Toni Catany a Venècia, entre les tècniques i les emocions

LlucmajorVenècia es va convertir en una obsessió, més ben dit, en una addicció en la vida de Toni Catany (Llucmajor, 1942 - Barcelona, 2013). Aquest vici per la ciutat italiana la va fer escenari de centenars, potser milers, de les seves fotografies. Hi va viatjar una vintena de vegades al llarg de la seva vida: Venècia li permetia reflectir-se a si mateix.

En una de les parets de l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, Toni Catany. Venècia després de la llum, i que estarà oberta fins al 28 de gener, es pot llegir un eloqüent escrit del fotògraf: “Silenci. Silenci... I, de nit, la ciutat deserta, on només, de tant en tant, una figura fantasmagòrica travessa l’escenari, i jo, sol amb el ressò de les pròpies petjades, puc enregistrar moments de llums i d’ombres, els meus”. La Venècia de Toni Catany és un paisatge d’emocions, un escenari sentimental, en el qual l’artista trobava la llum i la foscor de l’estat anímic, les empremtes del pas del temps, els racons i les cantonades de la pròpia vida, els menjars de sempre, l’aigua i la terra ferma, els colors i tots els matisos que van del gris al negre. Es trobava ell mateix.

Al servei dels sentiments

Toni Catany va treballar Venècia com treballà sempre la fotografia, posant-la al servei de les seves emocions. L’exposició actual, a cura d’Antoni Garau i Miquel Bezares, de la Fundació Toni Catany, sembla feta per explicar el fotògraf mateix a través de les imatges que va treure de la ciutat eterna. Aquesta és la funció de tota exposició monogràfica i seria una obvietat haver-ho escrit si no fos perquè aquesta màxima només s’acompleix en ocasions extraordinàries.

Catany, fotògraf autodidacte com era, va tenir pràcticament des dels començaments de la seva trajectòria tanta cura pel domini i la recuperació de les tècniques fotogràfiques que es convertí en un autèntic mestre en el positivat de les imatges. Sabia que el domini tècnic et permet arribar a expressar allò que vols, sense les limitacions que imposa la ignorància. O en saps o hi haurà camins que se’t presentaran vetats.

Així, a les sales del Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, podem recórrer, més que no una ciutat, la de Toni Catany, en el pas dels anys que van del 1969 al 2012; hi tenim tota una lliçó, magistral -si em permeteu la grandiloqüència del qualificatiu- del que les tècniques d’un llenguatge artístic com és la fotografia poden fer quan es posen al servei de les emocions que es volen transmetre.

Imatges i coneixement

Venècia després de la llum és una d’aquestes exposicions que reclamen ser objecte d’estudi o, fins i tot, d’iniciació en el difícil llenguatge de la fotografia. Si s’hagués volgut fer un relat de l’experiència de Toni Catany a la ciutat, s’hauria pogut organitzar una selecció i un recorregut cronològic pels viatges a Venècia del llucmajorer. Hi ha el llibre Venessia (nom recollit del dialecte venecià) que en aquest sentit realitzà el fotògraf en vida, fa una dècada. Ara, els responsables de l’exposició han posat l’accent en les maneres de veure i interpretar Venècia.

Així, se’ns proposen visions gairebé iguals de la ciutat, treballades amb distintes tècniques (còpies transportades, acolorides, compostes amb pa d’or, fetes amb càmera que li permetia amb la més absoluta foscor, tècniques analògiques, fotografies digitals i un llarg etcètera) que, una foto al costat d’una altra, permeten precisament a l’artista transmetre les seves sensacions, el seu estat emocional, i a la vegada permeten a l’espectador gaudir i aprendre la importància de la tècnica i dels materials.

El llegat de Toni Catany és ingent en tots els sentits, com van demostrant les successives exposicions que organitza la Fundació que du el nom del fotògraf tant sobre l’obra del llucmajorer com dels fotògrafs que admirà i col·leccionà. Ara bé, entre tot aquest llegat, Venècia ocupa un lloc preeminent. A més del mig centenar de fotografies de la Venècia de Toni Catany que s’hi exhibeixen, la mostra posa en relleu la seva obsessió per conèixer a fons la ciutat italiana més enllà de recórrer-la. Fotografies antigues, gravats del segle XVIII i un centenar de llibres atresorats pel fotògraf són el reflex del desig d’engreixar el coneixement de la ciutat i també de mostrar-la i explicar-la als seus amics. Són, en tot cas, els documents que expliquen una manera de treballar, d’entendre la fotografia, com a eina de coneixement i transmissió d’experiències emocionals.