Maria Muntaner i Aniol Rafel: “Ens agrada pensar que publiquem llibres que es queden amb tu molt temps”

PalmaVaren arribar al món de l’edició des de camins ben diferents, però fan una mateixa reflexió: per sobreviure com a editors independents, cal marcar perfil, tenir una línia reconeixible. I així ho fan Maria Muntaner (Lleonard Muntaner Editor) i Aniol Rafel (Edicions del Periscopi) que tenen en comú, entre moltes altres coses, l’amor pel seu ofici.

Com acabau sent editors?

— -M.M. Venia d’alguna manera d’aquest món. Vaig fer Filologia Catalana, Teoria de la Literatura i em vaig trobar amb vint-i-pocs anys a Barcelona, fent un doctorat i treballant per a altres. El meu pare dirigia l’editorial i va arribar un moment que vaig fer un pensament. Vaig tornar a Mallorca convençuda que m’hi podia dedicar dins del negoci familiar.

— -A.R. Soc enginyer agrícola i la meva trajectòria comença a les indústries alimentàries. Però no era el camí que volia. Em vaig replantejar què havia de fer i vaig acabar a una llibreria. Allà vaig considerar el món del llibre com a possible escenari. Vaig fer un màster d’Edició i em vaig formar. A partir d’aquí, em van començar a encarregar coses. Fins que vaig voler prendre les meves decisions. Va ser una tempesta perfecta per muntar Periscopi.

Sou editors independents. Com ho feis per sobreviure davant dels grans grups editorials?

— -M.M. Una clau és marcar la diferència, trobar el teu camí en l’àmbit editorial. I encara és més important que els lectors t’identifiquin amb un tipus de llibre. Som una editorial molt eclèctica, però, així i tot, la gent sap si un llibre escau o no en el nostre catàleg. Això és una feina d’anys.

— -A.R. Que els lectors, els llibreters i els periodistes et vinculin amb una proposta literària engrescadora és clau. Hi ha la idea de guanyar-te la confiança. Quan ho fas, aconsegueixes que la gent es refiï de les teves propostes i que, quan arriba un títol d’un autor que no coneix o del qual no ha sentit a parlar, li doni una oportunitat.

Com definiríeu el vostre segell personal?

— -A.R. Ens agrada pensar que publiquem llibres que, un cop els has llegit, es queden amb tu molt de temps, que fan que siguis diferent després de llegir-los. Busquem entendre el món a partir de propostes literàries que ens transformen.

— -M.M. L’objectiu és crear un catàleg d’obres de fons, permanent, no de consum immediat. Apostam per obres que pensam que quedaran d’alguna manera i seguim la màxima que per conèixer l’universal cal conèixer el més proper.

Quin llibre d’una altra editorial us hauria agradat robar?

— -M.M. Campana de vidre, de Sylvia Plath. Quan m’hi vaig adreçar per tenir-ne els drets, em varen dir que ja hi havia una altra editorial que el publicaria. Quan vaig veure que sortiria a Periscopi vaig pensar que era una casa bona i que estaria ben acompanyat. El que vols, sobretot quan són autors clàssics, és que aquell llibre també hi sigui en català.

— -A.R. El catàleg també està fet a partir dels llibres que no has aconseguit. Durant la pandèmia ens vàrem enamorar del manuscrit d’Apeirogon, de Colum McCann. Vàrem ser els primers a passar una oferta i els agents ens varen dir que hi havia una altra editorial interessada. Vàrem arribar a oferir publicar tres llibres de l’autor. Però Eugènia Broggi [L’Altra Editorial], que se’l va quedar, en va fer una oferta per quatre.

Quines editorials de l’altre territori soleu seguir?

— -M.M. Habitualment seguesc 1984, Angle, Periscopi, L’altra, ClubEditor... Són moltes.

— -A.R. Les que més segueixo són Lleonard Muntaner i El Gall.

Considerau que s’edita massa?

— -M.M. Tenc la sensació de no arribar a tot el que vull fer. Tenim dues branques, la local i la més generalista i tenc la percepció que gener molt. Després pens que, malgrat que els llibres surten d’una mateixa editorial, van a públics diferents.

— -A.R. La sobreproducció editorial és un dels problemes més grans que tenim com a sector, encara que el compte dels petits és bastant injust: una editorial que fa 10 o 12 títols per any no es pot comparar amb una que en fa 80.

És difícil arribar a tots els territoris de parla catalana?

— -M.M. Encara és difícil i la fragmentació no ajuda. Tenim tres distribuïdors, un per a cada territori. Això complica molt la gestió. Quant a presència, si no ets a Barcelona, tot costa una miqueta més. Nosaltres ja hem fet aquest recorregut i ara toca escampar-ho més. La contrapartida és que les relacions entre nosaltres [els editors] són cada vegada més grans.

— -A.R. No hi ha la fluïdesa que hi hauria d’haver entre el País Valencià, les Balears i el Principat. Nosaltres tenim un mateix distribuïdor i més o menys no ens podem queixar. Però hi ha moltes dificultats.