Acompanyar, festejar, sortir, enrotllar-se: les relacions canvien, els noms, també

PalmaEl món de les relacions sentimentals ha canviat i, en conseqüència, també han canviat les maneres d’anomenar-les. Dir que qualcú festeja ara fa antic, perquè la gent, avui dia, ja no festeja. O almanco no ho fa en el sentit que ho feia antigament, quan el festeig era el preludi del matrimoni. Ara les persones s’entenen, s’enrotllen, s’emboliquen, estan en parella, viuen junts, són amics o, senzillament, es coneixen. La vida fa més via que els diccionaris i, per tant, algunes accepcions socialment acceptades, de moment encara no s’hi recullen. De les que s’hi recullen i les que no, aquí us n’oferim un mostrari.

Festejar és abans de casar-se. Segons el DCVB, festejar és “parlar amb una enamorada o enamorat, tenir-hi relacions amoroses preliminars del matrimoni”. Una definició semblant és la que aporta el Diccionari Normatiu Valencià, que diu que festejar és “tindre relació, dos persones, amb la intenció de casar-se o de viure juntes”. El matís que afegeix el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però, és important. No debades és una obra publicada l’any 2014 i, per tant, molts d’anys després de la publicació del diccionari Alcover-Moll. Aquest fet explica, per ventura, que el DNV no parli d’enamorat ni d’enamorada, sinó de “dos persones” –els valencians, com els eivissencs, no fan distinció entre ‘dos’ i ‘dues’– que tenen intenció de conviure, sense necessitat de passar per l’altar de l’església ni pel jutjat.

“El que tu em festeges és la cartera!”. El verb ‘festejar’, però, també té un sentit figurat, que igualment recullen els diccionaris i que significa ‘procurar assolir’ o mostrar interès per alguna cosa amb una finalitat beneficiosa. “Ja s’han publicat les bases amb els requisits i els mèrits per a la nova plaça. Hi ha molts d’interessats que el festegen, aquest lloc de feina”, podríem dir. De la mateixa manera que si una persona mostra un fingit interès per una altra amb l’objectiu de treure’n un benefici econòmic, sempre hi haurà algú que li pugui retreure: “El que tu em festeges és la cartera!”.

Un festejador és un pedrís. Qui té relacions amoroses és un festejador o festejadora, però els festejadors són també els pedrissos que hi ha a baix de les finestres de determinades cases antigues. Molt cèlebres són els festejadors de baix dels finestrals de la Llotja de Palma i els que hi ha al passeig de Dalt Murada, també a Ciutat. En aquest darrer cas, no estan baix d’una finestra, sinó que es troben en un enfony de la murada i serveixen perquè dues persones, cara a cara, i amb les cames entrecolcades, contemplin d’assegudes la badia de Palma. Aquesta és la funció d’aquests pedrissos: proveir d’intimitat dues persones mentre conversen. Perquè festejar no necessàriament vol dir mantenir relacions amoroses, sinó que també pot voler dir parlar privadament, dues persones, com si fossin enamorats. Qui no ha sentit a dir mai “si no hi hagués tants d’ulls que miren i tantes d’orelles que escolten, ara tu i jo hauríem festejat una estona”? Cosa que vol dir que “si haguéssim tingut intimitat, ara, tu i jo hauríem parlat de les nostres coses de manera privada”.

Acompanyar és menys formal. A la primera meitat del segle passat, a la Mallorca dels anys vint i trenta, es feia servir el verb ‘acompanyar’ per referir-se a un estadi previ al festeig, de manco formalitat. Per dir-ho d’alguna manera, es tractava d’aquell període en què just es demostrava un determinat interès en l’altra persona, quan encara era possible fer-se enrere sense comprometre cap de les dues parts. “No varen arribar a festejar mai, just la va acompanyar una temporada, però al cap d’un temps, ella en va triar un altre per festejar”. L’origen d’aquest verb, per designar una manera sentimental de relacionar-se, per ventura és l’acte tan estès a principis de segle XX de fer el passeig caminant per amunt i per avall. En una època mancada d’entreteniments i distraccions, el jovent els diumenges horabaixa, en el cas de Palma, recorria el passeig del Born un pic i un altre, a la recerca de la persona desitjada. I en el cas dels pobles de la Part Forana, aquest passeig moltes de vegades era la recta del camí, la carretera d’accés o la plaça.

Enrotllar-se no compromet a res. Si haguéssim d’actualitzar el verb ‘acompanyar’ amb el sentit abans descrit, per ventura, l’equivalent d’ara seria ‘enrotllar-se’. Tanmateix, els diccionaris normatius es limiten a dir que ‘enrotllar’ és “donar (a alguna cosa) la forma de rotlle”. Per trobar el significat de què parlam, l’haurem de cercar al Gran diccionari de la llengua catalana, que diu que ‘enrotllar-se’ també és “tenir amb algú una relació amorosa o sexual passatgera”. Vaja, que és amb aquest sentit amb què se senten a dir coses com aquesta: “Encara no són nóvios, només s’enrotllen” o “m’agradaria tenir un rotllo d’estiu, i en venir l’hivern, ja ho veurem…!”. Altres maneres de referir-se a les relacions segons els diferents graus de formalitat són “sortir amb algú” o, senzillament, “estar amb algú”