Marta Barceló s’imposa al sisè Torneig de Dramatúrgia
GironaL’entusiasme de Marta Barceló quan la guanyadora de l’any passat, Clàudia Cedó, li aixecava el braç esquerre proclamant-la campiona de la sisena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta és la millor prova del nivell assolit per aquesta singular competició teatral. Barceló, que a principis d’any ja va endur-se el Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears amb Abans que arribi l’alemany, es va imposar ahir a la nit a Jordi Vallejo gràcies al públic, que va votar majoritàriament Tocar mare, una peça tragicòmica que descriu una relació mare-filla molt particular. Barceló i Vallejo van arribar al combat final, que un any més va omplir de gom a gom la sala La Planeta, després de derrotar els dramaturgs Gerard Guix, Elisenda Guiu, Josep Julien, Marta Galán, Roc Esquius i Jan Vilanova.
Humor i dramatisme
Tocar mare, esplèndidament interpretada per Maria Rodríguez (filla) i Isabel Rocatti (mare), parteix d’una situació força improbable -una dona de 62 anys amb carències afectives publica un anunci perquè la comprin com a mare- però narra una sèrie d’esdeveniments ben creïbles i quotidians que acaben apel·lant a la família i al desig d’assolir la felicitat a la llar.
Les escenes humorístiques, com per exemple les relacionades amb el contracte que signen les dues dones (entre altres aspectes, especifica els diners que la filla ingressarà cada mes a la mare, els regals que rebrà pel seu aniversari, amb quina freqüència dinaran juntes i fins a quin punt seran amoroses o empàtiques l’una amb l’altra), s’alternen amb moments molt més dramàtics, com quan es posen al descobert les ferides del passat i la sensació que mai no han acabat de tenir la vida que els hauria agradat.
El text guanyador proposa constants canvis espaials i temporals que permeten que l’espectador s’amari lentament d’unes vivències plenes d’esperances i desencants.
El text finalista de Jordi Vallejo, Súbita, defensat per Sílvia Bel i per un David Bagés un pèl titubejant, parla d’un matrimoni que trontolla quan a ell li diagnostiquen el gen de la mort sobtada. Malgrat aquest infortuni, la peça de Vallejo, guionista també de sèries televisives, fa una clara aposta per la comicitat. La parella, que porta 25 anys casada, inicia un llarg diàleg sobre la millor manera d’afrontar un problema que també podria afectar el seu fill.
Aquesta conversa, plena de moments hilarants derivats dels problemes de convivència, de la necessitat de fer cursets de primers auxilis o comprar un desfibril·lador i de les propostes per acabar amb tot el que pugui provocar ensurts al marit (el Barça, les partides de botifarra, el timbre de la casa o fins i tot el despertador), evoluciona de tal manera que tots dos acaben descobrint uns quants enganys de l’altre, una sèrie de mentides pietoses que ajuden a sostenir el matrimoni.
