Cinc estrelles per a la devastadora 'Aftersun', l''opera prima' de l'any

Una dona que acaba de ser mare recorda unes vacances que, quan era una adolescent, va passar amb el seu pare en un resort a Turquia. Amb tan escarida sinopsi, Charlotte Wells construeix una devastadora opera prima que aborda les fractures internes d'una relació paternofilial que, com quasi totes, és una història d'amor incondicional entre dos complets desconeguts. En aquest procés d'indagació memorística iniciat per la protagonista a partir del visionat d'unes antigues cintes de vídeo, una capbussada a les aigües (pixelades) del record, Wells s'allunya de la narrativa convencional per acostar-se al llenguatge sensual i el·líptic de la poesia.

Aftersun és una proposta esquiva que podria definir-se alhora com un relat d'iniciació i la seva antítesi: la filmació d'un enfonsament, d'un comiat definitiu, al qual dona rostre i cos (voluptuós i adolorit, tendre i desesperançat) un sensacional Paul Mescal. Parlàvem de poesia, però podríem parlar també de música: Wells evoca tota una època a partir d’una banda sonora plena de cançons pop (si sona Tender, de Blur, han de ser els primers 2000) que no només serveixen d'ancoratge temporal sinó també d'accés emocional a records soterrats. No es pot explicar amb paraules l'extraordinària seqüència on sona l’Under pressure de Queen i Bowie, però sí afirmar que, quan arribem al final –un desolador tràveling circular que connecta passat i present–, del que estem segurs és que, quan parlem d’Aftersun, estem parlant sobretot de cinema.