Les pintures del Saló de Sant Jordi consisteixen en 24 pintures de gran format damunt els paraments i 45 més petites i de formats variables a les voltes i la cúpula. Són obra d’una vintena d’artistes com Josep Mongrell, Dionís Baixeras, Laureà Barrau, Josep Maria Vidal-Quadras, Arcadi Mas i Fondevila, Alexandre de Cabanyes, Carlos Vázquez i Antoni Gelabert. La superfície total és de 857,68 metres quadrats. La retirada la farà l’empresa guanyadora de la licitació que va convocar la Generalitat, Urcotex, i tindrà una durada màxima de setze mesos, per estar enllestida per a la Diada del 2024. D’una altra banda, el 2024 es complirà el 150è aniversari del naixement de Joaquim Torres-García. Les obres, que estaran supervisades pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), permetran veure si hi ha algun rastre de la feina de Torres-García fins ara desconegut. Com que en els documents de la campanya de rescat consta que es va projectar l’arrencada d’un cinquè mural, La Indústria, es va pensar que hi podia ser, però les restauradores del CRBMC no el van trobar quan van fer una prospecció el febrer del 2014 i se’n va descartar l’existència. Les obres també serviran per ratificar el lloc on era cada un dels frescos. Dues altres coses que hauran de tenir en compte els restauradors és que algunes de les teles encara tindran enganxades restes de les pintures de Torres-García i que cada fragment de tela potser requerirà un tractament més o menys específic. Fonts de Presidència de la Generalitat recorden que les pintures es guardaran enrotllades en un equipament museístic de la Generalitat del qual no fan públic el nom per raons de seguretat i que estaran a disposició dels museus que les vulguin exposar. Segons les mateixes fonts l’objectiu d’aquesta fase de les obres és recuperar l’arquitectura renaixentista de Pere Blai, i una eventual intervenció artística es plantejaria en fases posteriors.
Així es van recuperar els murals de Torres-García al Palau de la Generalitat
El procés perquè tornessin a la llum va culminar el 1973 després de set anys de feina
BarcelonaAmb les pintures murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, l’artista uruguaià d’arrels catalanes Joaquim Torres-García (1874-1949) va ser víctima de dues cancel·lacions un segle abans que aquest terme es popularitzés, amb el greuge afegit que va ser rebutjat tant des de postures polítiques catalanistes com espanyolistes. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va ordenar que s’interrompés la realització dels treballs després d’assumir la presidència de Mancomunitat, a finals del 1917, i va fer tapar-los amb unes cortines. La cancel·lació oficial de les obres, que estan considerades una de les grans fites del Noucentisme, va arribar el gener del 1919. Aquells fets van colpir Torres-García i el maig del 1920 va marxar a Nova York amb la família i no va tornar mai més.
La situació de les pintures, que des de mitjans dels anys 70 estan exposades en una sala amb el nom de l’artista al mateix Palau, va empitjorar pocs anys després arran de la dictadura de Primo de Rivera: les protestes van impedir la destrucció dels quatre grans murals La Catalunya eterna, La Terra o l’Edat d’Or de la Humanitat, Les Arts o les Muses al Parnàs i Lo temporal no és més que símbol, però no van poder evitar que quedessin ocultes sota unes pintures artísticament conservadores i de propaganda feixista en el terreny ideològic, la retirada de les quals està previst que comenci els dies 2 o 3 de maig. Aquesta intervenció serà la culminació de la iniciativa que va posar en marxa el president Quim Torra durant el seu mandat, després que Jordi Pujol i Pasqual Maragall també ho volguessin fer i que les seves intencions no tiressin endavant. “Irònicament, els murals van quedar relegats a un altre racó del Palau en una sala anomenada cortesament Sala Torres-García, on el públic només pot visitar-los en ocasions extraordinàries”, lamenta Cecilia de Torres, nora de l’artista, autora del catàleg raonat de la seva obra i galerista, en un article al qual ha tingut accés l'ARA titulat El debat sobre els murals de Torres-García a la Diputació als anys 60.
Sigui com sigui, la recuperació dels murals de Torres-García entre els anys 1966 i 1973 és una història que val la pena recordar, per com va remoure els amants de la seva obra i els seus familiars a Barcelona i també a Montevideo, i perquè també es va convertir en una operació de caràcter polític a la Diputació de Barcelona. De tots ells es conserven documents que permeten reconstruir una història patrimonial apassionant a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, al del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) i al Museo Torres-García de Montevideo.
Un dels protagonistes d’aquesta història va ser el col·leccionista Gustavo Camps. Després que cap a l’any 1933 fracassés l’intent de recuperar els murals que van impulsar els pintors Iu Pascual, Jaume Mercadé i Josep Mompou, Gustavo Camps va intentar-ho amb una sol·licitud els primers mesos del 1966 al diputat de Cultura de la Diputació, Andrés Brugués i Llobera: “Aquest, magnífica persona, desconeixia en aquell moment l’existència dels frescos, així com el personal d’aquesta entitat, així que el primer que va fer va ser veure que sota les pintures s’hi trobaven els frescos”, afirmava Camps en un escrit mecanografiat conservat al Museo Torres-García. “Un cop aconseguit convèncer-los que existien –deia també Camps–, cosa que va trigar diversos mesos a aclarir-se, va començar llavors la pressió per sol·licitar-ho a la Presidència. Aleshores era president el marquès de Castellflorite [Joaquim Buxó Dulce d'Abaigar]”. Aquesta pressió es va concretar en una carta signada per ell mateix i una quarantena de personalitats del món de la cultura com el crític Alexandre Cirici Pellicer, l’arquitecte Oriol Bohigas, els artistes Antoni Tàpies i Armand Cardona Torrandell, el crític i pintor Rafael Benet, l’editor Gustavo Gili, i els galeristes Joan Anton Maragall i Noble, Miquel Gaspar i René Metras, una còpia de la qual és al museu uruguaià. El contingut de la carta crida l’atenció pel to bel·ligerant: els signants asseguren que estan “profundament preocupats davant el perill que es destrueixin unes obres mestres de l’art contemporani” i critiquen que els frescos estan “cancel·lats per la mediocritat”. “La solució s’imposa i no és gens difícil –conclouen els autors–. Tornar les pintures a la llum, alliberant-les de la seva presó de tela i buscar una solució estètica perquè la decoració del Saló de Sant Jordi no quedi incompleta i com si fos provisional”. Des de la Diputació van respondre, però en una de les actes asseguraven que ja s’havien posat a treballar per recuperar els murals abans de la publicació de la carta. La Diputació va aprovar la recuperació dels murals, que estaven sota la de tela de La batalla del Bruc i sota la de Recepció dels Reis Catòlics a Cristòfor Colom després del primer viatge a Amèrica, en la sessió plenària del 29 de març del 1966.
Una pèrdua del 40% del color
El projecte per arrencar els murals i tornar a col·locar les teles el va redactar el director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, l’arquitecte i restaurador Camil Pallàs, amb un pressupost de 150.000 pessetes per extreure el mural que hi havia damunt la porta de la secretaria d’Educació i Obres, La Terra o l'Edat d’Or de la Humanitat. Un altre dels personatges destacats en la recuperació dels murals va ser Esther de Cáceres, la poeta i fundadora del Museo Torres-García de Montevideo: havia escrit a la premsa del seu país criticant la situació dels murals i també havia advertit del perill que corrien una vintena de murals de Torres-García i el seu taller a l’Hospital Saint-Bois de Montevideo. Amb motiu de les obres es va traslladar a Barcelona, i quan se’n podien veure els primers resultats va escriure una carta a la vídua de Torres-García, Manolita Piña, per comunicar-l'hi. “T’escric amb l’emoció renovada una altra vegada davant el fresc de Torres. Vinc de la reunió que es va fer anit en ple saló, on està entre bastidors el mural, davant de la bastida ja col·locada per treure el segon”, diu la carta. De Cáceres també recollia la sorpresa de Rafael Benet davant el bon estat del primer mural, i els relacionava amb els murals romànics conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya: “Vaig anar a la Barceloneta, al port i després a Montjuïc. Amb aquests frescos de Montjuïc, amb els tons i la llum de Catalunya és amb el que més s’emparenta Torres”, deia.
En aquella reunió també hi havia els restauradors dels murals, Josep i Ramon Gudiol, que van haver de treballar de valent: segons un article d’Àngel Marsà aparegut a El Correo Catalán, els Gudiol van explicar la gran quantitat de cola que van fer servir per enganxar les pintures damunt els frescos va fer malbé la pintura i va deteriorar una part del color. També que pensaven recuperar tot el disseny de Torres-García i un 60% del color. Als Gudiol se’ls va adjudicar la feina per un pressupost de 941.312 pessetes, il a feina va estar enllestida durant el 1971.
La construcció de la Sala Torres-García
La recuperació dels murals va implicar separar les llunetes del cos de les obres, i en alguns casos es va dividir el cos de les pintures en dues parts. D'una altra banda, les pintures havien patit algunes mutilacions arran les obres que es van fer al Saló de Sant Jordi quan s'hi van instal·lar les pintures primoriveristes. Després de salvar-les, va sorgir la necessitat de trobar el lloc idoni per exposar-les. Pocs anys després del tancament del museu d'art contemporani que va haver-hi a la cúpula del Coliseum, es va parlar de la necessitat que Barcelona tingués un museu d'art contemporani on hi hauria els murals. També es va plantejar exposar-los al Museu Marítim, i en una crònica publicada el 1973 a la revista Destino, Sempronio assegurava que estaven molt ben exposats al Pati de les Carrosses del Museu d'Art Modern, on van formar part d'una gran exposició de l'artista. També anava més enllà i proposava que la Diputació i l'Ajuntament es posessin d'acord perquè aquell fos el seu emplaçament definitiu. Però aquell mateix any es van aprovar les obres per transformar un saló per encabir-los, amb un pressupost de 3.554.332,30 pessetes. Les obres van estar acabades a finals de 1975, però per les dimensions de l'espai, els murals no estan exposats com els va plantejar Torres-García ni en el mateix ordre. Potser seria una bona idea exposar-los al Museu Nacional d'Art de Catalunya: la magnitud dels espais del Palau Nacional permetria recuperar-ne els formats i serien més accessibles al públic.