Redimir Clitemnestra, commemorar BTVHN

Teatre Principal.- Clitemnestra, a partir d’un text de Colm Tóibín, adaptada per Agustí Villaronga i protagonitzada per Núria Prims, i Kelly, de Rafel Gallego i que dirigirà Sergi Belbel, seran les dues estrenes més importants de la temporada del teatre Principal. L’expectació, per tant, era màxima, la que corresponia a un esdeveniment d’aquestes característiques, tant per la impressionant i merescuda trajectòria del director com perquè el seu primer traspàs del cel·luloide als escenaris, El testamento de María, també original de Cóibín amb Blanca Portillo com a protagonista, havia estat un èxit incontestable. Tot un cúmul de referències, llistons i expectatives. Per a aquesta segona incursió Villaronga ha triat un capítol de La casa dels noms, de bell nou un monòleg, amb totes les dificultats que aquesta circumstància representa. És la personal versió dels fets d’alguns dels protagonistes, si bé Villaronga se centra en el personatge de Clitemnestra, filla de Zeus, esposa d’Agamèmnon i mare d’Ifigènia, Electra i Orestes, que no és poca cosa. Ella conta la seva tragèdia i la seva venjança, matisant, explicant els motius pels quals la llegenda la va condemnar sense escoltar la seva versió. D’alguna manera es tracta de la redempció del personatge.

Producció de gran nivell, fins i tot diria que de luxe. Una escenografia de Rafel Lladó sobre un concepte de Susy Gómez, qui també signa el vestuari, sense oblidar una il·luminació molt adient i aconseguida, però sobretot, pel que fa als aspectes tècnics, em qued amb la música i el disseny de l’espai sonor, a càrrec de Tolo Prats, que sobredimensiona la història. Exquisideses al servei de la peça. Una peça amb la qual Villaronga ha decidit ser conceptualment fidel a l’original. És a dir, Clitemnestra conta els fets en pretèrit, des del dolor, la ràbia, la malenconia i l’angoixa de qui ha patit la inútil mort de la seva filla primogènita, i ho fa amb un únic registre, que cinematogràficament seria un p.p.p., que és una opció, mentre la resta d’actors i actrius, inclosa Clitemnestra, van representant els fets de la narració, no en passat, sinó en present. Tot i això, un esdeveniment de gran voltatge que de ben segur girarà per tot arreu, anirà creixent, afegirà detalls i augmentarà la gamma de colors.

Pollença.- Dia 16 de desembre farà dos-cents cinquanta anys que va néixer Ludwig van Beethoven. La pandèmia està clar que no ho ha deixat celebrar com caldria, però qualsevol dia és bo per commemorar Beethoven. L’Orquestra de Cambra de Mallorca amb Bernat Quetglas al capdavant no ha volgut quedar enrere i el passat diumenge va iniciar una ronda de quatre concerts al Claustre de Sant Domingo, que arrodonirà el Quartet Quiroga a l’església de Pollença el pròxim 10 d’octubre. Però abans ja vàrem poder escoltar i sentir el Concert per a piano i orquestra número 1 i 4, interpretats per Magí Garcies i Andreu Riera, respectivament, amb l’esmentada orquestra i el seu director titular, que demà diumenge repetiran protagonisme. El Concert per a piano núm. 1 en Do major, Op. 15, datat del 1796, l’any que la seva oïda va començar a patir el declivi físic que el va portar a la pèrdua total d’audició, és encara molt deutor dels seus admirats Mozart i Haydn, tot i que ja apunta alguns dels seus trets més determinants amb la corresponent dosi d’originalitat estructural i alguns canvis de tonalitat que el seu dia semblaren anatema i, per descomptat, absurds o la seva “violència interpretativa”, com la varen qualificar a la seva estrena i que el temps ha convertit en cànon. Un sucós primer plat que Magí Garcies va agrair amb un petit Bach. El Concert per a piano núm. 4 en Sol major, el darrer que va poder interpretar BTHVN, tot i que beu de les fonts eternes de la composició en la seva disposició formal ja presenta un definitiu decàleg dels atributs i personalitat del compositor des dels primers compassos. Per primer cop és el piano qui inicia el concert. Un concert introspectiu, íntim, bell fins a dir basta, que reflecteix l’estat d’ànim del seu creador, “taciturn i solitari”. Una peça amb molts detalls, absolutament teatral per la gran quantitat de diàlegs que es generen entre el solista i l’orquestra. Una exhibició per part de Riera, mesurat com cal, que en cap moment va voler ser més protagonista que l’orquestra, perquè així ho requereix la composició. El resum, un vetlada de nivell amb joves protagonistes que creixen dia a dia, concert a concert, a velocitat de vertigen.