Alejandro Palomas: "No soc un escriptor de literatura juvenil, sinó un escriptor"

BarcelonaEl nou guanyador del Nadal, Alejandro Palomas, era ahir un home joiós, extàtic. Sap que el premi li atorgarà una difusió que no ha tingut mai. “Jo escric per als altres, una mica perquè m’estimin. Soc un nen que vol que li facin cas”, diu.

Un amor està habitat per personatges de dues novel·les anteriors. Per què els tornes a recuperar?

Tu imagina’t que coneixes una persona fantàstica i feu una gran amistat, però, mig any després, l’has de tallar en sec perquè ja heu omplert 350 pàgines i així estan estipulades les coses. Soc incapaç de fer-ho, no puc. Hi ha tantes capes en ells i n’estic tan enamorat que no els puc deixar. I fins i tot he escrit una novel·la pel mig, Un hijo, però no se’n van. Quan deixes un amor i el continues estimant, ¿has de tornar-hi, oi?

Voldries ser un creador de sèries abans que de cinema.

Per a mi, la meva obra és una sèrie. A més, escric de manera molt audiovisual, amb la càmera. Mai escric “Capítol 1”, sinó “Escena tal, seqüència tal, exterior, dia, etc.” Després ja ho modulo, però parteixo del guió audiovisual. Estic sempre al damunt dels personatges, perseguint-los, els faig moure molt, i això fa que siguin molt actius. I el lector els veu sempre en primer pla, és molt Dogma.

A Un amor hi ha una trucada funesta que esguerra un casament. Dius que, arran d’això, “comença la vida”. ¿La vida sorgeix del caos?

Exactament. En la meva experiència, la vida ordenada no és vida, és comoditat. La vida és reinventar-te constantment. Però per això han de passar coses que et facin sortir de la zona de seguretat. A la novel·la hi ha personatges que estan segurs que tot anirà bé l’endemà i passa el que passa sempre: que ho has de refer tot a l’últim moment.

La teva trajectòria també és un cúmul de reinvencions. Després d’anys de fer literatura d’adults, l’any passat vas guanyar el Premio Nacional de literatura juvenil.

I sense escriure cap obra juvenil! Jo almenys no vaig escriure Un hijo per al lector juvenil. Quan m’ho van dir em pensava que era una broma, de veritat. Però mira, la vida és això. I Un amor, d’alguna manera, és una reacció a aquell premi, la meva manera de reivindicar que no soc un escriptor de literatura juvenil, sinó un escriptor.

Vas dedicar el premi a Carmen Laforet, la primera guanyadora del Nadal, i a Carmen Kurtz, una autora de literatura juvenil una mica oblidada avui.

Sí, i em costa d’entendre, perquè a mi em va marcar. Soc escriptor per culpa de Carmen Kurtz. Tenia una tia bibliotecària que sempre em portava els llibres de Kurtz i per a mi era una festa. I entrava en el món d’Oscar i avui gairebé m’he convertit en ell. Visc al camp, al Bages, i quan trec el meu gos a passejar al vespre no hi ha fanals; porto un d’aquells llums al cap i semblem Oscar, Kina y el láser, i m’encanta.

També vas dedicar-li el premi especialment al teu gos, el Rulfo.

És el meu altre jo. Sense ell, tot seria molt difícil. M’ha acompanyat des fa molt de temps, hem crescut junts, hem sortit junts de la foscor i m’ha salvat la vida moltes vegades. He tingut molts dubtes sobre algunes coses i gràcies a ell no n’he fet d’altres. Ara és molt gran i tinc pànic que se’n vagi i li dedico tot el que faig.