Com van afrontar l’espoli l’Alemanya nazi i la RDA

Professor d’Història del Dret a la UPFEls que l’any 1936 es van alçar en armes contra la República deien que defensaven la propietat privada amenaçada pels comunistes, però no van dubtar en espoliar els béns de molts vençuts sota una grollera aparença de legalitat. L’estat franquista es va construir sobre aquest espoli, que en bona part ha constituït les relacions econòmiques, socials i polítiques a Espanya.

Quan s’ha posat sobre la taula la possibilitat de la restitució, la mirada s’ha dirigit a Alemanya, on el nazisme va robar a milions de persones i on es va imposar el deure de reparació, tot i que no automàticament. Els processos de restitució no estan del tot tancats i encara avui llegim sobre casos de propietats de jueus que tornen als hereus. Però la comparació amb l’Alemanya nazi no té sentit per les durades dispars d’aquestes dues dictadures. En 40 anys, una propietat espoliada pot haver canviat de mans diverses vegades sense que els nous adquirents coneguessin l’origen del bé; en dotze anys, no tant.

Si busquem experiències per aprendre’n convé mirar, salvant distàncies de tot tipus, la reunificació d’Alemanya. Al Tractat de Reunificació del 1990 s’estableix que és una prioritat restituir els béns nacionalitzats per la RDA. Sobre el paper, la restitució era molt senzilla. El problema va ser que les empreses privades no volien invertir a l’Alemanya de l’Est per la inseguretat que, en qualsevol moment, una propietat podia ser reclamada pels antics propietaris. Per solucionar-ho, el 1991 es va aprovar la llei per a l’eliminació dels obstacles a la privatització i de promoció de la inversió. No s’eliminava el dret a la restitució però s’hi introduïen excepcions per generar la seguretat jurídica que demanaven les empreses. Així, no es podien reclamar propietats adquirides de bona fe per persones i organitzacions socials o que es destinessin a l’ús comunitari, per evitar una allau de reclamacions que foragités els inversors.

A Espanya no hi va haver cap norma similar. Es van aprovar dues lleis, el 1986 i el 1998, que van restituir a sindicats i partits part del patrimoni espoliat el 1939, però els particulars en quedaven exclosos. Això tampoc no va ser objecte de debat durant la Transició. I la via judicial té un problema: les accions judicials tenen terminis per ser exercides, i mai superen els 30 anys. Una sentència del Suprem va determinar que aquest termini es comptava des de l’entrada en vigor de la Constitució, i d’això ja fa 40 anys. La via jurisdiccional, per tant, està tancada, almenys a l’estat espanyol.

Que la restitució no sigui possible en la majoria de casos no impedeix que les administracions aprovin normes i desenvolupin polítiques en pro de la veritat i la reparació. Es podria començar retornant a les famílies els béns espoliats que encara estan en mans de les administracions. Publicar un estudi sobre aquesta qüestió ajudaria a entendre fins a quin punt les propietats robades van servir per construir empreses i fortunes privades durant el franquisme. Les administracions podrien també fer actes de reparació simbòlica. La justícia, la veritat i la reparació no sempre passen pel dret, els tribunals i les accions judicials.