"La poesia em fa passar comptes amb mi mateix"
Des de la publicació del seu primer poemari l'any 1980, Àlex Susanna (Barcelona, 1957) ha compaginat la creació literària amb la divulgació de la cultura a partir de la direcció de Columna Edicions, la Fundació Caixa Catalunya i l'Institut Ramon Llull
Promiscuïtat (Proa, 2011) segueix la línia fràgil i canviant de l'experiència, en què el poema beu de la vida del poeta.
Faig una poesia que em permet anar passant comptes amb mi mateix, i en aquest sentit diria que si la meva vida, per un motiu o per un altre, quedés escapçada o estroncada, algú que no m'hagués conegut mai podria fer-ho -ni que fos una mica- a través dels meus poemes, que van seguint la meva pròpia trajectòria com un mirall. Ara bé, una cosa és la mena de realitat que construeixen els poemes i l'altra és la meva vida.
El jo líric vol prendre consciència de la importància d'aprofitar tot moment de descans: un esmorzar, un sopar amb amics o la contemplació d'un paisatge.
Potser si portés una existència massa ociosa i destensada generaria menys poesia. La poesia parteix de la consciència que la vida, si bé és molt generosa amb nosaltres pel que fa a la diversitat d'experiències que ens depara, en canvi és molt avariciosa pel que fa al sentit d'aquestes experiències. És el mitjà més idoni per intentar construir una forma o altra de sentit, i per això cal trobar la vida amb la guàrdia baixa, per poder robar una part del sentit que guarda amb autèntica avarícia.
Al poemaPropòsit defensa "parar els sentits / a allò que tenim / més a prop", en comptes de fer cas a "les temptacions de la publicitat" i "els reptes de l'esport".
En un món cada vegada més al·lèrgic, més indiferent o més agressiu amb el sentit, els poetes -que som del tot extemporanis- vindríem a ser una mena de resistents del sentit. Per poc que un hi pensi, en els temps tan sobreaccelerats i sotmesos diàriament a bombardejos d'informacions i d'estímuls, cada vegada costa més trobar un racó per a la poesia. Però per estrany que sembli, en això em mantinc tossut i continuo creient el mateix que fa 30 anys: encara que la lírica no passi per un bon moment, pocs gèneres literaris s'adeqüen més als nostres temps i, en aquest sentit, reivindico la lectura d'uns quants poemes com la millor inversió que podem fer durant el dia. Amb una gran eficàcia i eficiència, la poesia ens retorna de cop a nosaltres mateixos després de la dispersió de la jornada.
Promiscuïtatfa referència als seus petits grans moments.
Si jo hagués estat pintor hauria pintat aquelles formes de realitat que m'envolten i, sobretot, les que em deparen moments de plenitud. De vegades és sensual, intel·lectual i eròtica. El que en un pintor figuratiu seria normal, ¿per què ens sorprèn tant, en un poeta? Per què els poetes parlen tan poc del que conforma la seva vida diària?
Hi ha una relació gairebé orgànica amb l'art, en aquest llibre. Hi explica que a partir dels 50 s'ha fet una nova biblioteca, "molt més compacta", en què "gèneres, llengües i moviments conviuen" només pel gust creixent "d'anar-se barrejant".
El títol té un punt conscient de provocació, però me'n serveixo des de diversos punts de vista. La promiscuïtat és un concepte que al·ludeix també a la creixent dissolució de límits i fronteres, aquesta necessitat de fusionar-se amb els altres i el paisatge.
A banda de la seva tasca creativa, va dirigir Columna Edicions (1985-1999), va estar al capdavant de la Fundació Caixa Catalunya (2004-2010) i ara és director adjunt de l'Institut Ramon Llull.
La literatura i l'art que més m'ha agradat em provoca la necessitat de compartir-ho, i això és el que explica que quan he estat editor m'he esforçat per recuperar una part del nostre patrimoni, o que quan ho he pogut fer des de l'àmbit de les arts plàstiques o de la música també ho hagi fet. Aquest impuls me'l dóna la mateixa obra. Crec que és un gran privilegi pertànyer a una cultura que en molts aspectes encara estigui fent-se, descobrint-se i colonitzant-se.
Segueix pensant que la cultura té poc pes en el gruix de la societat catalana?
No estem, ni de lluny, situats en un procés de plena normalització. I no crec que hi arribem a estar mai. En el cas català es produeix una situació atípica i anòmala: la coexistència de dos sistemes culturals. Aquesta és una de les grans mancances que arrosseguem. Tenim una caixa de ressonància molt limitada, del tot insuficient, i això fa que sovint competim amb autèntica desigualtat.
Tot i això, la ressonància internacional de la literatura catalana passa per un bon moment.
En aquesta última Fira de Frankfurt hem tingut reunions amb editors de primer nivell, sovint anglesos i nord-americans. Era molt reconfortant veure que es parlava de grans projectes com la traducció anglesa d'Incerta glòria, de Joan Sales, deVida privada, de Josep Maria de Sagarra, o de la traducció al francès -a Gallimard- d'El quadern gris, de Josep Pla. És gràcies a això que t'adones que tens un excel·lent producte i que s'està obrint camí amb una petita empenta.