Aina Zuazaga : “Tot m’inspira, de tot vull treure punta... així és la meva vida”

No és fàcil seguir Aina Zuazaga quan parla. El seu cap és una mena de rentadora en procés de centrifugació, un remolí... bota d’un tema a un altre i torna al primer i accelera i desaccelera a un ritme vertiginós. La seva dispersió, màgica, estimulant, topa amb la d’aquest entrevistador, i el resultat de la conversa -una més de les moltes que hem tingut el darrer any- és més una tempesta tropical que una entrevista. De fet, els ímputs que genera Zuazaga circulen tan aviat que quan te’n tems els has de conjugar en passat.

M’explica els seus (mil) projectes i els intercala, i jo me la imagín donant-los forma i perd el fil... però el torn a trobar.

Va començar a fer teatre de nina, gràcies a Aina Cortès, a Palmanyola. Biel Jordà i Joan Yago també varen ser claus en la seva formació, i el teatre que veia i les sèries (“mirava Santi Celaya a Urgències i pensava ‘quin home més guapo’... I mira, he acabat actuant-hi”), i tot allò que llegia i vivia.

Cantau, feis teatre gestual, de text, infantil... i també escriviu...

Sí. A l’ESADIB vaig rebre una formació genèrica, i està molt bé, però efectivament també tenia, i tenc, la inquietud d’escriure. En aquest sentit, va ser clau un curs d’escriptura de contes que vaig fer a distància al Laboratori de lletres de Barcelona. Allà, un professor es va llegir el meu primer relat, Ni tu ets Romeu ni jo som Julieta, i em va dir que era molt bo. Això em va animar molt i em vaig dir a mi mateixa “treu temps per escriure si tant t’agrada”. Ara vull escriure relats breus que acompanyin Ni tu ets Romeu... ja veuré com enllaçar-los.

Aquest va ser un motor. N’hi deu haver hagut altres...

Sí. Quant a l’expressió corporal, va ser determinant la trobada amb Radim, un txec que vaig conèixer a Varsòvia. Ell fa espectacles de pantomima molt transgressors. Jo li vaig comentar que volia fer pantomima de terror amb Aina Jagla, i en aquell moment se li varen obrir els ulls. El resultat d’aquella col·laboració va ser Nit 47, una peça que vàrem presentar en l’edició de Microteatre que es va fer a l’antic parc de bombers. I ara, a Aina i a mi ens fa ganes presentar-nos al certamen d’Art Jove i contar alguna cosa molt xereca. No parl d’una tragicomèdia com (Des)espera, sinó de fer qualque cosa molt fosca, segurament integrant també butoh (tècniques de dansa japoneses sorgides arran de les explosions de Nagasaki i Hiroshima ). I anirem a Brussel·les per fer un curs de titelles, perquè si volem parlar de coses fosques, què hi ha de més fosc que plantejar-se qui és qui domina a qui? L’objecte a la persona, l’actriu a l’objecte?

Parlau d’incorporar el titella a la pantomima?

Per què no? I tal vegada cercar la deformitat... la possibilitat de tenir in situ una màscara de fang i manipular-la, jugar amb les expressions. I inspirar-nos en les pintures negres de Goya. Jo és que som molt pictòrica, no ho puc evitar.

I el teatre de text, on queda en tot això?

És una cosa més. La gent que m’ha vist actuar sap que en comèdia funcion, però a Abril (una peça dramàtica de Teatre de Barra) em vaig sorprendre a mi mateixa, fins al punt de dir-me a mi mateixa ‘caram, puc fer això’. I després va venir Coses que no t’he contat, que era més cabaretera, eroticofestiva. I tampoc descartam que Trapo y Mocho [la companyia de teatre de gest que té amb Aina Jagla] obri la boca en un futur. No descartam res. Com més finestres puguem obrir, més eines tindrem per treballar.

Però aquest eclecticisme és també producte de l’època en què vivim, no és ver? S’han de tocar molts de pals per sobreviure...

I perquè jo també som així. Tot m’inspira, tot em motiva, de tot vull treure punta... així és la meva vida. No puc entendre que la gent esperi que els ploguin els projectes. Jo em consider creadora i, com a tal, necessit cercar les meves pròpies vies d’expressió.

Una dona renaixentista...

Tant de bo. És com un somni que tenc des de fa temps: poder fer el text, l’escenografia, cantar, ballar... molt romàntic tot plegat. És cert que hi ha gent al meu voltant que em demana que em centri en una cosa concreta, però mira...

A les Balears hi ha talent i moltes idees, com les vostres. Què hi falta?

Corporativisme i conscienciació per part dels artistes, i també que els polítics valorin la cultura.