Àlex Rigola transforma 'Anatomia d'un instant' de Cercas en una obra de teatre

BarcelonaLa primavera del Teatre Lliure estarà feta de revisió històrica i d'apocalipsi. Des d'ara fins a l'estiu, el teatre desplegarà una programació que orbitarà sobre la memòria de la Transició espanyola i sobre el futur més immediat de la humanitat. "Serà una primavera carregada de compromís, on el teatre serveixi de mirall per reflectir-nos sense importar el lloc ideològic, o on vivim o la nostra condició social. És una crida a l'idealisme pràctic i racional per reaccionar i contagiar de responsabilitat cívica, la mateixa que hem d'exigir als nostres governants, siguin del color que siguin", diu el director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel, que afegeix que la programació "torna a construir ponts i mira enrere per poder seguir mirant endavant". Un dels primers a revisar la història recent serà Àlex Rigola, que després d'Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers i La gavina adaptarà ara al teatre Anatomia d'un instant de Javier Cercas. "El 23-F va ser un moment apassionant de la nostra història, que està plena de parts fosques. Cercas hi projecta una mirada molt interessant i plena de capes, que va més enllà d'un retrat històric", explica Rigola, que defineix el muntatge com "un relat a quatre veus" amb Pep Cruz, Roser Vilajosana, Enric Auquer i Xavi Sáez al repartiment. L'espectacle s'estrenarà el 8 d'abril al Lliure de Gràcia.

El dramaturg i director del Centro Dramático Nacional Alfredo Sanzol també viatjarà al passat d'Espanya amb El bar que se tragó a todos los españoles, una comèdia sobre un capellà que el 1963 va decidir penjar els hàbits. "És una obra de tall èpic per tornar la dignitat al passat. Hauria de ser una obligació dels espanyols mirar el passat des del moment present i sense el pes dels prejudicis ni les pors ni el silenci que ens ha oprimit durant tant de temps", assenyala Sanzol. L'espectacle, que arriba el 24 d'abril al Lliure, utilitza els bars com a metàfora del país perquè "a Espanya tot passa allà" i reflexiona sobre "el dolor del país i els problemes d'identitat". I de la mateixa època, els anys 50 i 60, la dramaturga i directora Marta Galán en confegeix un projecte de teatre documental que connecta els migrants d'aleshores amb els d'avui. Forasters vindran... parlarà de resistència, autoorganització, revolta i lluita veïnal mitjançant una investigació metodològica amb un grup d'artistes de disciplines diferents.

Les opressions de la dictadura franquista prendran forma d'espectacle familiar amb Frank, l'adaptació teatral del còmic de Ximo Abadía. Clara Manyós i Xesca Salvà han imaginat un univers on només els quadrats tenen lloc i la resta de figures en queden relegades. "Els espectadors entraran en aquest món de normes molt estrictes que hauran de seguir. Algunes seran divertides, però faran que s'adonin que no sempre és còmode formar part d'un grup on una única figura decideix com han de ser les coses", destaca Manyós. El muntatge exposarà així "totes aquelles identitats que encara ara són discriminades, que no poden existir lliurement".

La destrucció del planeta i l'endemà de l'apocalipsi

"El diluvi ja ens ha caigut al damunt: fake news, pandèmia, canvi climàtic, individualisme. Cadascú pot decidir quina és la seva fi del món", subratlla Max Grosse, del col·lectiu VVAA. Després de qüestionar l'amor de les power couple amb This is real love, la companyia d'artistes mil·lennials ha ideat un simulacre d'un ecosistema alternatiu "amb una piscina deprimida i una lloba fumant marihuana". L'espectacle, titular Arca 2020 i previst per a finals de maig, és "una faula especulativa i neorara" sobre com viure en un món humà postapocalíptic. "Partim de la subversió per preguntar-nos sobre com es pot habitar una casa, un vaixell o un país", apunta Clara Aguilar, que cita Ursula K Le Guin com una de les autores de referència de l'obra.

L'apocalipsi també sacsejarà una comunitat de veïnes interpretades per les actrius Imma Colomer, Lurdes Barba, Vicky Peña i Muntsa Alcañiz. Sota la direcció de Magda Puyo, I només jo vaig escapar-ne és un muntatge de Caryl Churchill que abordarà el patriarcat, la barbàrie política i la destrucció del planeta. Puyo reivindica l'obra de la dramaturga britànica i el "retrat potent que fa del món contemporani". A escena, les quatre veïnes fan petar la xerrada fins que "apareixen catàstrofes personals i mundials" en un muntatge que Puyo defineix com "un laboratori poètic".

La programació del Lliure aposta per dues aproximacions contemporànies als clàssics amb Pablo Messiez i Gabriel Calderón. El primer portarà el 22 d'abril Las canciones, un muntatge que ha triomfat a Madrid sobre com la música transforma les persones a partir de personatges i situacions de Txékhov. I el segon tornarà a Barcelona amb Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard), el monòleg protagonitzat per Joan Carreras que es va estrenar a la tardor a Temporada Alta. L'espectacle parteix de Ricard III de Shakespeare per reflexionar sobre els mecanismes de poder, el desig i el ressentiment en l'escena teatral contemporània.