'El agua': una noia en rebel·lia i un desig fluvial desbordant

“Sembla que ja arriba l’aigua”, alerta l’Ana a la seva àvia en els primers compassos d’El agua, el debut en el llargmetratge de l’oriolana Elena López Riera. Al Baix Segura de la pel·lícula, l'aigua és el lligam màgic entre els homes i les dones, entre les dones i la terra i entre la pell i l’anima, una fissura fluvial que separa i acosta els habitants d’una comarca configurada per la condició liquida dels seus límits, entre la vora del riu i la del Mediterrani.

Maleït i beneït per un riu totpoderós, el Baix Segura és un territori fronterer congelat en el temps on la gent ha traduït els codis radicals de la naturalesa en una mitologia aspra, que castiga la llibertat i el cos de les dones. Una antiga llegenda sobre la baixada descontrolada de l’aigua parla d’un riu seductor que posseeix les joves per emportar-se-les per sempre, i López Riera fa orbitar la història de l’Ana, una magnètica Luna Pamies, al voltant d’aquestes forces tel·lúriques. En la seva superfície, El agua fluctua pels codis d’una història d’iniciació amorosa que també aborda les frustracions d’una noia que vol fugir d’un lloc que la condemna a repetir els gestos i experiències de les seves predecessores. En el fons, l’opera prima de López Riera es presta a la relectura contemporània d’un espai que s’alimenta de mística i de violència.

La manera amb què la cineasta recull la realitat i filma la fantasia també bascula entre diversos dispositius de narració, on l’aproximació naturalista sobre la vida de l’Ana contrasta, potser massa, amb les interpretacions de Bárbara Lennie i Nieves de Medina i amb els fragments observacionals i les entrevistes a dones que puntuen el ritme del relat. De vegades, unes formes semblen buscar una certa confrontació, però altres, més inspirades, arrosseguen un misteri fascinant, escorredís i desbordant.