Alejandro Sanz fa de les tristors un gran concert

Alejandro Sanz va acabar el concert amb una senyera com a capa i una pluja de confeti que certificaven una altra nit triomfant al Palau Sant Jordi 25 anys després de la primera. “M’hi he sentit molt a gust, de debò. Gràcies, Barcelona. Hi ha un clic, una cosa que ho canvia tot”, havia dit una estona abans. “Us estimo molt”, va afegir en català. En aquesta actuació hi havia una càrrega emocional especial, i és possible que la percepció de tot plegat estigués influenciada per les últimes notícies sobre Alejandro Sanz: ha admès que està passant un moment psicològic delicat, s’ha acabat la seva relació sentimental amb Rachel Valdes i ha hagut de declarar-se en fallida per fer front a un deute milionari a Florida. De les tristors n’ha fet un gran concert, amb el caliu del públic com a clic i medicina reconfortant, i un no parar de grans èxits de totes les èpoques durant més de dues hores. A més, amb dos convidats sorpresa: Manolo García, que ha cantat una estrident Quisiera ser, i Niña Pastori (“la meva artista preferida”, ha dit Sanz), que s’ha incorporat al final de Cuando nadie me ve i que després ha interpretat Bon dia, la peça que la cantant gaditana ha dedicat a Barcelona.

Més crooner que mai en els gestos, Sanz ha cantat i ha cridat com si la seva col·lecció de cançons d’amor tocat i enfonsat fossin encara més tristes. Aquesta sensació ha sigut especialment intensa amb Lo ves, que ha tocat tot al piano, però també en d’altres de musicalment menys intimistes com Siempre es de noche, La soledad y yo i fins i tot El alma al aire i Corazón partío. En l’ambient de celebració característic del Sant Jordi quan està ple, Sanz ha abocat les emocions en les cançons, però ha mantingut un to serè i pausat en els parlaments, fins i tot en les frases més motivadores, com quan ha dit: “Ho donarem tot. Demà demanarem perdó, però avui no demanem permís”.

Això sí, el desplegament escènic ha sigut de gran format, amb un volum aclaparador, tot i que amb una reverberació excessiva que perjudicava la sonorització, i una banda àmplia i versàtil, eficaç en el rock (No es lo mismo i Amiga mía), la balada èpica (La fuerza del corazón) i sobretot en els moments més cubans i llatins (Labana), amb interessants aportacions del trompetista Mirón Rafajlovic, i sempre amb la seguretat que dona tenir com a coristes Txell Sust i Karina Pasian, a les quals Sanz va concedir moments de lluïment.