Agnès Varda s’acomiada del cinema a la Berlinale amb una classe magistral

Berlín“No soc una llegenda! Encara soc viva!”, responia ahir Agnès Varda al moderador de la Berlinale, que la presentava com a “cineasta llegendària”. I té raó, no és una llegenda, però sí una gran mestra del cinema. I com a tal va donar una lliçó magistral de cinema. I no és cap hipèrbole: Varda par Agnès, presentat fora de competició, està construït a partir de dues conferències en què Varda, asseguda en una cadira de directora dalt de l’escenari d’un teatre, reflexiona amb lucidesa, humor i generositat sobre la seva carrera de més de 70 anys. Hi insereix imatges de les seves obres de cinema, de fotografia i de les instal·lacions d’art. Es tracta, doncs, d’un film compendi que funciona com a catàleg definitiu de la directora, però també un autoretrat d’artista que complementa el perfil més biogràfic que oferia Les platges d’Agnès. És, a més, el títol que tancarà la filmografia de la directora, que seguirà fent treballs artístics però que amb 90 anys no es veu amb energies per abordar rodatges cinematogràfics.

Varda par Agnès és un treball petit de la directora, però ple de saviesa. El seu recorregut per la filmografia de Varda il·lumina les seves fites (el temps cinematogràfic de Cléo de 5 a 7, el feminisme pop de La felicitat), però també els entrebancs com la fallida Les cent i una nits, homenatge al centenari del cinema que reunia la plana major del cinema francès. Varda es retroba amb Sandrine Bonnaire per parlar del Sense sostre ni llei i també amb dues directores de fotografia. El focus de Varda està sempre en el procés creatiu i en els perquès de les seves pel·lícules: del preciós homenatge al seu estimat Jacques Demy (Jacquot de Nantes), del retrat que va fer de la seva amiga Jane Birkin (Jane B. par Agnès V.), del documental que va rodar sobre la gent del seu carrer (Daguerrotypen)... Per al coneixedor de la trajectòria fílmica de Varda l’experiència no presentarà grans revelacions -tret del seu treball artístic, menys divulgat-, però sí el plaer d’escoltar una artista compartint el seu treball amb el públic. Per a aquells que van descobrir la directora arran de l’èxit de Cares i llocs, que va estar nominada als Oscars, Varda par Agnès és una porta d’entrada fabulosa a l’univers creatiu de la directora d’Els espigoladors i l’espigoladora.

Preparar-se per diu adeu

El documental també funciona com a punt final de la relació de Varda amb les entrevistes i els homenatges públics. “Ja he parlat prou sobre el meu cinema, ara no tinc res més a dir”, deia ahir davant la premsa, amb un to gairebé desafiant. “En realitat, jo estic més interessada en els altres. I haig de preparar-me per dir adeu i marxar”. Varda parla del final de la seva vida i dels seus problemes físics (especialment de la malaltia que té als ulls) amb la mateixa naturalitat amb què ha abordat el tema en el seu cinema. Tanmateix, la seva producció artística transmet sobretot vitalitat. “El que em va salvar en els pitjors moments és que soc curiosa. Gramsci deia que no es pot contemplar la realitat sense deprimir-se, però que només s’hi pot actuar sent positiu”, explicava. Varda no només ha construït una carrera extraordinària, sinó que està tancant-la d’una manera bonica i generosa. Ella diu que sobretot sent “gratitud”: “Els meus films no han fet mai diners, però hi ha gent que els ha vist i els ha entès. Tinc amics, tinc groupies i gent que m’ajuda. Soc feliç d’haver arribat aquí”.