Adriana, la de McVicar

De bell nou, l’Adriana Lecouvreur, la de McVicar. Amb aquesta peça i tan famosa producció, el Teatro Real ha inaugurat la temporada, dedicatòria inclosa, a Josep Carreras. Qui no l’hagi vista segur que quedarà encisat amb tanta espectacularitat escenogràfica, tan sumptuosos els decorats com el vestuari i tan ben contada la tragèdia de l’actriu enamorada de Maurizio, un príncep que es fa passar per un humil tinent, o la d’un Michonet desassenyat per la diva, o la de la perversa princesa de Bouillon, que s’entén bíblicament amb el primer, tot i que aquest en realitat estima Lecouvreur. Un fulletó, sens dubte, però d’una bellesa argumental incontestable, en el qual sobresurt el personatge de Michonet –el perdedor per excel·lència, el que mai no tindrà cap possibilitat d’èxit, sempre tan fonamental i sempre en segon pla, el que tantes nits de glòria proporcionà a  l’inoblidable/insuperable Joan Pons–, interpretat en aquesta ocasió per un eficaç Nicola Alaimo. Eficaç en tots els aspectes, tant actorals com vocals, i que, per descomptat, va lluir prestacions amb la seva declaració de principis amb Ecco il monologo. 

Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilea, com ja és habitual, i gairebé imprescindible, inclou un repartiment de primer nivell, encapçalat per Ermonela Jaho, la que olora les flors de la mort mentre canta Poveri fiori poc abans de finar. La soprano no és segurament la més avinent per a un paper d’aquestes característiques, però no és menys cert que tant en aquests darrers moments en solitari com a l’inici de la història, quan canta Io son l’umille ancella, sedueix el respectable, ple de gom a gom, amb la seva habilitat i delicadesa, i tot un seguit de filati, que maneja a la perfecció. Una altra cosa és amb els duets, com per exemple amb Non risponde!… Aprite, l’enfrontament amb la dolenta de la història, interpretada per una Elina Garanca excepcional, incontestable quan interpreta Acerba voluta. Quan toca el torn al trio final, No la mia fronte, juntament amb Nicola Alaimo i Brian Jagde, Jaho ho resol amb el seu vessant dramàtic incorporant tots els registres necessaris en tan melodramàtic moment. Brian Jagde, interpretant Maurizio, mostrà el seu potencial encara una mica minvat de colors i fraseig, si bé poderós i rotund en els aguts. Per part seva, Nicola Luisotti a la batuta va fer brillar l’orquestra amb tanta intensitat com elegància, mentre que del ballet no cal ni parlar-ne.

En resum, no hi ha por de no fruir d’aquesta història de bons i dolents, de perdedors i perdedors, perquè ningú no guanya, llevat del públic, entusiasmat i dret en el comiat.