Albert Serra: “L’erotisme només m’agrada quan hi intervé la perversitat”

BarcelonaA Liberté, una colla de llibertins alemanys i francesos es troben en un bosc i planegen el rapte d’unes novícies. Però quan es fa fosc, la trama es dissol i els personatges, tant els nobles com els plebeus, es lliuren a les baixes passions, en una orgia de depravacions. El nou treball d’Albert Serra, que avui arriba als cinemes, ens retroba amb la versió més pura d’un creador aficionat a trencar els límits, a perseguir el Sant Grial de les imatges noves i úniques.

Liberté va néixer com una obra teatral. Quina és la llavor de tot plegat i de quina manera va canviar en el trànsit al cinema?

La idea inicial era l’espai: un lloc de cruising del XVIII d’una gent desemparada, que vol exportar el llibertinatge a Alemanya perquè els han expulsat de la cort de Lluís XVI, que s’ha tornat purità. Però era una tonteria, amb l’element còmic d’exportar el llibertinatge a un territori tan poc llibertí com l’alemany. Primer la vaig desenvolupar en forma d’obra de teatre, amb motius més lingüístics, però quan vaig decidir fer-la com a pel·lícula, la forma va canviar. En una obra de teatre, no té sentit explorar molt la cosa carnal perquè estàs lluny i no ho veus, però la càmera permet escrutar la materialitat dels cossos, aquesta lògica de la nit improductiva i estèril. Per això els motius del XVIII es van transformant, subtilment, en gestos molt més contemporanis i trash. També es veu l’animalitat dels personatges, l’artificialitat de la llum... Tot es fa més sec i desagradable. S’allunya del decorativisme barroc del principi.

Aquesta lògica de la nit que vols retratar, com és?

És com un poema. De dia, la lògica és progressiva i va incorporant el que fem i la memòria. De nit, en canvi, tot comença de zero. Per això és tan forta la sensació de sortir del bar a la llum del dia, perquè anul·la tot aquell món amb aquella distorsió del temps, l’espai i la intensitat del desig. I la nit següent tornes a començar de zero. És una lògica estèril que, en la meva pel·lícula, crea una sensació estranya en l’espectador: en lloc d’aportar-te i suggerir-te coses, sembla que et consumeixi. És com si et buidés.

¿És la teva pel·lícula més propera al llenguatge de les instal·lacions?

Podria ser. De fet, va ser una instal·lació al Reina Sofía abans de ser pel·lícula. Però no té res a veure. Allà hi havia dues pantalles i anaves voltant, però aquí ets presoner de la pel·lícula, que imposa la seva atmosfera. Et fa presoner i et xucla. És una cosa higiènica, et neteja de merdes. Però no com si et purifiqués, és més com rentar-se amb lleixiu.

Hi ha moltes escenes sexuals a Liberté, algunes molt extremes. ¿Treballes d’alguna manera especial amb les actrius perquè se sentin còmodes i protegides?

A veure, jo parteixo de la base que treballo amb adults i que són conscients que estan fent una ficció. No és la realitat. I ja saben quina mena de pel·lícula fem. Els meus rodatges són molt lúdics.

¿Mai pressiones els actors?

No, el meu sistema està basat en la incomunicació amb els actors. L’única pressió és que no els pressiono: els abandono. És la càmera la que exerceix una pressió latent, però mai a la recerca d’un contingut o una imatge concreta. L’excepció és l’escena de la pluja daurada, que li vaig demanar a un amic meu que fes. Però en general, les escenes no tenen una direcció preestablerta, així que cada actor es gestiona els seus tabús. Cadascú es dirigeix a ell mateix, com en una performance.

Internet ha fet que visquem hiperexposats a continguts sexuals. ¿Estem massa contaminats perquè ens afectin les imatges que tu proposes a Liberté?

No ho sé. És una pregunta difícil de contestar. Jo no li dono tant de valor estètic a l’element sexual, per mi és només un condiment. El que em fascina és l’atmosfera psicològicament fosca que es crea, i això va més enllà d’aquestes imatges abjectes, que no són pitjors que les que trobes a internet o llegint el Marquès de Sade.

¿T’interessa la pornografia?

Gens. L’erotisme sí, una mica, però només quan hi intervé la perversitat. La pornografia anul·la la perversitat, perquè l’element material és tan fort que l’amaga. En la perversitat, la ment es gira sobre si mateixa i es veu pensant l’objecte del seu desig. Aquest és, en el fons, el tema de la pel·lícula.

Abandonem un moment el regne de l’estètica. Com et vas sentir diumenge en veure els resultats de l’extrema dreta?

Primer de tot, jo la política me la miro com a ciutadà. Com a cineasta no m’interessa. Pel que fa a l’extrema dreta, no veig gaire diferències entre l’extrema dreta neoliberal i la feixista. És més, en una època en què el problema més greu que hi ha és l’augment exponencial de les diferències entre rics i pobres, crec que l’extrema dreta neoliberal és més nociva perquè fa que el problema augmenti. L’extrema dreta feixista té un petit component antiliberal que li fa parlar més de persones i valors, tot i que siguin valors infames. Així que no veig cap distinció en el fet que una extrema dreta liberal perdi uns escons que guanya l’extrema dreta feixista. Com a molt, ho veig com un signe del temps que pot servir com a revulsiu.