Alejandro Amenábar: “A Espanya no ens queda més remei que conviure-hi tots els que hi som”

BarcelonaEncara està per veure si vencerà, però la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra, no va convèncer en la seva presentació ahir al Festival de Sant Sebastià. Va ser aplaudida, sí, però també va fer aixecar moltes celles per la tebior i equidistància amb què relata l’ascens al poder de Franco durant la Guerra Civil. La història principal, tanmateix, gira al voltant de Miguel de Unamuno quan, pensant que portaria l’ordre a la República, es va posicionar a favor de la insurrecció militar per després retirar-li el suport amb un famós discurs davant del general Millán-Astray i altres líders franquistes al paranimf de la Universitat de Salamanca, uns fets que encara avui són objecte de discussions acadèmiques. Amenábar no falta a la història, però dispensa a l’escriptor un tractament massa sentimental, presentant-lo com un ancià rondinaire i excèntric amb un gran cor, estereotip de provada eficàcia dramàtica però que esborra la complexitat del personatge. Això sí, no se li pot negar a Mientras dure la guerra un cert sentit d’oportunitat, ja que arriba just quan el feixisme està ressorgint de la cova; alhora, no sembla el moment ideal per plantejar reconciliacions, sinó per exigir justícia i memòria històrica.

Mientras dure la guerra inclou referències al conflicte territorial amb Catalunya i el País Basc i retrata una Espanya profundament dividida. ¿Volia fer una al·legoria de la situació actual?

No m’ha calgut forçar gaire la màquina. En el discurs d’Unamuno al paranimf ja es va parlar de Catalunya i del País Basc com de l’anti-Espanya. El tema territorial estava present en l’origen de la Guerra Civil i en Unamuno, que va votar a favor de l’Estatut de Catalunya. També hi ha l’actual repunt del feixisme. Hi ha moltes coses d’ara que recorden aquella època i tinc la sensació que les deixem entrar per la porta gairebé sense adonar-nos-en.

¿Parteix del desig de parlar d’Unamuno o de la Guerra Civil?

D’Unamuno. Quan vaig descobrir l’episodi del paranimf vaig pensar que tenia molt de potencial. Posar-se dret davant d’aquella gent i acabar sent rescatat per la dona de Franco... És un moment molt cinematogràfic. I, de passada, em va anar bé per conèixer millor la Guerra Civil, de la qual jo no en sabia res. I no perquè fos mal estudiant, sinó perquè a la nostra generació no ens l’han ensenyat.

Ha dit que no volia molestar cap bàndol amb la pel·lícula. Hi ha qui diria que molestar hauria de ser un dels objectius del cinema polític.

En general no m’agrada ofendre. Però una cosa és voler ofendre i una altra que algú s’ofengui. Jo he fet la pel·lícula amb total llibertat i només he evitat carregar les tintes en algun moment concret. Però vaja, també ensenyo els morts de les cunetes.

El film comença amb una bandera republicana i acaba amb la bandera espanyola, la vermella i groga. Per què?

Volia acabar la pel·lícula amb una bandera espanyola omplint la pantalla, com fan de vegades els americans. A Espanya, com sabem tots, la bandera té unes altres connotacions i sempre ha estat associada a la dreta. I això no passa en altres països. La gent només es va reconciliar amb la bandera en el Mundial de futbol. M’interessava confrontar el públic espanyol amb un símbol que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim.

Retratar un dictador en el cinema sempre és delicat. En el Franco de Mientras dure la guerra jo hi he vist fins i tot un toc de comèdia.

No hi estic d’acord, el que passa és que no volia renunciar a la veueta tan particular que tenia. Volia mostrar Franco com un home de gran tenacitat, fred i impenetrable, un personatge complex tot i les limitacions oratòries. Quan es fa el despistat davant dels nazis pot semblar una mica còmic, però el personatge evoluciona i el que acaba fent té poc de comèdia. De fet, en vam treure una escena perquè en els tests previs vam veure que molestava els espectadors, ja fossin d’esquerres o de dretes: sentien que ens rèiem de Franco tot i que no fèiem res més que mostrar la realitat. El meu heroi és Unamuno, esclar, però no volia retratar Franco com un ésser odiós. De fet, era un home molt afectuós amb la seva família, tractava bé els seus homes i volia salvar Espanya. Estimava Espanya amb passió, però estava disposat a carregar-se la meitat del país per aconseguir l’Espanya que volia.

¿Amb aquesta història ha volgut trencar una llança a favor de la reconciliació de les dues Espanyes?

Sí. Espanya és com una gegantina comunitat de veïns. I en la meva comunitat de veïns, on per cert a mi em toca sovint ser president, no tots pensem el mateix, però tenim unes reunions, uns estatuts i ens portem més o menys bé. Has d’assumir que a Espanya sempre hi haurà gent que pensarà el contrari que tu. Però ¿què faràs: escopir-li a la cara o mirar de conviure-hi? És bo discutir de tot, però al final és millor seguir caminant junts, com fa Unamuno amb el seu amic. A Espanya no ens queda més remei que conviure-hi tots els que hi som.

¿Però és possible la reconciliació en un país on no hi ha recursos per aplicar la llei de memòria històrica i fer reparacions a les víctimes?

Jo estic a favor de la llei de memòria històrica. Potser si s’hagués aplicat abans ara no tindríem tants problemes. La Transició va ser un tancament en fals del trauma de la dictadura. I això té les seves coses bones i dolentes. Va permetre que el país canviés molt ràpidament, però ara tenim els conflictes territorials, el de les banderes, etc.