Així era la comissaria de la Via Laietana on es torturava

BarcelonaNo és possible baixar al soterrani on hi havia els calabossos de la comissaria de Via Laietana. Aquest diari ho ha intentat en diverses ocasions i sempre se li ha denegat l'accés. És un lloc de record funest per a molts homes i dones que durant la dictadura i els primers anys de la democràcia van lluitar contra el feixisme o tenien un perfil que no encaixava amb el que el règim considerava un bon súbdit.

És un espai vedat, fins i tot per als advocats o regidors. Tampoc hi ha fotografies públiques. Tanmateix, els que hi van estar detinguts recorden com era tot, fins i tot les olors i els sorolls. És a través dels seus records que l'ARA, en el marc d'un projecte conjunt amb Domestic Data Streamers i el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, vol fer visible, amb intel·ligència artificial, un espai que els que van estar-hi detinguts volen que sigui de la ciutadania. Les imatges que podeu veure en aquest reportatge són alguns dels primers resultats d'aquest projecte per recrear com eren els calabossos i els espais d'interrogatori de la comissaria de la Via Laietana durant el franquisme a partir de la memòria. L'objectiu és que no s'oblidi la repressió, però tampoc la lluita antifeixista. Els testimonis no obliden les escales estretes i fosques, els barrots, el banc de pedra on havien de dormir, els crits, la porta del lavabo que no es podia tancar...

Pere Ros, detingut el 1980

A Pere Ros, que militava al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el van detenir a finals del 1980, quan ja hi havia hagut eleccions democràtiques a Espanya. El van acusar d'estar vinculat a ETA, i va estar tancat vuit dies i vuit nits a la comissaria de la Via Laietana. "Allà hi havia reixes, a la Model xapa i una espiera. Quan vaig baixar als calabossos de Via Laietana, vaig xiular la Muixeranga d’Algemesí. Si algú la xiula vol dir que ets de la penya, i allà ningú la coneixia. Vaig estar sol amb els presos comuns". Ros recorda l'escala estreta i fosca que pujava i baixava cada vegada que l'havien d'interrogar en unes habitacions, on hi havia arxius.

Quan va sortir de Via Laietana, el van tancar a la Model, on va estar-se tres mesos abans de passar a disposició de l’Audiència Nacional, que el va absoldre. “Quan vaig anar al jutjat, el jutge em va preguntar: «Tortures o maltractament?». Jo li vaig dir que no ho sabia, que m'havien donat d'hòsties”, diu Ros. Des d'aleshores no és capaç de veure cap pel·lícula on es mostrin tortures o on hi hagi maltractaments.

Silvia Reyes, detinguda més de trenta vegades

Silvia Reyes, que va morir aquest mes de maig, va arribar a Barcelona des de les Canàries el 1972. Volia treballar en l'hostaleria i guanyar prou diners per fer-se un tractament hormonal. No va tenir sort a cap dels establiments de la Costa Brava on es va presentar. “Em deien que no volien gent com jo, que m'havia de tallar els cabells i les ungles i vestir-me com un home", recordava. Una nit, passejant per la Rambla, li van suggerir exercir la prostitució, i va dir que sí, perquè havia de pagar la pensió. Després de dos mesos, va arribar la primera detenció.

"Em va detenir la secreta. Amb una furgoneta, ens van traslladar a la Via Laietana", explicava. Hi va haver moltes altres detencions: "Ens tancaven el divendres i ens deixaven anar al dilluns el migdia, així cada dues o tres setmanes. No ens donaven menjar i ens oferien molt poca aigua, i dormíem a terra. La mateixa nit que ens deixaven sortir ens maquillàvem i tornàvem al carrer”. No la deixaven anar al lavabo, quan ho demanava. A Reyes li van aplicar la llei de perillositat social per anar vestida de dona. Va estar quatre mesos a la Model i després la van portar amb una furgoneta al penal de Badajoz. "M'agradaria que el col·lectiu LGBTI recordés més als que vam estar represaliats durant la dictadura i tot el que vam patir", reivindicava quan la vam entrevistar.

Teresa Alabèrnia, detinguda el 1969

A Teresa Alabèrnia la van detenir quan s'acabava de casar. "Ens havien donat quatre orientacions de què podíem fer quan ens detinguessin per poder resistir. Podíem fer de cínica, de ploranera o de tòtila. Vaig agafar la cínica, que m'anava més amb el caràcter", explica. Va estar tres dies sola en una cel·la. "Primer vaig estar sola, però després va entrar una dona que estava donant el pit i la van separar del nadó. No hi havia catre, ni màrfega, només hi havia un tros de ciment allargat. Tot era molt fosc, no sabia mai si era de nit o de dia. Hi havia una finestra, però devia donar a un pati de rates, perquè no entrava ni una mica de llum", recorda Alabèrnia. No ha oblidat els interrogatoris. "Va entrar el Creix, que era famós pel seu sadisme, només per espantar-me".

Sempre va dir que era mestra i que no sabia res de res. No recorda haver menjat res. "Em feia molt fàstic i només vaig beure aigua. Vaig intentar dormir en aquella mísera cel·la, incòmoda, i vaig descobrir que es pot dormir dret. Quan, per esgotament, m'adormia, em despertaven i em feien pujar altra vegada a dalt". Sempre hi havia amenaces velades. "Petés qui petés, havia de seguir el meu rol, però tenia por. Com a dona, tenia por que em toquessin, perquè m'havien explicat moltes coses. A mi no em van insultar, però a la Nuri sí que la van insultar. Li van dir puta". La Núria és l'escriptora Núria Cadenes, la filla d'Alabèrnia, i la van detenir el setembre de 1988.

Aquest àudio, amb testimonis de les víctimes que han participat en aquest article, es pot escoltar també a l'exposició 'Generació TOP', a l'antiga presó Model de Barcelona.

Montserrat Clavé, detinguda el 1962

A Montserrat Clavé la van arrestar el maig de 1962 durant la manifestació de la Universitat de Barcelona en solidaritat amb la vaga minaire d'Astúries. L'edifici de Via Laietana sempre li ha semblat sinistre. "Vaig estar-hi 78 hores i creia que sortiria després de l'interrogatori, perquè acabava de fer setze anys, però d'allà em van portar a la Model. La seva obsessió era que donés algun nom", recorda. Clavé guardava a casa una maleta amb la revista Universitat, una publicació del PSUC, que havia de sortir aquell mes. Per sort, l'hi van anar a buscar els companys i la policia no va trobar res. "El vàter de baix dels calabossos no tenia porta. I havies de pixar o el que fos davant d'un policia. Imagina't si tenies la regla. Era una situació molt degradant", diu. Mentre va estar tancada no va veure cap més dona. "Sí que sentia veus i sorolls. En algun moment vaig sentir algun crit, però no sé si al final ho fabulo. Estava tan convençuda que sortiria, que quan em van portar a la Model i em van deixar dins una cel·la sola, se'm va ensorrar el món", diu Clavé.

Josep Calasanz Rizo, detingut el 1976

A Josep Calasanz Rizo el van detenir el febrer de 1976. "El calabós tenia la forma d'un quadre petit, devia fer tres metres per un com a molt. Hi havia un banc de ciment", relata. No recorda si el van pujar a la primera o a la segona planta, però sí que a l'habitació hi havia dues taules d'escriptori. En una hi havia una pistola i, al davant, una finestra oberta. "A l'habitació no anaven uniformats, sinó de paisà, i em van començar a pegar pertot arreu. Quan vaig veure la pistola, vaig pensar que em farien saltar per la finestra. Em van fer obrir de cames i cantar Cara el sol saltant i ballant i a la gatzoneta". Calasanz recorda que van entrar dos homes joves, el van fer obrir de cames i li van donar puntades de peu a l'entrecuix. "Em van penjar pels genolls, per darrere, en una barra de ferro que van col·locar entre les dues taules. Em van treure les sabates i, amb una barra de ferro, em van donar cops a la planta dels peus". No recorda haver menjat res en tres dies, però no estava gaire conscient. Li ha costat molt de poder superar tot això. "Ho vaig explicant molt a poc a poc. L'edifici sempre l'he vist una miqueta de lluny. M'agradaria que la policia en marxés i aquest edifici quedés per a nosaltres", assegura.

Genoveva Munell Madriles, detinguda l'agost de 1975

A la Genoveva Munell Madriles la van enxampar repartint volants. Va aconseguir escapar, però el policia li va arrencar la bossa amb tota la documentació. Va viure en clandestinitat durant dos anys fins que dos agents de la brigada politicosocial la van localitzar i se la van emportar a Via Laietana, quan tot just s'havia decretat la llei antiterrorista. Hi va estar tancada deu dies. "Allà dins vaig perdre la noció del temps. Recordo que les cel·les tenien forma d'U i hi havia unes columnes al mig. Tot estava horriblement brut", diu. Ella també va patir tortures. Mentre l'interrogaven sempre hi havia una pistola damunt la taula. "A les dones ens humiliaven d'una manera diferent. Em va venir la regla, vaig demanar compreses i em van dir que m'ho muntes com pogués. Anava tota bruta i el meu cos va reaccionar tallant-ho tot; la regla no em va tornar fins molts mesos després". Munell no oblida l'olor permanent de desinfectant perquè allà tot era brut. "Em tiraven cubells d'aigua i em deixaven molla i que se m'eixugués la roba mentre la duia a sobre. A la nit no em donaven cap manta i dormia allà, damunt el ciment. Els interrogatoris eren quasi sempre a hores intempestives, m'imagino que anaven als bars, perquè venien mig col·locats. Eren uns sàdics", explica. Munell va a les concentracions que hi ha dos dimarts al mes davant la comissaria per reivindicar que es converteixi en un lloc de memòria. "Els policies, se'n foten i fan soroll per molestar. No he fallat cap setmana", diu.