Adriano Galante: "Hem d'aprendre a donar espai a tothom, menys als feixistes, òbviament"

BarcelonaSeward ha estat un dels projectes musicals més interessants de Barcelona. Grup d'experimentació sonora, banda de rock, col·lectiu mutant i sobretot una colla de persones dedicades a l'art i a lluitar per la dignitat laboral dels músics i per la llibertat d'expressió; per exemple, van participar activament en la campanya No Callarem per la llibertat d'expressió i contra les condemnes a Valtònyc i Pablo Hasél i els judicis contra La Insurgencia. Ara, un dels membres de Seward, el cantant, guitarrista i performer Adriano Galante s'estrena tot sol amb el disc Toda una alegría (Halley Records, 2023). O no tan sol, perquè hi col·laboren Maria Arnal, Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Pol Batlle, B1NO, Refree, Ana Tijoux, Lucía Fumero, Tarta Relena, Maestro Espada, Júlia Colom i les germanes Judit i Meritxell Neddermann, que també en són coproductores. "No puc entendre la música d'una altra manera. Crec que és una cosa irremeiablement col·lectiva i cal tenir ben present aquesta col·lectivitat quan escrivim les cançons", diu Galante, un madrileny que fa vida i art a Catalunya des del 2005.

Toda una alegría és "una investigació" al voltant d'un concepte que, segons ell, mereix ser tractat més enllà de "la felicitat, l'optimisme i el somriure". "L'alegria també es pot expressar mitjançant la ràbia o prenent decisions importants, vitals, que no necessàriament van acompanyades d'un somriure", diu. Sí que totes les cançons tenen "una visió de l'alegria, que pot ser silenciosa, íntima, seriosa", i n'hi ha una d'especialment important, Al tanto de tanto, una cançó sobre "l'alliberament" de deixar una feina on t'exploten o de "dir la teva en un judici injust". "Als concerts, és la cançó que tothom sent molt seva –explica Galante–. Hi ha una alegria molt profunda, més que en altres cançons que són una mica més romàntiques o lluminoses".

Musicalment, el disc remena memòries llatinoamericanes. Les de Violeta Parra i Caetano Veloso, per exemple. Enrere queda l'anglès de Seward. "L'idioma és com un instrument i, com més idiomes, més instruments toques", diu Galante, castellanoparlant que al llarg de l'entrevista fa servir sempre el català. Com a cantant, la seva relació amb el castellà ha estat si més no curiosa. "Per cantar les paraules en una llengua cal una feina d'anys. Per això he trigat tant, perquè escoltava el castellà i no m'agradava. Escoltava cançons en castellà de música que se suposa que s'adeia amb el que jo feia i tampoc m'agradava. No trobava referents, fins que al final he descobert referents que no tenen res a veure amb el que jo feia, com Juan Luis Guerra i Violeta Parra, que no tenen res a veure amb Seward".

La força de Gabo Ferro

Un dels referents que ressonen a Toda una alegría és el músic i poeta argentí Gabo Ferro (1965-2020), amb qui va establir una relació mitjançant el Festival Poetas que organitza Arrebato Libros, l'editorial que publica la poesia d'Adriano Galante. "El vaig conèixer gràcies a una amiga que em va dir: «Escolta això, que algun tema hauries de cantar». Vaig escoltar la cançó Volver a volver i em va encantar la manera de dir les paraules. És veritat que ell de vegades era massa dramàtic pel meu gust; hi ha cançons que m'encanten i d'altres que no hi connecto tant. Em passa molt amb la música argentina dels 80 ençà, com que hi ha una cosa, la producció, la manera de gravar les cançons, amb la qual no acabo de connectar", assegura. En tot cas, la connexió amb Gabo Ferro va ser intensa. "Vam parlar amb la seva mànager sobre la possibilitat de fer alguna cosa a Barcelona, però aleshores ell es va morir. Va ser com un cop molt bèstia", lamenta.

No Callarem

Al disc també hi ha alegria estructural, la de poder continuar sent un treballador de l'art, que amara cançons com En los mares por los aires i Ser que sí. "És tota una alegria estar viu i poder fer això. I trobar tanta gent que hi ha col·laborat", assegura. Precisament, les col·laboracions dibuixen un mapa de la creació musical a Catalunya dels últims quinze anys, noms consolidats com Sílvia Pérez Cruz i d'altres que ja són més que promeses com Rita Payés i Lucía Fumero. "Volia convidar gent que m'inspira. Per exemple, l'Ana Tijoux ha arribat a Barcelona fa molt poc, però ens hem trobat a través de No Callarem, de la campanya amb Valtònyc. Vam anar a Brussel·les a entrevistar Valtònyc per al documental que sobre la vida d'ell, de Pablo Hasél i d'Elgio. Ens vam conèixer allà i vam construir una relació molt potent a través de l'activisme, la música i la poesia", explica sobre la trobada amb l'artista xilena.

De l'experiència No Callarem, Galante recorda que "potser al principi" hi van participar d'una manera "molt a nom propi": "Crec que aquestes lluites no han de ser a nom propi. És un error. No per la meva vida, ni per la meva carrera, ni pel meu nom ni per la meva figura pública, sinó per la mateixa lluita. Una vegada saben qui ets, has perdut. Té més força la col·lectivitat". L'activisme no ha afluixat, però s'expressa d'unes altres maneres. "Els ànims són diferents, després de tot el que ha passat els últims anys, que han sigut molt potents a tots els nivells. Però hem de trobar altres maneres d'organitzar-nos des dels moviments socials per fer front a l'enemic, i sempre evitant els trencaments i les digressions de l'esquerra, perquè de vegades és com: «Déu meu, és que han d'estar els de Vox mirant la tele com si tot plegat fos un circ». Òbviament, volem una alternativa que sigui diversa i que sigui plena i múltiple i col·lectiva. Però també hem d'aprendre a escoltar i a donar espai a tothom. Menys als feixistes, òbviament".