"L’abús també es pot fer des de la seducció"

Barcelona / Sant Sebastià"El millor que m’emporto és el cercle". Qui ho diu és la Sònia, que aquest dijous veurà el seu rostre a la pantalla gegant del gran Teatre Victoria Eugenia del Festival de Sant Sebastià, on es projectarà El sostre groc, el documental d’Isabel Coixet fet a partir d’una investigació periodística de l’ARA. El cercle són elles. El símbol de l’amistat. Van conèixer-se denunciant els abusos sexuals que van patir quan eren adolescents a l’Aula de Teatre de Lleida. I a poc a poc van anar dibuixant el cercle.

Durant les últimes setmanes els nervis han tornat. Tot se’ls remou. Els sentiments es barregen. Neguit, vertigen, por, respecte, fins i tot algun malson, però alhora orgull del camí "bonic i reparador" que han fet. El grup els ha permès arribar fins aquí. "Ens hem sanat entre nosaltres", resumeix la Goretti. Han passat de fer una denúncia anònima a donar el seu nom en el reportatge del diari i, finalment, a mostrar la cara a tot el món en el documental. "Ara hi ha una Marta més valenta, que no s’amaga. Abans estàvem a la clandestinitat i ara, en canvi, explico molt orgullosa el viatge que hem fet, presumeixo de les meves companyes", explica la Marta. "Cadascuna té una manera diferent de viure aquest trauma. La por d’una se soluciona amb l’atreviment de l’altra. Ha sigut una petita cursa de relleus: on no arriba una, hi arriba l’altra", afegeix la Míriam. El cercle les protegia, sumant-hi persones de fora, com el col·lectiu Dones a Escena, per cuidar-les quan més ho necessitaven.

"Soc actriu: m’havia imaginat moltes vegades a Sant Sebastià presentant una pel·lícula i, de sobte, m'obriré en canal a parlar de la meva vida", diu l’Aida. Al documental expliquen la seva pròpia història. La història d’un grup de noies que al cap d’uns anys d’haver fet teatre en una escola municipal s'adonen que el seu referent, el director i professor de l’Aula, ha abusat d’elles. Quan ho denuncien, el cas ja ha prescrit. "Va ser el pitjor moment, la revictimització: vam publicar un comunicat i Lleida no ho va rebre com esperàvem. Volien noms, demanaven morbo", lamenta la Goretti, a qui fa més respecte el passi del documental a la seva ciutat que no pas el de Sant Sebastià: "Serà a casa, llavors ho veurà la gent que ens estima, la nostra família, que encara no l’ha vist".

El perdó institucional

La rebuda del documental crea neguit perquè durant aquests anys les han qüestionat. "¿Un documental i tot, voleu fer?", "A veure què fan, que s’ho estan passant massa bé", són alguns dels comentaris que van haver de sentir. La víctima que plora. La víctima que no pot riure. Coixet, des del principi, va evitar aquesta mirada. El documental defuig "el clixé" de víctima. Va més enllà i això va fer que acceptessin la proposta de la cineasta catalana. "Això és molt cíclic, però ens va agafar fortes i ella va ser honesta. Ens va deixar clar que explicaríem fins on volguéssim", recorda la Violeta. "Vaig ser víctima en un moment donat i no passa res, ho pots acceptar, dir-ho i reconstruir-te", argumenta la Sònia. Altres, com la Míriam, en canvi, mai s’han sentit víctimes. Sigui com sigui, han passat de trobar-se per parlar només del que va passar a l’Aula –"Hem plorat cinquanta mil vegades totes juntes parlant del tema i això ens ha permès arribar aquí", declarava la Cristina abans de publicar el reportatge a l’ARA– a ser un grup d’amigues que comparteixen intimitats, riuen i gaudeixen de la vida com qualsevol altra. A la mateixa Aula o a l’Ajuntament de Lleida ja no els demanen res per a elles. "A mi em dol, però el perdó ja no el necessito. Sí que el necessiten les nostres famílies", puntualitza l’Aida.

A Sant Sebastià tornaran a veure el documental. La primera vegada va ser en un petit estudi de Gràcia, a Barcelona, on van reconnectar de ple amb la seva adolescència. "No sabíem que hi havia un arxiu documental tan gran. Veure’ns amb 15 anys, tan vulnerables, tan petites, va ser molt dur", diu la Violeta. "Tenia la Goretti al costat, m’abraçava i m’agafava, de sobte ploràvem, cridàvem, ens acariciàvem. Va ser una autèntica muntanya russa", afegeix l’Aida. Un primer visionat per preparar-les per al que serà l’estrena a Sant Sebastià, la porta oberta perquè tothom conegui la seva història.

El sostre groc no serà un punt final. Serà el final d’una etapa i l’inici d’una altra. Totes ho comparteixen. "Tota la vida viuré vinculada a implicar-me en temes d’abusos", "El documental ha de servir perquè moltes noies i també nois puguin identificar que l’abús també es pot fer des de la seducció", "Estaré sempre oberta a les persones que necessitin parlar d’això, sentir-se escoltades", "Nosaltres no podem fer res més, però estem aquí per totes les noies que vulguin denunciar, les acompanyarem en el que faci falta", expliquen. Per això, dues d’elles faran formació sobre aquesta problemàtica en escoles i entre totes volen crear una associació que treballi en aquest sentit. El Nou Cercle. Els cercles no tenen final.