Així era el rostre del Pau, el 'Pierolapithecus catalaunicus'

BarcelonaEl desembre del 2002, a l'abocador de Can Mata dels Hostalets de Pierola (Anoia), una màquina excavadora va desenterrar una vèrtebra i una costella. Quan els paleontòlegs van començar-hi a treballar van trobar moltes més peces: el crani d'un primat de fa 12 milions d'anys i 84 restes òssies, entre d'altres el maxil·lar i les dents. Era una troballa excepcional, perquè corresponia a un gènere nou que donava noves pistes sobre l'origen dels homínids. Els investigadors el van donar a conèixer al món amb el nom de Pierolapithecus catalaunicus, i popularment se li va dir Pau. Més de vint anys després de la descoberta, ara li podrem posar cara. Un equip internacional encapçalat per personal investigador del Museu Americà d'Història Natural (AMNH, per les sigles en anglès) i l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha fet un model virtual 3D de la seva cara. La recerca s'ha publicat a Proceedings of de National Academy of Sciences.

L'objectiu no era només saber quina era la morfologia real del Pau sinó acabar amb una controvèrsia. La seva cara era extremadament completa, però estava deformada a causa del procés de fossilització. Aquesta deformació va obrir un debat en què alguns experts posaven en dubte que el Pau fos un ancestre comú dels grans antropomorfs (orangutans, ximpanzés i goril·les) i els homínids. "L'estudi confirma que és un ancestre comú. La deformació no afectava les conclusions a les quals vam arribar, però sí que canvia una mica la descripció que teníem de com era el seu rostre", explica David Alba, director del Grup de Recerca en Paleobiodiversitat i Filogènia de l'ICP. Un d'aquests detalls és que la cara es mostra més alta, amb les òrbites i l’obertura nasal més verticalitzades. Sigui com sigui, es tracta d'un homínid basal (primitiu): "La forma de la cara és diferent de la dels orangutans, goril·les i ximpanzés actuals, però la seva mida i morfologia corporal és força semblant a la del darrer ancestre comú dels grans antropomorfs i els humans", detalla Sergio Almécija, investigador de l'AMNH.

Podia grimpar verticalment però no era bípede

El Pau pesava menys de 40 quilos i feia aproximadament un metre d'altura. S'alimentava més de fruits que no pas de fulles. Tot i no ser bípede com els humans, ja adoptava una postura erecta quan s'enfilava pels arbres. L'estudi del canell va constatar que el Pau podia grimpar verticalment de manera força eficient, però els dits no li permetien penjar-se de les branques gaire sovint, com sí que fan els orangutans, ximpanzés i goril·les. No podem saber com era el seu cervell i, per tant, desconeixem la seva intel·ligència.

Un dels grans avantatges del Pau és la gran quantitat d'informació que ha proporcionat el seu esquelet, perquè és força complet. La pelvis i la forma de les falanges indicarien que es desplaçava a quatre grapes per sobre les branques. D'altra banda, la ròtula li permetria un ampli rang de moviments, semblant al que mostren els actuals ximpanzés, goril·les i orangutans. L'article publicat a la revista científica també defensa que els gibons i els siamangs, que són de mida més petita que els homínids actuals, derivin secundàriament d'un ancestre més gran.

El Pau no estava sol. Els Hostalets de Pierola han demostrat ser una autèntica mina. Allà també hi van trobar la Laia (Pliobates cataloniae), i el Jordi (Hispanopithecus laietanus), entre altres. Tots tres pertanyen a tres espècies diferents d’hominoïdeus, el grup de simis que inclou els éssers humans i els nostres parents actuals més propers que comprèn els grans antropomorfs actuals (orangutans, ximpanzés, goril·les i humans) i els hilobàtids (representats actualment pels gibons i els siamangs). Malgrat que tenen una edat compresa entre els 12 i els 9,6 milions d’anys, els seus esquelets ja presenten una sèrie de característiques comunes amb els humans. L’esquelet del Jordi, descrit el 1996, és l’evidència més antiga de l'habilitat per penjar-se de les branques. La Laia, la troballa més recent, es va fer pública el 2015 i va obrir la possibilitat que l’avantpassat comú de tots els hominoïdeus fos més semblant als gibons que no pas als grans antropomorfs. Tots aquests descobriments són la constància fòssil que fa milions d'anys, durant el Miocè, quan els boscos tropicals cobrien Europa, hi havia una gran diversitat d'espècies.