Ailey II, l’energia i la fisicalitat de les noves generacions

L’energia i vitalitat dels joves ballarins de la companyia Ailey II van tornar a generar crits d’entusiasme entre el públic de LaFACT de Terrassa. Un cop més, aquest cap de setmana van mostrar la seva tècnica sense límits en uns cossos versàtils capaços de dansar-ho tot.

Amb un programa més fosc i dens que en visites anteriors, la nit va començar amb una coreografia de fa 35 anys, Enemy in the figure, de William Forsythe. Veient-la de nou, la clarividència del genial coreògraf no ha perdut ni un bri d’actualitat. Creada per al Ballet de Frankfurt, del qual Forsythe era director aquell 1989, Enemy in the figure va marcar una època per l’ús de l'electrònica, els flaixos de llum i els elements arquitectònics que delimitaven l'espai, amb cordes a terra i una paret de fusta ondulant on es projectaven les ombres dels ballarins. A Terrassa l’Ailey II en va oferir un extracte de 17 minuts, però no hi vam veure cordes ni paret de fusta, fet que va restar a l’obra l’esperit racionalista de Forsythe. Malgrat tot, la tècnica superba d’aquests dotze ballarins va recrear al mil·límetre aquests moviments angulosos i sincopats, a vegades frenètics, impulsats pels ritmes electrònics i percussors del músic Thom Willems, de tons foscos i inquietants.

En contrast, el lirisme de The Lark Ascending, obra del 1972 d’Alvin Ailey, on fusiona la dansa clàssica i la modern dance, no va resultar tan fluida i volàtil com hauria d’haver estat. Kiri Moore estava dubitativa i sense energia: una llàstima.

La novetat del programa va ser John 4:20, una creació actual, moderna, vital i d’una fisicalitat impactant de Baye & Asa, la societat coreogràfica formada per Amadi Baye Washington i Sam Asa Pratt. Amb música de Jack Grabow, els coreògrafs enfronten els sis ballarins a la cita bíblica Joan 4:20 sobre l’odi i la necessitat d’estimar en combats de dansa urbana explosius, extremadament imaginatius, d’una corporalitat, vitalitat i energies extremes amb tocs d’humor fi, fins a descobrir la importància de l'empatia, tot això amanit amb llums estroboscòpiques i boirina. Va ser brutal.

Després d’aquesta demostració de joventut, Freedom series, la coreografia de l'actual directora de la companyia, Francesca Harper, que es recrea en accions més teatrals en la seva mirada al passat com a exballarina de la companyia d’Alvin Ailey, va marcar una desacceleració de ritmes i força que va trencar l’entusiasme del públic i no va aconseguir aixecar els crits d’entusiasme de les coreografies de Forsythe i Baye & Asa, que van ser memorables.