Alfons XIII: l'últim rei que va haver de fer les maletes

BarcelonaLa nit del 14 d’abril del 1931, poques hores després que es proclamés la Segona República, Alfons XIII va abandonar tot sol Madrid. El monarca, que mai va arribar a abdicar, sinó que va renunciar temporalment a la Corona, va agafar un tren que el va portar cap a Cartagena per agafar el vaixell que el duria a Marsella. La seva dona i els seus fills van agafar un altre tren, des de l’Escorial, que també els duria a terres franceses. Nascut a Madrid el 17 de maig del 1886, Alfons XIII va governar durant quatre dècades i el seu regnat va tenir molts moments convulsos: la Setmana Tràgica, el desastre d'Annual del 1921, la dictadura de Miguel Primo de Rivera... Quan va marxar, va assegurar que ho feia pel resultat de les eleccions: "Em revela clarament que ja no tinc l’amor del meu poble", va dir. Joan Carles I, el seu net, també abandona el país 90 anys després, tot i que, a diferència del seu avi, ell sí que té una Corona per salvar.

Ell sempre va defensar que era una decisió voluntària. Alguns periodistes de l’època, però, discrepaven obertament: "Fugir era el seu únic recurs si volia evitar ser detingut i empresonat i haver de respondre davant d’un tribunal per les seves fellonies. La seva fuga precipitada, abandonant la reina i les infantes –no els diners que feia temps que tenia situats en bancs estrangers–, no diu gaire a favor de la seva pretesa valentia, alhora que mostra que no devia sentir-se amb una consciència gaire tranquil·la", escrivia el periodista Domènec Guansé el 1941. Mai més va trepitjar Espanya, però els Borbons tornarien per decisió de Franco, que va decidir saltar-se una generació i acollir Joan Carles de Borbó, l’actual rei emèrit i el net d’Alfons XIII.

Quan Alfons XIII va agafar el vaixell, feia temps que polítics i intel·lectuals en malparlaven obertament. Fins i tot polítics de la dreta s’havien declarat antimonàrquics. "Al final estava tan sol que ni tan sols es va aconseguir que els militars fessin un comunicat donant-li suport", assegura l’historiador Borja de Riquer. Va morir també força aïllat i amargat en un hotel de Roma el 1941. Ja a l’exili, ell i la reina havien decidit no continuar fent comèdia i s’havien separat.

Pràcticament no rebia visites, però mai es va haver de preocupar pels diners. "Tenia força diners, sobretot als bancs anglesos i suïssos –explica Borja de Riquer–. Durant la República es va fer una investigació i es va revelar que tenia uns 40 milions de pessetes de l’època". Una quantitat de diners més que considerable i que ningú li va poder tocar.

Una gran autoestima

Francesc Cambó, que va mantenir una estreta relació amb el monarca, en va fer un retrat força contundent a les seves Meditacions, escrites durant la Guerra Civil: "Està convençut que és un ésser extraordinari, que val molt més que els polítics i que sort té el país de la seva acció personal, car sense ella, tot s’aniria botavant. Perd qui porta el país a la catàstrofe amb les seves intervencions imprudents, bones intencions sempre, però insensates. El rei que es creu un geni i es posa a governar, és segur que acaba malament, i a poc que visqui serà destronat".

Ara bé, què va fer que Alfons XIII esdevingués tan impopular perquè se’l critiqués tan obertament? Els diputats socialistes no deixaven de llançar comentaris demolidors. Es comentava que el seu protagonisme havia sigut excessiu, que havia volgut intervenir massa en política, a vegades amb conseqüències desastroses, i que es refiava massa de les seves habilitats per utilitzar els polítics a la seva voluntat. Era més autoritari que hàbil, havia crescut aïllat a la Cort de Madrid, amb preceptors molt conservadors, i no havia anat a l’escola i molt menys a la universitat. Era més aficionat a l’esport i als automòbils que als llibres i, definitivament, se sentia més còmode entre militars que entre intel·lectuals. No se li perdonava haver tolerat una dictadura.

El desastre d'Annual

Tanmateix, un dels capítols més foscos del seu regnat va ser el desastre d’Annual, la batalla del juliol del 1921 durant la guerra del Rif que va dur a la mort milers de soldats espanyols. El militar, Juan Picasso González, oncle del pintor malagueny, va ser l’encarregat de fer una investigació per depurar responsabilitats, però el monarca va decidir limitar-ne molt l'abast. "La monarquia va iniciar aquesta guerra per entretenir i sostenir un exèrcit superior a les nostres possibilitats econòmiques, per si arribaven moments difícils per a ella [la monarquia] poder utilitzar-lo contra el poble. I la guerra d’Àfrica, que és la ruïna material d’Espanya, se sosté només per no declarar la monarquia fracassada i per no saber on col·locar els militars que sobren", va escriure el diputat socialista Manuel Cordero a El Socialista. Ja a l’exili, Alfons XIII es va oferir a Franco, juntament amb el seu fill, per lluitar al seu costat. Ell ho va justificar dient que "era un soldat que es dirigia a un soldat".