Albert Serra: “Jo no vull res amb el públic, ni agradar-li ni incomodar-lo”

CanesLiberté, el nou film d’Albert Serra, ha guanyat el premi especial del jurat d’Una Certa Mirada -la segona secció en importància del Festival de Canes-, èxit que reforça el prestigi internacional d’un cineasta que no afluixa en la voluntat per desafiar les convencions del cinema.

Després de la secció Una Certa Mirada, només et falta participar en la competició oficial de Canes.

Potser algun dia hi arribo, però de moment ja està bé que encara hi hagi espai amunt. Sigui com sigui, jo no decideixo el que fan amb les meves pel·lícules. Ells sabran per què han triat aquesta, jo no soc qui per dir-los què han de fer, com ningú m’ha de dir a mi com fer cinema. Però Una Certa Mirada és un bon lloc per programar Liberté : no és una pel·lícula per a tots els públics.

Quina importància té per a tu incomodar l’espectador?

Cap ni una. Igual que seria hipòcrita voler agradar al públic, també ho seria voler incomodar-lo. Jo no vull res amb el públic, ni agradar-li ni incomodar-lo ni res. Vull tenir amb ell una relació noble: que mirin el que jo faig lliurement i si els agrada bé i si no també. Una obra de ficció no és una lliçó escolar, ha de tenir la complexitat de la realitat i, si cal, incloure imatges d’abjecció. Però si es cau en la provocació gratuïta per disgustar el públic, això ja és interessat i no li veig la gràcia.

A Liberté hi ha escenes que jo no havia vist mai en un cinema.

Volia crear imatges inèdites, imatges també en el sentit d’atmosferes i moments que no s’han vist mai. La pel·lícula comença com una ficció històrica inofensiva, d’uns paios que parlen de raptar unes novícies amb uns diàlegs entre naïfs i perversos, que dius: “Què collons és això?” I llavors es va transformant, però sense moure’s de lloc i de gent, en una cosa més trash i contemporània, com si fóssim en una altra ficció. I això em sembla bastant original, no es veu sovint. Em van fer una crítica negativa de l’obra de teatre que jo me la vaig prendre com un elogi perquè era exactament el que jo volia fer: “Actors perduts a l’escenari durant dues hores”, deia. Era precisament el que jo buscava! El film és semblant, gent perduda durant dues hores en un bosc, però amb l’arbitrarietat del desig que ho transforma tot.

Sorprèn veure una pel·lícula de sexe explícit amb tants penis flàccids. ¿Era buscat?

En la pel·lícula hi ha un malestar, una certa insatisfacció. El desig demana una llibertat tan gran que mai acaba podent ser satisfeta en una societat normal de gent organitzada en comunitat. És el tema de Freud i del segle XX, i el representem així, a través d’una gent que no arriba mai fins al final.

Irònicament, els llibertins són els que van més lluny per buscar aquest plaer.

Sí, però com més lluny vas també és més difícil trobar alguna cosa que et satisfaci. Aquesta lògica també és al Marquès de Sade.

Fa tres anys, la rebuda a Canes de La mort de Lluís XIV va ser unànimement positiva. Aleshores em vas dir que amb la següent pensaves “donar més pel cul”.

I ja ho veus, soc home de paraula [riu]. Tenia ganes de fer una cosa més avantguardista i desafiant, però no tant pel tema del sexe, que és un terreny pantanós i sempre hi ha algú que es queixa, com per crear una narració més complicada amb imatges inèdites. També es veritat que la pel·lícula és fosca i la gent no surt encantada de la vida i alegre.

I quin és el següent pas després de Liberté? Què toca ara?

Doncs ara que sembla que ho podem fer tot, potser toca un melodrama. Ja hem tocat el tema de la mort, el sexe i el desig i ara vindria l’amor. Un melodrama psicològic però en el meu estil. I això potser interessarà més a la gent, perquè l’estructura del melodrama sempre toca la fibra sensible.

Albert Serra fent plorar el públic?

Sí! [Riu] ¿T’imagines? ¿Que algú tan maligne i dolent com jo acabi fent plorar d’emoció la gent?