quedà ben retratada en l’opuscle del 1937 Cuatro meses de barbarie, Mallorca bajo el terror fascista, de Manuel Pérez, un cenetista que es trobava a l’illa casualment el 19 de juliol de 1936. “Quan -escriu- hi havia desfilada militar, el comte Rossi partia al front de les milícies feixistes muntat a cavall. Parlava tots els matins des dels micròfons de Radio Mallorca. Assistia a les funcions de teatre, fent discursos inflamats, en els quals manifestava el seu odi profund al poble català. Després li encarregaren anar de poble a poble en missió de propaganda feixista”.
Pérez posa especial èmfasi en un discurs de Sóller, en què Rossi afirmà: “Itàlia i Espanya són germanes de raça, d’idees i de religió. La cultura, la civilització i l’engrandiment de la raça llatina exigeixen que exterminem fins l’últim marxista, i, si és necessari, matarem pares, mares i fills, perquè aquesta llavor maleïda no fructifiqui”. En una altra arenga pronunciada a Manacor, l’italià no amagà quines eren les seves vertaderes intencions: “Hem reconquerit Eivissa, després conquerirem Maó i per últim ens apoderarem de Catalunya. Un cop conquerida Catalunya, instaurarem el règim feixista a tot Espanya. Després, triomfant el feixisme a Espanya, col·locarem la França democràtica en situació crítica, perquè entre Alemanya, Itàlia i Espanya formarem un cercle de ferro i podrem restaurar a Europa l’antic Imperi Romà, que era orgull de tota una raça”.
Massot, tanmateix, insisteix que la Itàlia feixista descartava annexionar-se el nostre arxipèlag: “Franco no temia que Mussolini s’apropiàs de les Illes. Des del primer moment els italians digueren que no tenien ambicions territorials a casa nostra. Donaren la paraula que es retirarien en acabar la guerra. Amb tot, la premsa feixista italiana sempre publicava mapes de la Mediterrània on les Balears apareixien com a objectiu, cosa que preocupava anglesos i francesos”. El mateix reflectí l’anarquista Camilo Bernini en el llibre que publicà el 1937 amb el títol Mussolini a la conquista de las Baleares, reeditat recentment pel grup mallorquí Els Oblidats. A Anglaterra estaven ben informats de les maniobres de Rossi gràcies als informes que els enviava Alan Hillgarth, vicecònsol britànic honorari a les Illes.
Tutti i rossi fucilati
Quan a final d’agost l’esquadrista bolonyès arribà a Mallorca, la repressió ja havia estat ferotge. “Els insurrectes ja havien assassinat prop d’unes 600 persones”. Ho assegura l’historiador Bartomeu Garí, autor de l’obra La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945). Rossi encetà una nova fase al crit de Tutti i rossi fucilati (‘tots els rojos afusellats’). “Foren els seus Dragones de la Muerte -recorda Garí- els que detingueren les cinc milicianes catalanes que no aconseguiren partir amb Bayo”. Foren afusellades el 5 de setembre al cementeri de Son Coletes de Manacor enmig de grans aplaudiments. Al cap d’uns dies, per embrutar el seu honor, es digué que eren prostitutes i que formaven part de “ las hordas catalano-marxistas ”.
A Mallorca, Rossi també exhibí la seva vena de depredador sexual. Foren sonades les orgies amb prostitutes que organitzà al barri palmesà del Terreno, a l’hotel Mediterráneo, on tenia instal·lat el seu quarter general. Els militars espanyols ben aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell italià. “Ramon Franco -recorda Massot- era el cap de comandància de la base aèria de Balears. Va ser ell qui parlà amb el seu germà per demanar-li expressament que engegàs Rossi”. Va partir el 23 de desembre de 1936. Segons les dades de Garí, durant els seus prop de quatre mesos a l’illa es produïren uns 450 assassinats. Poc abans de partir juntament amb el seu intèrpret, Julià Adrover, el sanguinari feixista fou nomenat fill adoptiu d’Alcúdia, mentre que Alaró i Maria li dedicaren un carrer. Franco, malgrat expulsar-lo de casa nostra, també el condecorà i l’integrà en les files que ocuparen Màlaga. El seu posterior destí seria Abissínia.
A pesar que Rossi partí, la presència d’aviadors italians a Mallorca continuà. “L’illa -assegura Massot- es convertí en un gran portaavions des d’on Mussolini ajudà Franco a bombardejar objectius com Barcelona, Tarragona, València o Cartagena”. A final de setembre del 1937 Bruno Mussolini, el tercer fill del Duce,de denou anys, es desplaçà d’incògnit fins a Palma per participar en unes incursions que Anglaterra observava des de la tranquil·litat. No debades, el gener del 1937 havia signat amb la Itàlia feixista un “acord de cavallers” que, a les portes de la Segona Guerra Mundial, garantia l’statu quo mediterrani.
Tanmateix, aquell gentlemen’s agreement no impedí que el febrer del 1939 els italians posassin el crit al cel en saber que, d’esquena a ells, els anglesos havien negociat amb els insurrectes espanyols la rendició de Menorca. Com a venjança, bombardejaren Maó. Acabada la Guerra Civil, el 12 de febrer de 1941, tres mesos i mig després de veure’s a Hendaia amb Hitler, Franco s’entrevistava amb Mussolini a la localitat transalpina de Bordighera. El 28 d’abril de 1945 el Duce era executat per partisans comunistes i dos dies després el Führer se suïcidava en el seu búnquer de Berlín. Mentrestant, malgrat la victòria dels aliats, Franco s’eternitzaria en el poder. Moriria el 20 de novembre de 1975 en un llit de l’Hospital de la Paz de Madrid. Tenia 82 anys.
Tarabini i Rossi, cara a cara
Al cementeri de Palma hi ha un mausoleu dedicat als 66 militars italians morts durant la Guerra Civil. Molts dels que sobrevisqueren a la contesa s’acabaren casant amb mallorquines. Va ser el cas d’Armando Tarabini, el pare del sociòleg Antoni Tarabini, president de la Fundació Gadeso. “Mon pare -diu- era un aviador feixista, que vingué com a voluntari. El desembre del 1936 va coincidir amb el comte Rossi a Palma. Després se’n tornà a Itàlia i el 1939 fou destinat de nou a Mallorca. Jo vaig néixer aquí el 1940, però tot d’una partírem a viure a Ferrara. Al cap de cinc anys, els meus pares se separaren i vaig tornar a Palma amb ma mare”.
En créixer, Tarabini tingué la necessitat de saber més sobre l’ocupació del seu pare: “Ell em parlava poc de la seva estada a Mallorca. Sempre visqué més marcat pels dos anys que passà a la presó a Líbia. Un dia, però, parlant, sortí el nom del comte Rossi i jo em vaig començar a interessar per aquella figura. A mesura que m’informava de la repressió feixista patida a Mallorca, vaig voler cercar gent que me’n parlàs. La gent, però, per por, preferia callar. Llavors ma mare em va parlar d’un capellà de Felanitx que havia conegut a Ferrara: Julià Adrover, el teatí que feu d’intèrpret de Rossi a Mallorca i que se’n tornà amb ell a Itàlia”.
El sociòleg no volgué desaprofitar aquell contacte. El 1960, en tenir 20 anys, es plantà davant Adrover, que aleshores gestionava una església de Roma. Ho feu en la seva condició de jesuïta -abandonaria els l’hàbit el 1970 després de 13 anys. “Li vaig demanar -assegura- que em presentàs aquell sanguinari feixista. Jo no li volia recriminar res, simplement volia conèixer la seva visió dels fets”.
Tarabini recorda molt bé els dos dies que passà amb el comte Rossi passejant pels carrers de Roma: “No era excessivament alt, però sempre caminava molt estirat. Et mirava de dalt a baix. Era el típic feixista enamorat de Mussolini, un personatge deplorable, narcisista, encantat d’escoltar-se a si mateix. Es creia estar en possessió de la veritat. Jo, com a jove que era, no em vaig tallar ni un pèl. Li vaig insistir que havia de reconèixer que a Mallorca havia comès autèntiques barbaritats. Ell ho negà rotundament i s’enfadà amb mi. Deia que només complia ordres i que l’engegaren de l’illa per enveja.
Rossi morí a Roma el 1962, al cap de dos anys de la visita de Tarabini. Tenia 64 anys. I el 1965 seria el torn del seu fidel servent, Julià Adrover. Les tresques d’aquests dos botxins per casa nostra han estat novel·lades per Joan Pla a Morts de cara al sol (1986) i per Miquel Dalmau a La noche del diablo (2009).
