Berlín rep amb polèmica l’amor prohibit de Coixet

Enviat especial a BerlínFaci el que faci, els últims temps a Isabel Coixet la persegueix sempre la controvèrsia. Aquesta vegada no ha sigut per les seves opinions sobre el Procés o per fer declaracions sobre la dimissió de Lluís Pasqual, sinó per veure's atrapada en la conflictiva relació entre les plataformes online i el món del cinema. La directora ha presentat aquest dimecres a la Berlinale la seva nova pel·lícula, 'Elisa y Marcela', la història real de dues dones que van viure una història d’amor a la Galícia rural i es van acabar casant per l'Església, un fet que va provocar un escàndol sonat en l’època. Però la polèmica que envolta la pel·lícula no té res a veure amb la història, molt del gust dels programadors d’una Berlinale sempre sensible i receptiva als temes LGTBI, sinó amb el nom del productor: Netflix.

En una carta enviada als directors de la Berlinale, més de 160 exhibidors alemanys van demanar ahir que 'Elisa y Marcela' fos exclosa de la competició oficial i, per tant, quedés relegada de la lluita per l’Ós d’Or perquè entenen que la pel·lícula “no arribarà de forma normal als cinemes”, ja que està produïda per Netflix, que no respecta les finestres d’exhibició. La petició imita la dels exhibidors francesos, que el 2017 van forçar un veto del Festival de Canes a les produccions de Netflix. Coixet, visiblement molesta, s'ha mostrat contundent durant la roda de premsa de la pel·lícula a Berlín: “El que m’indigna és que els exhibidors facin aquesta petició en nom de la cultura", ha dit. "Aquest boicot és una falta de respecte a la pel·lícula i les seves intèrprets, com si fóssim uns mafiosos que ens hem volgut colar al festival. Boicotejar un creador en nom de la cultura és incoherent, sobretot quan ho fa una gent que defensa un negoci”, ha declarat.

Coixet tampoc ha fet bandera del model de Netflix i ha explicat que durant 10 anys va estar buscant finançament sense èxit, “segurament perquè en la primera línia del guió posava que la pel·lícula era en blanc i negre”. A Netflix, però, no els va importar. “I jo vaig acceptar rodar el film amb un pressupost molt baix en només quatre setmanes perquè el projecte m’apassionava, però en la primera reunió que vaig tenir amb ells ja els vaig dir que jo veia la pel·lícula en una pantalla gran i els va semblar bé”. A Espanya la distribuirà en cinemes A Contracorriente en una data encara per confirmar. “I espero que si a Espanya funciona bé en cinemes també s’estreni en altres països, sobretot al Brasil, on volen prohibir el matrimoni entre persones del mateix sexe”, ha afegit.

Una acollida tèbia

Més enllà de la polèmica amb Netflix, 'Elisa y Marcela' ha tingut una acollida tèbia per part de la premsa, amb alguns aplaudiments però també xiulets (més escassos). En la seva aproximació a la història de les dues dones, Coixet opta per centrar-se en la intimitat de la parella, seguint arran de pell la seva història clandestina d’amor des de les aules de l’escola de magisteri de la Corunya on es coneixen fins al poble gallec on viuen juntes i fan de mestres o la presó portuguesa on acaben després de fugir de la justícia espanyola. La directora entén 'Elisa y Marcela' essencialment com una història d’amor, potser perquè ella també sembla enamorada de les protagonistes i les filma amb una dolçor i una tendresa tan intenses que la pel·lícula rellisca per moments cap al territori del melodrama televisiu.

Potser per trencar el melindrisme del seu retrat dels personatges, Coixet intenta allunyar-se de les representacions normatives del sexe entre dones fent-los practicar jocs eròtics amb algues i fins i tot un pop, element visual recurrent del film. La directora, que es confessava una “gran fan” dels pops (“però no al llit”, matisava) ha citat la influència de les pintures de Maruja Mallo i del pintor japonès Hokusai. Però Natalia de Molina, que comparteix el protagonisme amb Greta Fernández, ha afegit que no s'ho va passar bé durant l’escena. “Visualment és una idea molt interessant i creativa, però feia una olor molt forta i estava molt fred!”, deia l’actriu mentre Coixet assegurava amb humor que el pop que van fer servir ja era mort: “No s’ha maltractat cap pop per fer aquesta pel·lícula”.

Un equip molt femení

Del que sí que ha presumit Coixet és d’haver orquestrat una producció amb una notable presència femenina en l’equip, apostant per caps d’equip debutants com la directora de fotografia Jennifer Cox o l’autora de la banda sonora, la gallega Sofía Orana. Però sobta el desinterès en la representació de la diversitat lingüística de Galícia, on fins i tot els nens d’un poblet parlen sense accent gallec. Coixet assumia la decisió i la justificava per no carregar amb més pes el treball de les dues actrius principals, “que ja era prou dur”. També grinyola que dos personatges del tram portuguès de la història no els interpreten actors portuguesos sinó Manolo Solo i Lluís Homar, que fan el que poden per impostar l’accent portuguès.

Finalment, Fernández i De Molina fan un bon treball interpretatiu, però limitat per la falta de complexitat dels seus personatges. L’espectador es queda amb la sensació que Coixet podria haver tret molt més suc de la història i que, com passa de vegades en cert cinema LGTBI, el desig per normalitzar uns personatges pot acabar incubant l’error de fer-los fins i tot vulgars.