Agnès Llobet: "El poemari neix d'un col·lapse d'imatges i notícies per un 'balconing' a la finestra de ca nostra"

PalmaVeure una persona caure per un balcó a la platja de Palma va ser una de les imatges colpidores que va portar Agnès Llobet a escriure Turista zero, el seu cinquè poemari. No només aquesta imatge, sinó també el tractament informatiu que se'n va fer després. El relat acceptat a través d'una paraula, balconing, que ella considera "patètica". Parlam amb l'actriu i poeta sobre aquesta obra, que ha articulat com una passejada per aquest espai palmesà al costat de la mar on ella viu i conviu amb el turisme de masses. El llibre neix -assegura- d'un col·lapse d'imatges i notícies. D'un moment de buidor en què té la necessitat de generar-se més preguntes. Serà a les llibreries a partir del 21 de juliol.

Hi ha alguna cosa pandèmica en el poemari o tot és precoronavirus?

Tot és pre, no he tocat res després. Però són temes de consciència col·lectiva que duim des de fa més d'una dècada, i que peti ara o peti fa dos anys... Aquesta bomba de rellotgeria ja existia. És vera que hi ha una realitat que hem viscut nova, i hi ha una lectura d'aquestes paraules que es transformarà, i em pareix molt guapo.

Quins són aquests temes transversals?

Hi ha una qüestió d'identitat col·lectiva. Qui som? Qui m'han permès ser? O qui m'han obligat a creure que som? Un altre tema transversal és el conflicte generacional. A mi la crisi econòmica em va agafar en la trentena, i ara crec que ve una altra crisi prop de la quarantena que és d'unes altres envergadures, amb l'ecològica botant fort. Això s'ajunta amb la qüestió de la creació. Però de la creació com a gran paraula: jo com a creadora, i també com a dona a uns límits de la maternitat, que et fan plantejar a quin món duc vida, si m'interessa dur-la o no. Hi ha un instint de procrear però hi ha un instint de creadora. En el fons, em deman quin sentit té. Té sentit crear peces d'art?

Cercau respostes en aquesta obra?

No. Cerc fer moltes preguntes per continuar trobant una resposta que em motivi a continuar. Perquè hem de trobar la possibilitat de continuar. Realment, Turista zero neix d'una veu que es col·lapsa per un ímput d'imatges i notícies d'un balconing a la finestra de ca nostra.

A la Platja de Palma, allà on transcorre també el poemari?

Sí, i és on el meu home i jo vivim des de fa set anys. Com et dic, és un col·lapse d'imatges. Veure algú que cau d'una finestra, s'esclafa a terra. Després un titular diu: "Nou balconing". I tot es redueix a això. Però al darrere d'aquesta paraula, que per mi és molt patètica, hi ha tot això: la pèrdua d'una vida humana, tot un univers, un ecosistema. I ens permetem emprar-la perquè hem permès que aquest relat existeixi, que això continuï passant perquè és "un mal menor". A mi tots aquests ímputs devastadors em feien explotar el cap.

Com és que es transformen en poesia, aquestes imatges?

Perquè un dels meus sistemes de vessar aquestes coses és escriure molt en brut. Les imatges es transformen en paraules o en idees per contar una història. I després, com som molt de passejar, i per donar-li una forma, es va transformar en una passejada poètica a través de la Platja de Palma. Una passejada que acaba a la Seu per la meva necessitat d'acabar amb verbs que generin una acció positiva: que hi hagi redempció, esperança. Perquè moltes de les coses de què parl són molt destructives, i necessit trobar un espai que permeti tornar-me a fer preguntes.

Hi ha pinzellades de la professió d'actriu?

Sí. És el que em permet, a mi que no he estudiat i no és la meva professió l'escriptura, fer-ho d'una manera lícita i honesta. Mescl elements dramàtics, del llenguatge cinematogràfic, dels contes... per trobar la màgia i allò que hi ha darrere de les paraules.

És una de les vostres reflexions recurrents, l'univers de les paraules.

Sí, perquè al final la meva feina és acostar-me al que és invisible de les paraules, a la força transformadora de la paraula. I amb la poesia també m'agrada aproximar-m'hi des d'aquí. El que parlàvem de la paraula balconing. Em sembla tan injust! I crec que la meva lluita és subratllar la responsabilitat que tenim en l'ús de les paraules.

Per què 'Turista zero'?

Perquè, d'una banda, zero és el punt de partida, per on començar. Però també és un buit. I per mi el poemari neix d'un buit. També fa aquesta sensació com de 'zona zero', 'pacient zero'. Hi ha alguna cosa d'analítica, de catàstrofe al darrere.