Maria del Mar Bonet, mosaic de mars, olors i músiques
La cantant mallorquina celebra 50 anys de carrera amb 'Ultramar'
BarcelonaEra el seu primer Liceu. Maria del Mar Bonet debutava ahir al gran teatre líric de Barcelona amb l'emoció de qui fa una cosa per primera vegada però amb la fermesa i el mestratge de qui fa cinc dècades que es treballa l'ofici. Aquest 2017, Bonet commemora 50 anys sobre els escenaris. No ho ha volgut fer recreant-se en la feina feta, sinó mirant endavant i celebrant el seu present: el disc 'Ultramar', un treball enregistrat a l'Havana, cuit a foc lent amb músics cubans i sota la direcció musical del contrabaixista Jorge Reyes.
Sobre l'escenari del Liceu, que va fregar el ple absolut amb gairebé 1.800 espectadors, a Bonet l'acompanyaven 10 dels músics caribenys que van gravar amb ella el disc, com Pancho Amat al tres, Eduardo Llibre a la percussió i el mateix Reyes. La mallorquina va definir el que s'escoltaria com un "mosaic", un trencadís de jazz llatí, les tonades de treballar, 'guajiras', música tradicional cubana i bones dosis de cançó i poesia mediterrània."Per a mi, això és una festa, però no puc deixar de pensar en el que està passant", va comentar al començament del concert amb referència a la complexa situació social i política catalana. Va voler enviar, però, un missatge positiu que el públic va agrair calorosament: "Malgrat tot, ens en sortirem".
Un pont musical entre Mallorca i Cuba
La versió en directe d''Ultramar', emmarcada en una gira de grans teatres, va resultar un viatge musical engrescador, màgic i punyent sense melangia ni autocontemplació. Les peces del seu nou disc, que va sonar tot, es van anar combinant amb alguns títols emblemàtics, com 'Jim' i 'Viure sense tu', que vestits de jazz afrocubà, incontestables, semblen mirar sempre cap al futur.
A la primera part del concert, dedicada a les sonoritats caribenyes i amb gran protagonisme del tres, del llaüt i de la guitarra acústica, es va poder veure una Bonet caminant amb força pel pont estès entre Mallorca i Cuba, movent-se amb confiança en el 'tumbao' i les sincopes d''Amorosa guajira' i "Cançó de na Ruixa Mantells", i les originals instrumentals com 'Zapateo', a la qual va posar una lletra del cançoner popular recollit pel folklorista mallorquí Rafael Ginard, i 'Tonada libre', una cançó de treballar en què ara hi havia un colibrí que entrava i sortia d'una flor mentre el tresista Amat ho reblava. També s'hi va poder sentir l'olor de moltes platges, de molta aigua de mar.
Després d'un recés intimista a mitja actuació en què la cantant i el pianista cubà José Maria Vitier es van reinterpretar mútuament amb 'No voldria res més ara', molt aplaudida, i 'Danza de fin de siglo' i 'Amor', Bonet es va endinsar, gairebé sense xarxa, en el món del 'latin jazz', amb nous músics sobre l'escenari. Com a mostra d'això, la versió 'a cappella' de 'Sempre hi ha vent', que es va afegir a última hora al programa i que va resultar un dels moments més corprenedors de la vetllada. Després, la força dels sons afrocubans –'Cançó de les princeses africanes'– es va anar intercalant amb la suavitat de balades jazz –'Tant com te cerc' i 'Viure sense tu', xiuxiuejada–, per encaminar el concert cap al desenllaç amb l'elegant 'Jim' i l'esotèrica 'Els boscos del pensament'.
El clímax final, però, vindria al bis amb la revisió de 'Què volen aquesta gent', que Bonet, a la guitarra, va voler dedicar a tota la gent que va patir les conseqüències de l'1-O. El Liceu es va ensorrar entre aplaudiments i crits espontanis d'independència. L'èpica es va endolcir amb 'La Balanguera', melodia final d'una festa musical construïda a través d'un pont transoceànic entre illa i illa.
