'Aida', sumptuosa, ostentosa, grandiosa

Teatro Real.- Estrena sumptuosa de la temporada al coliseu madrileny. Espectacular, com no pot ser d’altra manera si el títol és Aida, que ja va néixer per cantar i celebrar els fastos de la inauguració del canal de Suez, tot i que es va endarrerir per la negativa inicial del compositor perquè ell no feia òperes d’encàrrec. Un bon grapat de francs francesos, segurament més dels cent cinquanta mil que li oferiren en la primera opció, varen ser motiu suficient per seguir el consell de Grouxo Marx sobre els principis. En qualsevol cas, Aida no casa amb cap tipus de minimalisme estètic, sinó tot el contrari. Aida ha de ser ampul·losa, ostentosa, grandiosa, tot i que, com diu el savi Coll, el secret és la dosi. Hugo de Ana està clar que tampoc no té el secret de la dosi, ni la de saber delegar, i per això, també va decidir que ell podia exercir de director artístic, escenògraf i figurinista. En aquesta darrera faceta hi va posar tanta imaginació que, en lloc de situar-nos a l’antic Egipte, va muntar una festa de Halloween, que ara és el temps, però que sens dubte resta una bona dosi de versemblança a la història del poder i l’amor que es desenvolupa sobre l’escenari. Cert que tot això no resta l’espectacularitat majúscula de la producció que va néixer ara fa vint-i-quatre anys i es va reposar tan sols un cop, en fa quatre. Es tractava de rendibilitzar la inversió i el Real omple cada funció com si res.

També és cert que els repartiments són també merescudament mediàtics. Per exemple, el primer, que és el que ens ocupa, amb Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova, Jamie Barton i Carlos Àlvarez. Entre els dos primers, com a Radamés i Aida, va faltar una mica de química, però vocalment varen assolir les expectatives amb escreix i, per exemple, una O patria mia notable. Com notable va ser la intervenció de Carlos Álvarez, sempre superior, mentre que a Jamie Barton li va costar Déu i ajuda traspassar la barrera orquestral, fins al punt queen el trio Vieni o diletta apressati o en el quartet dels protagonistes… no se la va sentir ni poc ni gens. Va millorar a mesura que transcorria la història i fins i tot va aportar credibilitat al personatge i a la resta de protagonistes. L’orquestra del Real, dirigida per Nicola Luisotti, un habitual dels Verdi al Real, va oferir una lectura exempta de colossalisme, més entranyable, per donar més rellevància a les històries de cor endins que sustenten la narració. Una opció tan vàlida com qualsevol altra.

Pel que fa a protagonistes, toca i fa goig destacar la presència d’una Marta Bauzá que com a gran sacerdotessa demana papers de més calat i importància. Decebedor Deyan Vatchkov interpretant el rei, mentre que Alexandre Vinogradov va lluir excel·lent com a Ramfis, paper que en properes funcions cantarà Simón Orfila, acompanyant Anna Netrebko, que tampoc no està gens malament.