‘Alcarràs’ va ser un miratge: el català torna a ser residual als cinemes

BarcelonaDesprés que l’èxit fulgurant d’Alcarràs catapultés el cinema en la nostra llengua a un any de rècord (amb un 5,5% del total de públic i 623.000 espectadors), les xifres del 2023 han estat un bany de realitat: el cinema en català torna al seu esquifit i habitual 3%, que és aproximadament la mitjana d’espectadors que ha congregat els últims anys. El repte continua sent superar aquest sostre de vidre del 3%, molt lluny de la normalització.

Si la xifra percentual és baixa, encara ho són més les xifres absolutes, en part perquè el sector no ha recuperat les xifres prepandèmiques. A Espanya s'ha tancat l'any amb 75 milions d'espectadors, quan el 2019 eren 105. Pel que fa al cinema espanyol, ha patit una davallada i només ha arribat al 16,4% de quota de pantalla, quan el 2022 era del 22%. Als cinemes catalans el públic ascendia al voltant dels 20 milions d’espectadors abans de la pandèmia, i el 2023 s’ha quedat amb només 13,7 milions d’entrades venudes (un 30% per sota). La recaptació també és inferior –tot i que en proporció ho és menys per l’increment del preu de les entrades–, i es queda en 95 milions d’euros en comptes dels 122 milions que recaptava entre els anys 2015-2019. Així doncs, en aquest pastís més empetitit del cinema, la caiguda encara es fa més evident: el cinema en català s’ha quedat amb prop de 412.000 espectadors, un dels pitjors resultats de l’última dècada, si exceptuem els anys 2020 i 2021. Cal dir que a Catalunya el cinema en castellà sí que va avançant en el camí de la recuperació i ha aconseguit gairebé 2,5 milions més d’espectadors a casa nostra el 2023. El cinema en català (sumant versions originals, doblades i subtitulades) ha perdut més de 210.000 espectadors respecte a l’any de glòria d’Alcarràs. Només la cinta de Carla Simón va portar al cinema uns 270.000 espectadors.

Si analitzem les xifres al detall (dades provinents de ComScore, que mesura el 90% de la taquilla comercial), se’n pot extreure una de calenta i una de freda: d’una banda, que el cinema produït a casa nostra manté el seu ganxo comercial i, de l’altra, el fet que el doblatge subvencionat a les majors no aconsegueixi guanyar públic de manera significativa.

La importància de produir en català

En aquesta tornada a la precària normalitat del cinema en català, crida l’atenció una xifra, els 134.000 espectadors de cinema original en català, és a dir, de pel·lícules fetes aquí en versió original catalana. És una xifra relativament alta que confirma una màxima que s’ha donat els darrers anys: les produccions de casa nostra són les que realment fan pujar l’audiència del cinema en català. Els millors anys són els que hi ha hagut produccions catalanes de gran èxit popular, com els casos de Pa negre, Estiu 1993 i Alcarràs, no pas cap blockbuster subtitulat o doblat. "Que depenguem que un únic èxit fulgurant faci pujar la xifra un 1% o un 2% ja indica la mala salut de la indústria, perquè hi hauria d’haver una dinàmica estructural continuada, no alts i baixos per títols concrets", afirma Francesc Vilallonga, expert en indústria del cinema i professor a la Universitat Ramon Llull.

La cinta en català més vista el 2023 és Saben aquell, sobre l’humorista Eugenio, que ha venut 65.200 entrades fins a tancar l’any: aproximadament la meitat dels espectadors de cinema original en català provenen del film de David Trueba. Aquest és un cas particular perquè la pel·lícula és el primer fruit de la nova convocatòria d’ajudes que va obrir el departament de Cultura per subvencionar la producció de films de gran pressupost (que superin els 2,7 milions) amb fins a 1,5 milions d’euros. "Hi han concorregut productores que no ho havien fet abans i que fan el pas de fer la pel·lícula en català", afirma la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, referint-se a Saben aquell. "Quan les produccions catalanes busquen coproductors a Europa, a més, si no porten una motxilla econòmica potent, és difícil que mantinguin la llengua", afegeix.

La subvenció està lligada a mantenir la versió original en català. Ara bé, el percentatge que ha de tenir de català perquè una cinta sigui considerada VO catalana és relatiu: segons la llei del cinema, la llengua majoritàriament utilitzada és la que serveix per identificar una pel·lícula, no hi ha un percentatge fix (és a dir, si hi ha 2 o 3 o 4 idiomes, el percentatge varia). "Feia anys que el sector reclamava que, sense deixar de banda pel·lícules més petites o d’autor, es prioritzés i s’orientés la producció cap a pel·lícules que poden arrossegar un públic ampli i poden tenir grans distribuïdores al darrere, com Warner en el cas de Saben aquell", explica Vilallonga. El 2024 s’estrenaran els altres quatre títols subvencionats el 2022, de manera que és previsible que, a un ritme de cinc grans títols l'any en català, l'increment de públic es noti significativament.

Els problemes del doblatge

Si la subvenció a la producció és la gran aposta de l’administració per normalitzar el català als cinemes, l’altra pota per augmentar el percentatge de quota de pantalla del cinema en català és el doblatge i la subtitulació, que enguany representen dues xifres molt baixes. De fet, tan baixes com quan el 2011 es va signar l’acord amb les majors perquè s’avinguessin a subtitular les seves pel·lícules més comercials (via subvenció del 100% del cost). Llavors es preveia una evolució del 3% al 35% de quota de pantalla del cinema en català (lluny del 50% que pretenia la llei frustrada del cinema del 2010 que va incendiar el sector), però som al 3% d'espectadors.

¿Com és possible que havent-hi pel·lícules que han rebentat la taquilla, com Barbie, que ha atret més d’un milió d’espectadors als cinemes del país, només hagi obtingut 44.000 espectadors en la versió doblada en català, un 4% d’espectadors? O igualment amb blockbusters familiars com Super Mario Bros, Elemental i Indiana Jones i el dial del destí, que han registrat només al voltant de 25.000 i 30.000 espectadors en català.

La consellera Garriga apunta dos motius. Un té a veure amb l’audiència: hi ha una "manca d’hàbit" i una manca de responsabilitat lingüística, és a dir, "quan hi ha oferta, necessitem que la gent hi vagi", diu la consellera. L'altra és la desproporció de l’oferta: "Com més popular sigui un títol, més còpies hi ha al mercat en castellà que competeixen amb les còpies catalanes". Ara bé, una qüestió cabdal, a més de la desproporció, és la poca competitivitat de l'oferta en català. Com han denunciat desenes de vegades els usuaris (ja es va veure amb Avatar), les còpies de films en català ocupen menys sessions a les sales i tenen horaris més difícils a les multisales: les sessions de Barbie en català eren a les 12 del matí i a les 4 de la tarda, no a les 6 o a les 8 del vespre. A més, sovint van a espais perifèrics o en barris en què el públic de l’entorn no és majoritàriament catalanoparlant i no als llocs en què l’audiència podria ser més propícia a fer una tria lingüística. Tornem a Barbie: dels 8 cinemes que tenen les cadenes Yelmo i Mooby, només van fer la versió en català en dues sales, una a Sant Andreu i l’altra a Sants, i no a l’Eixample, Sarrià o Gràcia, on tenen les altres sales i on hi ha més joves catalanoparlants. Però és que en ciutats com Vic o Girona l’oferta tampoc no és sensible a la primera llengua de la població. És el peix que es mossega la cua: les còpies en català ocupen franges i espais poc competitius, i el baix rendiment comercial acaba sent una excusa perfecta per substituir-les per còpies en castellà.

"El problema és que en paral·lel amb el pacte amb els distribuïdors perquè hi hagués un percentatge de còpies en català no es pactés la concreció per veure on posarien aquestes còpies perquè en alguns llocs hi hagués una situació d’igualtat o priorització del català i perquè el català tingui còpies en les millors condicions", diu Vilallonga, que apunta que es podria buscar un acord amb el gremi d’exhibidors. Si s’ha intervingut en la producció i la distribució, falta la pota de l'exhibició: que sigui més natural i còmode anar a veure cinema en català. "Estem treballant amb els distribuïdors i exhibidors perquè hi hagi més còpies i més competitives", afirma Garriga.

La caiguda de la subtitulació, que havia fet un salt important en bona part gràcies a l’obertura el 2014 dels cinemes Texas de Ventura Pons, que només projectaven versions catalanes, no s’ha recuperat: es queda amb 12.000 espectadors. Francesc Vilallonga, vinculat als cinemes Truffaut de Girona, assegura que el subtitulat "depèn de la voluntat de la distribuïdora, que no vol fer l’esforç". Aquest any la productora Isona Passola i diversos socis han reobert l’espai amb la mateixa filosofia, i és d’esperar que s’incrementi aquest raquític percentatge de subtitulació el 2024.