Agnès Agboton: "El català és una llengua que t'acarona"

Sant Pere de RiudebitllesQuaranta-cinc anys després de marxar de l’Àfrica, l’Agnès Agboton (Porto-Novo, Benín, 1960) encara té al cap una possible tornada. "Per un deute amb el pare. Ell creu que no està bé marxar per sempre", diu. En realitat, Agboton mai ha marxat del tot: ha dedicat part de la seva vida a investigar les narracions orals de la seva ètnia i llengua, la gun, i a acostar-les a casa nostra amb xerrades, trobades literàries, llibres i fins i tot a Catalunya Ràdio. Va venir de Benín a Barcelona "amb un home, un antic hippie que es va enamorar de l’Àfrica" i també d’ella. Estava embarassada, tenia 18 anys i era estudiant, filla d’un professor dedicat i estricte a qui va haver de demanar permís per casar-se. "La resposta va ser: 'Com a mínim no és francès, podeu marxar'", recorda. Aquell home era el difunt traductor Manuel Serrat Crespo, pare dels seus dos fills, i qui la va introduir en un ambient literari i artístic.

Després de tornar a l’institut i estudiar hispàniques, van arribar els dos primers projectes editorials, de gastronomia africana. La poesia en gun "va ser una necessitat, un refugi que em dona força, perquè els primers anys no tenia ningú amb qui parlar-lo i no sabia com expressar el que sentia amb la diàspora, la nostàlgia, la cultura tan diferent". "Escrivint en gun em sento menys atrapada, continuo sent jo, però aquí", diu. Va arribar parlant gun, fon, ioruba, francès, anglès i castellà. "Els francesos han sigut molt punyeters: a les colònies ens menyspreaven perquè tinguéssim vergonya de les nostres llengües. Si algú et sentia parlar en francès et mirava amb uns altres ulls, així que les nostres llengües feien pagès. Hi ha llengües dominants que estan extingint les nostres; les mantenen els analfabets, però fins quan no ho sé", critica.

A qui li pot interessar?

Al principi, amb el marit parlaven castellà i francès, fins que els nanos els van demanar de passar tots al català. "M’expresso millor en català i literàriament m’encanta, la seva sonoritat, és una llengua molt materna, que t'acarona", diu. Per què el va aprendre? "A nosaltres, l’insult és una cosa que ens pica molt. Per això diuen que abans que algú t'insulti en una llengua amb què no li puguis contestar, més val que l'aprenguis", diu rient.

"La nostra és una llengua plena de metàfores. Per dir 't’estimo' diem 'm’agrada la teva olor'", exemplifica. Ser lluny li ha donat més consciència de la seva riquesa cultural. Hi ha centenars d’històries simbolitzades a través dels elements de la naturalesa, com el Sol i la Lluna; contes que en algun recital occidental ha hagut d’eliminar del repertori per ser "massa cruels", s’estranya. "No crec en ser políticament correcte", afirma.

Agboton mai havia pensat que publicaria poesia: "Això, a qui li pot interessar?", pensava. Però un premi literari va ser l’espurna per editar dos poemaris bilingües, Canciones del poblado y del exilio i Voz de dos orillas. També ha escrit assajos biogràfics com Més enllà del mar de sorra (Rosa dels Vents) i ha participat en reculls de narracions. Avui continua escrivint poesia i divulgant la cultura gun. Viu al Penedès, a Sant Pere de Riudebitlles, però té un peu a cada continent: "La terra és molt important. Voldria tornar a beure de les meves arrels. Espero que quan hi vagi no em trobi amb un fracàs, que encara quedi una mica de la nostra cultura i Occident no se l’hagi menjat tota".