Per celebrar els 10 anys de l’obra, la companyia Produccions de Ferro ha programat per a aquest dissabte, 9 d’octubre, a les 20 hores, una projecció del documental Acorats, crònica d’un fenomen, a l’Espai el Tub. Estrenat l’any 2015, quatre anys després de la primera funció d’Acorar, i dirigit per Joan Martí Mir, el documental ofereix una anàlisi del fenomen que es va generar amb aquesta peça, una de les produccions locals que ha tingut més recorregut aquests darrers anys. En l’audiovisual, un seguit de personalitats del sector teatral i, més en general, del món de la cultura, així com l’equip de l’obra, parlen sobre els elements clau de la proposta escènica que, encara avui, una dècada després, continua el seu viatge. Després de la projecció del documental hi haurà un col·loqui en el qual participaran Toni Gomila, Rafel Duran (director d’Acorar), Fruela Fernández (poeta i traductor) i Margarida Troguet (gestora escènica). Moderarà la taula Carme Castells (directora de la fundació Mallorca Literària).
‘Acorar’, mirar el passat per reivindicar el futur
Aquest octubre s’ha complert una dècada de l’estrena del text de Toni Gomila en els escenaris, el qual va convertir-se en tot un fenomen
Palma“De vegades m’ha fet por la dimensió que ha agafat aquesta ‘obreta’ de teatre”, diu l’actor i dramaturg Toni Gomila, autor d’Acorar. L’‘obreta’ a què es refereix l’autor manacorí ha esdevingut un dels fenòmens teatrals amb segell illenc més transversals i exitosos dels darrers anys. Dijous, 7 d’octubre, s’han complert 10 anys de l’estrena i, des de llavors, Acorar no ha deixat de presidir les cartelleres de diversos teatres d’arreu dels territoris de parla catalana. No debades, fa 8 anys que el prestigiós festival de teatre Temporada Alta inclou l’obra de Gomila en la seva programació anual i, a banda d’això, aquest festival gironí va exportar la traducció castellana de la peça a Amèrica Llatina –on té lloc una edició complementària del Temporada Alta– amb funcions a Buenos Aires, Montevideo i Lima. I és precisament sobre aquest “fenomen Acorar” que versa el documental Acorats (2015), que ha dirigit Joan Martí Mir i que constitueix una anàlisi cinematogràfica realitzada quatre anys després de l’estrena de l’obra. El documental de Mir es podrà veure aquest dissabte a l’Espai el Tub.
No hi ha dubte que Acorar ha aconseguit commoure i emocionar diferents segments de la població mallorquina i de molts altres indrets aliens a la realitat illenca. La clau d’aquest èxit transterritorial ha estat objecte de diferents lectures, però gairebé totes coincideixen a definir Acorar com una obra universal que reflexiona sobre la progressiva desaparició d’alguns dels trets més genuïns que han marcat tradicionalment la idiosincràsia mallorquina a través d’un ritual ben arrelat en la nostra societat: les matances. Ras i curt, Acorar parla d’un món que s’acaba o, millor dit, d’un món que canvia.
Tanmateix, una dècada permet donar moltes voltes al recorregut de la peça. “He tingut la sensació que algunes persones s’han pres Acorar com si fos la bíblia de la mallorquinitat, i això m’incomoda. Hi ha moltes mallorquinitats, com les que es veuen en obres com Guaret, de Pedro Mas, i Alenar, de Mussol Teatre”, diu Gomila. Pedro Mas, de fet, recorda que en veure l’obra s’hi va sentir identificat: “M’hi veia, tot i que fos des de la distància, com a mallorquí de mare forastera. Però, al final, siguem d’on siguem, tots tenim memòria d’uns temps que ja no tornaran”, apunta l’autor de Guaret. I afegeix, sobre la identitat, que la realitat és plena de mescles i que hauríem de “deixar-nos estar de bíblies i coses sagrades”.
Gomila, de fet, defensa que la mallorquinitat no existeix per se, que és “una construcció diària”: “Trobaríem gairebé tantes maneres de viure aquest fet –com ens consideram membres d’aquesta comunitat– com persones vivim aquí”. El periodista i historiador Antoni Trobat també ressalta que “no hi ha una decisió col·lectiva del que és la mallorquinitat” i considera que Acorar ha emocionat tanta gent de diferents indrets perquè “connecta amb un fenomen global que es dona en societats europees i d’arreu del món, i que és el final de la vida tradicional vinculada a la ruralitat i el xoc amb el món industrial”. Apunta, també, que una part del poble mallorquí s’ha aferrat intensament a Acorar perquè rescata de dins cada espectador “una vivència íntima i profunda, antropològica, de com el poble mallorquí s’ha vist a si mateix”, i afegeix que “mallorquins de tota classe s’hi senten reconeguts perquè allò rural, d’alguna manera, connecta amb tothom, és d’on venim tots”.
La memòria i la consciència
La gestora escènica Margarida Troguet, de Lleida, reitera la idea que no s’ha de ser mallorquí per entendre Acorar i emocionar-s’hi. Relata que, quan va veure la peça, hi va haver tres aspectes que li varen causar cert impacte. D’una banda, parla del reconeixement: “És senzill que un s’hi reconegui, perquè el text parla de coses que has viscut o que has sentides explicar als avis o als pares. El context no és aliè”, apunta. Seguidament, arriba la identificació: una vegada l’espectador s’ha submergit en l’obra, s’identifica amb les paraules –“encara que no les conegui”–, amb les converses, les anècdotes. I arriba la tercera fase: “Parlant sempre des del pla personal, Acorar em va produir un cert desassossec. Té a veure amb què estem fent, en quin món vivim. Em va generar preguntes: estem deixant un llegat? Com transmetem els nostres costums i maneres d’entendre el món?”. La lleidatana parla de la tensió que la peça genera en l’espectador. “Ens està demanant quin compromís tenim amb el nostre entorn, amb la nostra vida. El context de les matances és el canal per fer-ho”.
“La modernitat facilita coses i és normal que altres desapareguin”, diu Gomila, en referència a aquells que parlen d’una Mallorca que ja no existeix o que abracen Acorar des de la nostàlgia. “No crec que es tracti de tornar a viure i parlar com ens descriu mossèn Alcover a les rondalles. Ara bé, coneixent aquest bagatge cultural, hem de saber donar vigències noves a les paraules, a les relacions, a les maneres de fer”. El dramaturg apel·la a la consciència, a la coherència del dia a dia. “Es tracta de fer un exercici de consciència. Ser conscient de quines coses feim i demanar-nos per què les feim així. I no és només una qüestió cultural, és llengua i patrimoni, sí, però també és medi ambient, mobilitat…”. Això, però, és un “exercici dolorós” perquè requereix esforç: “És més fàcil no qüestionar-te la coherència i viure tranquil cercant la teva comoditat individual”, conclou.
Trobat considera que Gomila ha aconseguit, amb Acorar, vincular una reflexió antropològica tan bàsica i popular com la matança del porc amb una visió molt moderna: “El seu text defensa els nostres valors i la nostra manera de veure el món amb una perspectiva oberta i moderna. Però en treu l’essència, el més íntim. Posa en escena un món tradicional, amb un codi i una litúrgia tancada, com és una jornada de matances, d’una manera laica”.
Acorar no només va ser Toni Gomila. La va dirigir Rafel Duran i Rafel Lladó en va dissenyar l’escenografia: senzilla, humil, amb audiovisuals de Jaume Miralles, que acaba d’arrodonir-se amb l’equip tècnic. “És una obra de paraula però perfectament acompanyada per l’entorn que l’equip va dissenyar. És una obra que demostra que qui la va fer tenia ofici. I no hi falta l’àngel que té en Toni Gomila”, opina Troguet, que en destaca l’exquisida riquesa lingüística, un altre dels elements més aplaudits de l’obra. De fet, potser són els mots (els que distingeixen els tipus d’arbres i d’ocells, els d’eines que ja no s’usen...) els que evidencien que hi ha una part de Mallorca que, tot i ser-hi en la memòria, va desapareixent. Per això Acorar ha estat un èxit intergeneracional i transterritorial que commou gent de Mallorca i de l’Argentina, passant per innombrables pobles del territori català: perquè parla dels mons petits que fan únics els pobles (d’aquí i d’allà) i la seva gent, i fa una convidada a prendre consciència de la genuïnitat dels rituals i les tradicions que, malgrat que canvïin, defineixen les comunitats.
