Ser actriu i mare, una cursa plena d’obstacles

BarcelonaL’actriu Aina Clotet explicava dimarts que la directora i actriu Leticia Dolera l’havia exclòs de la sèrie Déjate llevar en saber que estava embarassada. Clotet lamentava que la producció no s’hagués adaptat al seu estat i denunciava “la desprotecció legal” amb què s’havia trobat. Dolera -defensora de la causa feminista i autora del llibre Morder la manzana: La revolución será feminista o no será (Planeta)- va al·legar que era molt difícil encaixar l’embaràs amb l’argument de la sèrie i que Clotet no va acceptar canviar de personatge per fer-ne un de secundari que sí que s’hauria adaptat.

El conflicte, atiat a les xarxes socials, ha tret a la llum la situació d’inestabilitat i rigidesa amb què topen les actrius quan decideixen ser mares. La por de quedar-se sense feina arran de l’embaràs, les dificultats per conciliar, l’impacte que té la maternitat en la carrera i la vulnerabilitat amb què es troben fan que tenir fills sigui, per a les actrius, una cursa plena d’obstacles que impacta directament i sense concessions en la seva trajectòria professional.

El risc de perdre feines

Algunes productores es fan enrere quan l’actriu es queda embarassada

La inestabilitat en el món escènic, on en general es treballa amb contractes finits i projectes emparaulats, fa que en certs casos l’embaràs sigui vist com un problema fàcil d’esquivar per part de les productores. “Hi ha qui és totalment sensible al tema i qui ho és menys -diu l’actriu Cristina Genebat-. El món està enfocat de cara a la productivitat, això sí. Gastar el mínim per guanyar el màxim. També passa que hi ha més actors que feina. Això sempre ha estat així. El «si no ho fas tu, ho farà un altre» se l’estalvia poca gent, cosa que, ja de per si, ens deixa en un lloc molt vulnerable per negociar els nostres contractes”. Genebat ha treballat durant dos embarassos. Al primer feia teatre i, amb la complicitat de la companyia, es va canviar el personatge amb l’actriu Mireia Aixalà per seguir. “Vaig tenir molta sort d’estar treballant en família. Probablement, si no hagués estat així, m’haurien substituït”, recorda Genebat, que coneix casos de dones “a qui no han donat un paper o a qui han tret d’una sèrie al·legant motius de guió per estar embarassades”.

La fragilitat laboral de les intèrprets davant les possibilitats de perdre una feina fa que algunes d’elles endarrereixin el moment de quedar-se embarassades i que, quan ho hagin d’anunciar, el procés sigui angoixant i estressant. L’actriu Clara Segura explica que poder treballar embarassada costa encara que es vulgui, perquè arriba un moment de la gestació en què es perden projectes emparaulats. “Les feines comencen a caure a partir dels cinc mesos, quan la panxa es comença a fer evident. M’indigna, perquè les productores decideixen per nosaltres quan hauria de ser al revés; que les actrius poguéssim decidir si no volem treballar i no que, ja d’entrada, no et donin la feina”, lamenta Segura, que també subratlla les presses del sector. “Què saben ells si jo tindré poca o molta panxa, si em trobaré malament o estaré bé per treballar? Les condicions haurien de ser les d’un treballador qualsevol”, afirma.

El físic, una altra trava

Les panxes de les gestants no encaixen en la idea de cos canònic

Les reticències de les productores responen a factors econòmics, però també estètics. En el conflicte entre Clotet i Dolera, l’actriu deia que un dels problemes amb els quals s’havia trobat la productora és que la pòlissa d’assegurança per cobrir problemes derivats de l’embaràs era molt més cara i que canviar el pla de rodatge era complicat. “Adaptar un pla de rodatge no sempre és possible. Hi ha molts condicionants i l’impacte econòmic pot ser enorme”, destaca el president de Proa i director de la productora Brutal Media, Raimon Masllorens. Si bé els pressupostos de les produccions acostumen a tenir una partida destinada a imprevistos, el productor assenyala que “Catalunya no és Hollywood, tot està més ajustat”.

A aquest condicionant cal afegir-n’hi un altre que allunya les embarassades dels focus i dels escenaris: la tendència a buscar dones amb un físic canònic en què les panxes de les gestants no hi encaixen. “Treballem amb el físic, però no som models. Cal reivindicar cossos reals”, diu l’actriu Melanie Olivares. En els casos en què per motius de guió un personatge no pot estar embarassat, les productores amaguen les panxes vestint l’actriu amb roba ampla i, en el cas del món audiovisual, rodant plans curts o bé retocant la imatge digitalment. “En tele i cinema, si es vol amagar, es pot fer”, defensa Olivares, que durant un dels seus embarassos va interpretar una dona que no ho estava a la sèrie Aída de Telecinco i la productora hi va posar “totes les facilitats”, explica.

Genebat va viure una experiència similar a la sèrie Com si fos ahir,de TV3. “Vaig donar la notícia amb certa por. Coincidia que, poc abans, una altra actriu [Elena Gadel] havia anunciat el seu embaràs. La sèrie és diària, hem de treballar de pressa i no hi ha gaire temps per fer filigranes. Assumir dos embarassos per força és un esforç per a tots els departaments. El de l’altra actriu el van incorporar a la trama. El meu no, però es van adaptar molt bé al meu estat”, diu Genebat.

L’impacte de la baixa

Sense projectes a la vista, reincorporar-se és dur

La situació de vulnerabilitat no s’acaba amb el part. Reincorporar-se al mercat laboral després d’un temps de baixa resulta encara més complicat en el món escènic, que funciona per contactes i pel boca-orella. “Reprendre la carrera és molt dur, perquè quan desapareixes, desapareixes”, assegura l’actriu Rosa Gàmiz. L’impacte és tal que, de vegades, el sector assumeix que si una dona no treballa durant una temporada llarga ja no s’hi pot comptar.

“Després de tenir el meu fill, un director de renom es pensava que havia deixat l’ofici”, explica Gàmiz, i Segura hi coincideix: “Si no tens projectes previstos per després de la baixa, costa molt posar-se en actiu”. Tot plegat fa que les actrius esperin fins a haver assolit cims professionals abans de tenir fills. “Espanta per la repercussió que pot tenir la maternitat en la carrera -explica Segura-. Les dones de la meva generació hem sigut mares tard perquè la consolidació professional ens ha enganxat just en el moment en què la gent sol tenir fills”. Genebat afegeix que la decisió “fa vertigen” i diu que van “retardant la maternitat i, després dels 35, fa por perdre el carro de la feina”.

Conciliar, una epopeia

Algunes actrius s’enduen els fills als rodatges per donar-los el pit

En un sector que treballa amb jornades intenses (algunes de més de 10 hores) i bona part de les quals nocturnes, la conciliació familiar és una fita pròpia de malabaristes. Gàmiz, per exemple, va treballar fins als vuit mesos d’embaràs a Ventdelplà i, després, s’hi va reincorporar quan el nen encara mamava. “M’enduia la cangur o la meva mare amb el fill al plató i jo li donava el pit”, recorda l’actriu. La lactància als camerinos, en pauses de rodatges o entre funció i funció, és habitual al sector. “No podem no treballar, és qüestió de supervivència. He tingut companyes que portaven els seus fills, de 15 dies, als camerinos”, afirma Olivares. Combinar la criança amb la feina també és una proesa. “Depenem sempre de la cangur o de la gent que ens ajuda, hem de fer autèntics trencaclosques”, diu Gàmiz, que creu que falta “una mica de sentit comú i que tot sigui més humà”.

Totes aquestes qüestions fan que la desigualtat entre actors i actrius sigui encara més profunda i que la maternitat vagi lligada a una esquerda discriminatòria poc visible. Segurament perquè encara hi ha poques dones als càrrecs directius i perquè tenir fills no té el mateix impacte en les carreres dels homes, les actrius troben a faltar una mirada més amable, flexible i empàtica del sector per pal·liar les diferències laborals derivades de la maternitat. Genebat ho resumeix així: “Ells no s’embarassen, no pareixen, no lacten. Tot això és temps i energia que ells no gasten. Vull un feminisme que vulgui la igualtat a partir de buscar equilibris quan hi ha diferències. Com aquesta tan bàsica. M’interessa molt més lluitar perquè això que li ha passat a l’Aina [Clotet] no torni a passar que per veure futbol femení al Telenotícies ”.

La desprotecció legal de les actrius embarassades

La majoria de productores contracten la pòlissa d’assegurança d'accidents marcada per conveni

Un dels arguments que va esgrimir la productora de Déjate llevar a Aina Clotet per no contractar-la, segons l’actriu, és que el seu embaràs encaria considerablement la pòlissa d’assegurança. La justificació posa damunt la taula la situació en què es troben empreses i actrius si una d’aquestes es queda embarassada. A Catalunya les productores no tenen cap obligació legal de contractar una pòlissa d’assegurances específica quan treballen amb intèrprets embarassades. “El més comú és que la productora contracti la pòlissa d’accidents marcada per conveni. Aquesta pòlissa cobreix la mort o la invalidesa de la treballadora, estigui o no embarassada”, explica la vicepresidenta de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya i directora de l’asseguradora Ofitesec, Ester Bartomeu.

A banda d’aquesta opció, que és la bàsica i la més comuna, les empreses també poden contractar una pòlissa de subsidi diari que pagaria el sou de la intèrpret en cas que aquesta s’hagués d’agafar la baixa. Aquestes pòlisses “no són gens barates i normalment no es contracten”, explica Bartomeu. Però ni en la primera ni en la segona opció l’asseguradora cobriria els costos econòmics per canviar el pla de rodatge si l’actriu no pot treballar. En aquest cas, explica Bartomeu, “caldria assegurar la producció”, una alternativa “habitual en els concerts i les actuacions en directe que estan subjectes a condicions climatològiques, però poc comuna en els rodatges”. De fet, Bartomeu assegura que no ha vist mai “que es contracti aquesta pòlissa quan una actriu està embarassada”. També explica que en general “actors i actrius estan bastant desprotegits” i que, fins i tot, “algunes productores no els donen d’alta de la Seguretat Social, sinó que esperen que ells facturin i siguin autònoms”. Aquesta opció resulta econòmicament sagnant per als intèrprets si no tenen marge per negociar-ne les condicions. “És un peix que es mossega la cua”, lamenta Bartomeu.

Tenir contracte és la clau

La desprotecció de les intèrprets no es limita només en la cobertura de l’assegurança, sinó també en una qüestió contractual. El món escènic treballa amb projectes emparaulats en què actors i actrius accepten participar-hi mesos abans de començar a treballar i no signen el contracte fins més tard. Això fa que, en casos com el de Clotet, sigui molt més complicat denunciar la situació en termes legals. “Si hagués tingut un contracte de treball signat, l’actriu podria denunciar l’empresa i, en cas que arribés al jutjat, molt probablement es declararia acomiadament nul. L’haurien de readmetre i pagar-li el sou que ha deixat de percebre”, explica l’advocada laboralista Alejandra González Sainz, del bufet González Oliver. En canvi, sense contracte de treball les opcions de l’actriu són menors. “Podria denunciar l’empresa per tracte discriminatori en el procés de selecció i la productora podria enfrontar-se a una multa econòmica”, assenyala l’advocada. Tot i això, Clotet no ha emprès accions legals sobre el conflicte ni té previst fer-ho.